Els primers passos i el rerefons de ‘(ciència)’
La contribució de la revista a la història de les publicacions científiques en català
| Mètode | ||
| Un compromís científic i social
La segona etapa de (ciència)1, revista catalana de ciència i tecnologia, editada durant els períodes 1980-87 i 1990-91 a Barcelona, va néixer en un moment polític i social especial i únic. Existien uns moviments socials que facilitaven fer coses perquè les ganes de canvi hi eren, perquè tot estava per fer, perquè la gent es posicionava per un futur democràtic i nou, perquè els models de referència que hi havia eren de més de quaranta anys enrere. En aquest context hi havia un nucli de persones entusiasta, motivat, amb esperit crític i actiu, organitzat des de finals del franquisme, que pensava que la ciència havia de tenir una vessant social i que creia en el compromís social dels científics. Quan tot era possible i les iniciatives progressistes eren benvingudes en les institucions gestionades per persones amb fermes conviccions democràtiques i amb mentalitat oberta, propostes que moltes vegades no corresponien estrictament a la funció de la institució eren ben acollides, rebien aixopluc institucional possibilitant un espai de reunió i oferint facilitats per coses tant elementals com fer fotocòpies, emmagatzemar material o fer ús del telèfon. Tot es feia sense demanar res a canvi, amb la voluntat per les diferents parts de contribuir al canvi social per a que fos el més obert i participatiu, rigorós i democràtic possible. La ciència començava a veure’s com un dels motors de canvi i l’argumentació científica com una aportació indiscutible. Durant la segona meitat dels anys 70 la Comissió d’Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i Balears, amb seu a Barcelona, va jugar un paper clau coincidint amb els darrers anys del deganat d’Eulàlia Vintró (1971-77) i gràcies a les facilitats que va possibilitar la junta del Col·legi. La Comissió d’Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i Balears agrupava joves científics becaris, investigadors i professors d’universitat amb interessos reivindicatius del lloc de treball, preocupats pel paper de la ciència en la societat i per la responsabilitat social del científic. Participaven activament en la lluita antinuclear, en la defensa del medi ambient, en la formació i informació en temes científics a les agrupacions veïnals i grups de defensa del medi (Comitè Antinuclear de Catalunya [CANC], campanya antiabocador del Garraf, defensa d’espais naturals, campanya «Salvem Catalunya per la Democràcia» de l’Assemblea de Catalunya, entre altres), en el disseny de la política científica (Congrés de Cultura Catalana), en la formació d’ensenyants (Escoles d’Estiu), així com en l’elaboració de documents i participació en fòrums de debat (Garcia i Martínez, 1978). Quan el canvi democràtic va ser una realitat sense marxa enrere, en els inicis de la consolidació, les institucions van anar recuperant les seves estrictes funcions, i iniciatives com la de la Comissió d’Investigació van ser presa de les lluites internes i externes per controlar-ne les activitats o per esborrar-les del mapa social. El fraccionament de les esquerres i les lluites polítiques entre grups es van introduir dins l’organització i, juntament amb les dificultats en el marc institucional del Col·legi, van minar l’eficàcia i van acabar amb l’activitat i existència del grup. La gestació de la revista En aquest context històric de la Transició es gestionen els orígens de la revista (ciència). Com en totes les activitats humanes al darrera hi ha unes persones. En el rerefons de (ciència) hi ha el grup d’amics de la Comissió d’Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i Balears, la necessitat de disposar d’un vehicle de difusió dels documents generats, de comunicar-se amb la societat, un desig de buscar sinèrgies amb altres grups d’activitats complementàries, unes ganes de jugar un paper en el canvi democràtic que es produïa en el país, un creure en la ciència com motor de la societat i sobretot molta il·lusió posada en la construcció de la societat futura. La idea d’un mitjà de comunicació científic planava sobre uns quants, entre ells el biòleg i periodista Joan Senent-Josa, un dels membres més actius de la Comissió d’Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i Balears, que anava donant voltes a la idea des de feia temps. Va coincidir que en un sopar al pis del carrer Telègraf de Barcelona on vivíem Ricard Molas (que en aquella època tenia una empresa de disseny i comunicació amb Martí Metge) i jo, en el que entre d’altres hi havia també Joan Senent-Josa i la seva parella Caterina Lloret, professora de l’Escola Normal, parlàvem de la necessitat d’una via adient de comunicació científica. En un moment donat Ricard, que coneixia les activitats de la Comissió d’Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i Balears però no en formava part, ens diu: «I doncs, si no existeix feu-la vosaltres aquesta revista!». Ens va deixar tallats, callats uns segons, i acte seguit ens arrancàrem a parlar de la dificultat que tenia per nosaltres fer una revista sense saber res de res del món de les publicacions i encara menys de les de divulgació científica. Després d’una estona d’anar parlant en Ricard ens diu: «Si no us atreviu digueu-me com la voleu i us la faré jo!». I d’aquesta manera, el sopar va esdevenir el punt de partida de la segona etapa de la revista (ciència). Per a fer realitat la revista calien algunes coses: I) comprometre en el projecte el món científic; II) demostrar una continuïtat amb la revista Ciència de l’època de la República; III) el suport institucional d’unes institucions democràtiques que estaven en els inicis; IV) recursos econòmics; V) un suport del món intel·lectual progressista; i, sobretot, VI) molta il·lusió i voluntat de fer-ho. Un incipient consell de redacció va començar a reunir-se per dissenyar el contingut de la revista, per fer propostes de col·laboradors i de números dedicats a temes específics. En formàvem part membres de la Comissió d’Investigació del Col·legi (les biòlogues Montserrat Vallmitjana i Montserrat Ponsà, el farmacòleg Eduard Rodríguez-Farre), així com altres joves científics (el geòleg Francesc Calvet, el metge Adolf Tobeña i els oncòlegs Francesc Xavier Bosch i Pau Viladiu). Poc després es va incorporar al comitè de redacció Antoni Roca (Roca, 2011), físic de formació i historiador de la ciència. Teníem corresponsals a l’estranger aprofitant estades postdoctorals d’alguns membres de la Comissió d’Investigació com el bioquímic Xavier Parés o la sociòloga Françoise Breton a Boston, o d’amics com Antoni Lloret, físic nuclear a París, Pere Puigdomenech, físic a Berlín, i Mireia Artis, professora a la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic. Roser Nogués portava la secretaria de la revista i Joan Senent-Josa preparava el contingut dels números. Roser era estudiant de medicina i companya de curs i amiga del fill d’Antoni Tàpies i a través d’ella es va poder accedir al pintor, que va donar una obra al fons d’art de la revista. En Ricard Molas i en Joan Senent-Josa varen entrevistar-se amb Ramon Margalef, catedràtic d’Ecologia a la Universitat de Barcelona, l’ecòleg Ramon Folch i el bioquímic de la NASA Joan Oró per tal de veure com responien a la iniciativa i a fi d’obtenir-ne el suport, i amb algun d’ells es va mantenir el vincle. Quan es constituí el consell assessor varen formar-ne part junt amb el filòleg Jordi Carbonell, el metge Josep Laporte, el geòleg Lluís Solé i Sabaris, i el matemàtic Eduard Bonet i l’enginyer industrial Gabriel Ferraté que s’incorporaren a partir dels números 3 i 4/5 respectivament. Per tal d’assegurar la continuïtat amb la primera etapa de la revista Ciència, Joan i Ricard sol·licitaren entrevistar-se amb Ramon Peypoch i Pich, fundador l’any 1926 de la revista Ciència durant la República, per demanar-li que els cedís el nom per fer la nova revista. Peypoch va estar encantat que un grup de joves entusiastes ressuscités la iniciativa i no hi va posar cap problema. Del projecte a la realitat Els germans Vicens, de l’editorial Vicens Vives, es van mostrar interessats quan se’ls hi va explicar el projecte i varen fer una aportació econòmica a la revista. Pere Vicens formà part del consell editorial des del primer número. Francesc Solé, físic que havia estudiat a l’Alemanya de l’Est, també va contribuir econòmicament. Tot i que els recursos econòmics eren insuficients, la il·lusió pel projecte suplia les mancances i en Ricard Molas decidí jugar-se-la i seguir endavant amb la revista. Es va presentar el projecte al president Tarradellas, que es mostrà veritablement interessat i es comprometé a donar-li suport. Pere Vicens, Joan Senent-Josa, Joan Oró i Ricard Molas s’entrevistaren també amb Jordi Pujol. L’agost del 1979 es va fer una primera presentació del projecte als mitjans de comunicació; La Vanguardia, Tele-eXpres, El Correo Catalán i Mundo Diario, els diaris de més tirada a l’època, se’n van fer ressò. El 18 d’abril del 1980 es va fer l’anunci de la imminent aparició de la revista i Antoni Roca recorda que aquell dia no les tenia totes: «estàvem presentant una cosa que encara no existia i que el més calent era a l’aigüera». Per presentar la revista es va preparar un dossier de disseny molt innovador amb una reproducció de l’original d’Antoni Tàpies creat expressament per a la revista (ciència), amb un dibuix de Jaume Perich fet per a la revista en el que s’interpreta l’evolució com una escala que va del ximpanzé a l’home a través de la ciència, i cartes de suport al projecte de Ramon Espasa, conseller de Sanitat i Assistència Social, Pere Pi Sunyer, conseller d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat, i Enric Casassas, president de la Secció de Ciències del Institut d’Estudis Catalans. També comptava amb el suport d’artistes plàstics catalans, entre ells Antoni Tàpies, Joan Guinovart, Joan Miró, Albert Rafols Casamada, Joan Hernández Pijoan, Joan Pere Viladecans i Antoni Clavé. Es presentava l’equip de (ciència): el comitè científic (Jordi Carbonell, Josep Laporte, Ramon Margalef, Joan Oró i Lluís Solé i Sabaris), el consell editorial (Martí Metge, Ricard Molas, Francesc Solé i Pere-Joan Vicens), el consell de redacció lleugerament diferent del que desprès es va concretar (Manuel Sacristán, Eduard Bonet, Francesc Solé, Ramón Carbó, Montserrat Ponsà, Montserrat Vallmitjana, Josep Maria Camarasa, Francesc Calvet, Joan Prat, Eduard Rodriguez-Farré, Francesc Xavier Bosch, Pau Viladiu, Adolf Tobeña, Eduardo Averbuj, Lluís Marquet, Laura Tremosa, Rafael Aracil i Jordi Porta), el director Joan Senent-Josa i la secretària Roser Nogués. Un llarg llistat de més de seixanta científics, la majoria joves promeses però també il·lustres catedràtics i rectors, signaven el manifest de suport a la creació d’una «revista científica catalana amb la voluntat de contribuir al redreçament cultural dels Països Catalans i per a contribuir a la normalització del català com a llengua d’expressió científica». En el text que acompanyava la presentació es justificà la necessitat de fer ciència en català en el context del moment històric de reconstrucció política i cultural, i es diu, entre altres, que «un país d’esquena als avenços científics i tecnològics, o un país sense consciència i voluntat de fer seves les modalitats i transformacions de la ciència i la tecnologia actuals, és un país mort o hipotecat». Es feia referència a les iniciatives prèvies que foren significatives: Crònica Científica (1878-1892) i Ciència, revista catalana de ciència i tecnologia (1926-1933). La primera, editada en castellà a iniciativa de Rafael Roig i Torres; la segona, que es començà a publicar al febrer de 1926, fundada i dirigida per Ramon Peypoch i Pich, fou la primera revista de divulgació i comunicació científica redactada totalment en català. Els primers obstacles (ciència), la nova revista Ciència, es presenta com a continuadora de l’obra iniciada en la primera, fent palès que Peypoch i Pich està entre els impulsors del projecte, a la vegada que omple el buit de la inexistència de revistes catalanes de divulgació científica. La nova revista (ciència) és ambiciosa, es presenta per aconseguir diversos objectius: ser una revista de comunicació entre científics i de divulgació, útil per a ensenyants i estudiants, i a l’abast de tots els ciutadans amb inquietuds culturals, a la vegada que pretén contribuir a reduir el divorci existent entre la ciència i les seves aplicacions tecnològiques dins el marc econòmic català, i finalment vol ser un eina eficaç per contribuir a la projecció internacional de la cultura catalana. La presentació del primer número es va fer al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 3 de juliol del 1980. El saló ple de gom a gom, tal com eren els actes en aquells dies d’efervescència amb la gent avida de novetats i ganes de participar (Editorial (ciència) 1981). D’allà vam sortir tots amb el primer número de la revista que apareixia amb una portada impactant feta per Enric Satué en la que es veia un suggeridor muntatge fotogràfic amb unes ulleres de sol sobre la punta d’un canó/manega del que regalima una gota negra, dedicat a la crisi energètica. El número tenia un disseny molt cuidat, molt innovador, totalment trencador amb el que es podia veure en les revistes editades fins el moment. En aquesta etapa Joan s’encarrega de buscar els articles i contactar amb els redactors, Ricard de la gerència i de la presentació i promoció, i Antoni Roca porta la tasca de seguir el dia a dia que permeti que els números surtin puntualment. Amb la incorporació d’Antoni Roca les coses funcionen amb ordre, però els problemes econòmics continuen i posen de manifest la manca de capital inicial. Del primer número se’n fa una tirada de 12.000 exemplars per tal d’assegurar una amplia distribució i com a campanya promocional per assegurar que arriba a tot arreu. Dels altres la tirada era d’uns 5.000. La revista va estar molt ben acollida, ràpidament es van aconseguir un miler de subscriptors privats, una bona presència al carrer amb una més que acceptable venda als quioscs i llibreries. Les dificultats econòmiques milloren una mica amb la promesa d’un ajut de la Generalitat que, tot i que es va mostrar interessada, no es va concretar més enllà de la subscripció de les biblioteques de la Diputació recentment traspassades a la Generalitat i dels centres de recerca. La contribució es va visualitzar a partir del número 5/6, quan la revista es va fer ressò de convocatòries i nomenaments relacionats amb recerca de la Generalitat. L’esmentat número, a més d’una entrevista a Ramon Margalef, incloïa una ressenya sobre la constitució de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica i estava dedicat al futur de les ciències. S’inicia una nova ronda de visites: aquest cop Ricard truca a la porta de Pere Duran Farell (Gas Natural) i Salvador Millet i Bel (La Caixa de Pensions). Ell mateix i Joan Senent visiten Salvador Dalí a Port Lligat; el pintor proposa fer un holograma que no es va arribar mai a materialitzar. Els ajuts no es concreten, les noves aportacions no arriben i la pressió dels creditors és insostenible. Ricard, fins el moment soci majoritari, ven la seva part de la revista a Francesc Solé. Temps de canvis El número 5/6 de juny del 1981 és el número del canvi gerencial. La gerència passa de Ricard Molas a Antoni Roca i la propietat de Molas a Solé. Aquest número i uns quants més ja estaven dissenyats, i els textos entregats, corregits i amb la fotocomposició feta, ja que durant aquells mesos ni el consell de redacció va deixar de reunir-se ni l’equip gestor va deixar de fer la seva feina. La revista va veure la llum mensualment durant el 1981 i el 1982, un parell de números corresponien a dos mesos junts i només al novembre del 81 no en va sortir cap. Sota la gestió d’Antoni Roca, la propietat de Solé, i amb Joan Senent-Josa que segueix com director científic, la revista canvia lleugerament el disseny gràfic per facilitar-ne l’edició mantenint l’empremta inicial de Satué, i no sempre es fan números dedicats a un tema específic. Fins al número 29 Antoni Roca porta la gestió i consta en els crèdits com gerent i a partir del número 30 Francesc Solé consta com director de la publicació desapareixent la figura gerencial, indicant un nou moment de crisi interna en la gestió de la revista. Alguns canvis ho posen de manifest, com l’acompanyament de signatura en algunes editorials. A partir del 1986 Joan Senent-Josa deixa la direcció científica, la revista canvia de format, canvien els continguts i canvien també durant un temps les característiques portades que havien donat personalitat a (ciència). Tot i això es continua editant amb regularitat fins al número 63 (1987) amb un tiratge molt limitat d’exemplars pràcticament reduït només als subscriptors. Finalment, desprès d’una llarga aturada, es reprèn la publicació al 1990 i es publica fins al número 73 (1991) que és el darrer número de (ciència). |
«Hi havia un nucli de persones entusiasta, amb esperit crític i actiu, organitzat des de finals del franquisme, que pensava que la ciència havia de tenir una vessant social i que creia en el compromís social dels científics»
«La idea d’un mitjà de comunicació científic planava sobre uns quants, entre ells el biòleg i periodista Joan Senent-Josa, un dels membres més actius de la Comissió d’Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i Balears»
«Un llarg llistat de més de seixanta científics signaven el manifest de suport a la creació d’una “revista científica catalana amb la voluntat de contribuir al redreçament cultural dels Països Catalans i per a contribuir a la normalització del català com a llengua d’expressió científica”»
«Del primer número se’n fa una tirada de 12.000 exemplars per tal d’assegurar una amplia distribució i com a campanya promocional per assegurar que arriba a tot arreu»
|
|
 MètodePortades dels números 63, 64 i 73 de (ciència). |
||
|
El disseny inicial dels continguts, que ens plantejàrem en el consell de redacció, contemplava un tema destacat en cada número, candent, dels que no se’n parlava enlloc, i amb una entrevista a un científic reconegut que feia algun col·laborador coneixedor del tema. Gràcies a la digitalització que ha fet l’Institut d’Estudis Catalans els continguts de la revista es poden consultar a http://revistes.iec.cat/index.php/CIENCIA2/index (Vallmitjana, 2013). Es pot veure la participació de científics d’alt nivell, nacionals i internacionals, alguns reconeguts amb el premi Nobel, medalla Fields o premi Príncep d’Astúries. Molts són els que van posar el seu gra de sorra al llarg de la vida de (ciència). Joan i Ricard en la gestació amb Antoni i Francesc en els inicis. Tots els que vàrem contribuir aportant idees i temps en aquells consells de redacció i fent la feina que es girava després per contactar amb els col·laboradors i entusiasmar-los per a que aportessin la seva contribució en forma d’article. Tots els autors dels articles que contribuïen puntualment i desinteressadament, els col·laboradors en seccions fixes, entrevistadors i entrevistats, els que van estar en la gestió del dia a dia: secretàries, correctors, paginadors, traductors… Molts amb dificultats per cobrar a temps la feina feta. I els lectors, subscriptors que em consta esperaven l’arribada de la revista i es preocupaven pel retard si no la veien al quiosc. Va ser un projecte maco que no hauria estat possible sense una bona dosi d’ingenuïtat i d’inconsciència, sense la capacitat de somniar i viure sense tocar de peus a terra dels que més fortament s’hi van implicar. 1. Escrit entre parèntesis tal com era la grafia del mot «ciència» en el logotip de la revista (ciència), revista catalana de ciència i tecnologia. (Tornar al text)
Montserrat Ponsà Fontanals. Catedràtica emèrita de Biologia Cel·lular de la Universitat Autònoma de Barcelona. Articles relacionats: |
«El disseny inicial dels continguts contemplava un tema destacat en cada número, candent, dels que no se’n parlava enlloc» |
|
