És la ciència masclista?

«És més difícil per a les dones dedicar-se a la ciència?», preguntava la Comissió Europea en un sondeig el passat abril. I la resposta ens pot vindre en forma de titulars: «La ciència discrimina les dones» (La Vanguardia, 12/12/13). «Les científiques i tècniques cobren un 30% de salari menys que els seus companys» (El País, 17/02/14). Només dos exemples de tots els que trobem sobre la situació de la dona dins del món de la ciència i la investigació. Tots dos ens parlen de desigualtats, i tots dos han estat publicats els darrers mesos. Així, més de cent anys després de la declaració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, segueixen vigents les reivindicacions d’aquelles obreres que ja en 1857 prengueren els carrers de Nova York demanant la igualtat.

A aquestes altures ningú pot negar la presència de dones en la ciència i investigació, però el seu camí professional no arriba tan lluny com el dels homes. L’any passat el Consell Superior d’Investigacions Científiques publicà l’informe Mujeres Investigadoras 2013, elaborat per la Comissió Assessora de Presidència «Mujeres y Ciencia» amb dades del propi CSIC al tancament de l’any 2012. En ell destacaven fenòmens com el següent: en les etapes de formació, un 41,68% del personal són homes i un 58,32% dones. En canvi, després de passar el doctorat el percentatge d’homes puja a un 76,67%, mentre que només un 23,33% són científiques. S’observa, doncs, una gràfica en forma de tisora que reflecteix la pèrdua de dones al llarg de la carrera científica. Però no estem davant d’un problema particular de la ciència espanyola. Bibliometrics: Global Gender Disparities in Science, una anàlisi bibliomètrica publicada per la revista Nature en desembre de 2013, confirmava que també persisteixen les desigualtats de gènere en els resultats de la investigació a tot el món. L’estudi de 5,4 milions de documents i articles de revisió revelà que les dones representen menys del 30% de les autories compartides. A més, per cada dos treballs on el primer autor és masculí, només s’hi troba un amb signatura femenina.

L’informe Mujer y Ciencia. La situación de las mujeres investigadoras en el sistema español de ciencia y tecnología, editat per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) i coordinat per Paloma Alcalá, posa un clar exemple del manteniment de biaixos discriminatoris per sexe en el sistema científic: les parelles científiques i sentimentals. El seu estudi mostra que malgrat compartir família i treball, les dones es rebaixaven a un segon pla públic com a professionals. «Es tracta d’homes i dones amb la mateixa formació, però el sistema sembla dissuadir a les dones a l’hora de rescatar per a si mateixes un protagonisme i reconeixement similar al de la seua parella», s’afirma al document.

Amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, i per a parlar-nos concretament de la situació de les científiques i investigadores, entrevistem Eulalia Pérez i Isabelle Vernos. La primera és professora d’Investigació en Ciència, Tecnologia i Gènere en el Departament de Ciència, Tecnologia i Societat de l’Institut de Filosofia del CSIC. La segona, investigadora en la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i presidenta del grup de treball en igualtat de gènere al Consell Europeu de Recerca (ERC).