Per què no orinen els ocells?

Pregunta enviada per LAURA RUBINAT (Tàrrega). ALBERT MASÓ respon:

Bé, per donar una bona resposta caldria concretar el que entenem per «orinar». Evidentment, si ho circumscrivim a l’acció que fem nosaltres –i la resta de mamífers–, els ocells no orinen. Però també podríem dir que ho fan d’una altra manera.

Anem a pams. Comencem per aclarir que la micció –com també s’anomena a l’acció d’orinar– és el procés que elimina l’orina de la bufeta cap a l’exterior del cos. Cal dir que és l’etapa final del sistema excretor. La defecació, en canvi, és l’etapa final d’un altre procés: el digestiu. Com és sabut, els mamífers efectuem aquestes dues funcions mitjançant dues vies diferents.

Doncs bé, dèiem que els ocells ho fan ben diferent. I és que, entre altres coses, no tenen bufeta (llevat dels estruços). A més a més, tampoc tenen dos orificis de sortida, sinó un de sol: la cloaca. Per tant, stricto sensu, la resposta ha de ser que no orinen. Ara bé, el que sí tenen és l’òrgan fonamental del sistema excretor: el ronyó.

I ara ve l’explicació del perquè no orinen: el ronyó filtra la sang i produeix un líquid de rebuig –d’alt contingut en àcid úric, però no en urea– que va a parar al coprodeu, on es barreja amb els excrements procedents del tub digestiu. La mescla resultant té una consistència pastosa més aviat líquida i un aspecte blanquinós, i és expulsat a l’exterior a través de la cloaca. Aquesta mescla és rica en nitrogen i fosfats, cosa que la converteix en un bon fertilitzant, que s’utilitza com adob (cas del guano). També pot portar llavors de plantes ingerides que s’han fet resistents als líquids digestius, cosa que facilita la seva dispersió (cauran amb adob incorporat).

Els ocells que reposen habitualment en un lloc fix, com ara molts rapinyaires a les seves talaies, formen capes d’excrements que en certs casos aporten els nutrients necessaris per al creixement dels líquens. Així mateix, alguns ocells marins, com és el cas del gavià fosc (Larus fuscus), «bombardegen» amb excrements tant els rivals que els volen prendre el peix com els depredadors que s’acosten a les colònies de cria.

Ara bé, el seu caràcter àcid els fa corrosius i per això molts ocells urbans, com ara els coloms, malmeten les estàtues i façanes on reposen. També hi ha la possibilitat, tot i que poc probable, que ens caiguin al cap…

Finalment, comentarem que l’àcid úric és molt menys tòxic que la urea i això fa que no necessiti ser diluït en una gran quantitat d’aigua, com sí que ens passa als mamífers. Gràcies a això, a la bossa proximal es produeix la reabsorció d’una bona part de l’aigua, el que ajuda a evitar la deshidratació i, en no necessitar beure amb tanta freqüència, permet que els ocells siguin més lleugers, facilitant el vol. A part, té un valor adaptatiu en les espècies que viuen a llocs esteparis, àrids o desèrtics, com ara alguns tetraònids.

Albert Masó. Bióleg, escriptor, professor i fotógraf de la natura (Barcelona).

© Mètode 2014
POST TAGS: