 Mètode |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Divulgar ciència en 140 caràcters com a màxim. A penes un titular o una frase enginyosa per enganxar el públic. A aquesta concisió del llenguatge s’han hagut d’adaptar tots aquells científics que, des del 2006 (any del llançament de Twitter) ençà, han decidit obrir-se un perfil en la popular xarxa social. No sembla senzill però alguns ho han aconseguit i amb notable èxit. Recentment la revista Science ha publicat un llistat amb els científics «estrella» a Twitter. Entre ells destaquen aquells ja coneguts pel gran públic a través de programes de televisió i ràdio com ara Neil deGrasse Tyson, Brian Cox, Richard Dawkins, Ben Goldacre o Phil Plait, entre altres. La revista volia comprovar en casos concrets com funcionava l’anomenat «índex Kardashian». Aquest indicador o «índex-K» va ser una provocadora proposta llançada aquest estiu per l’investigador Neil Hall. En un comentari publicat a Genome Biology, Hall afirmava que si Kim Kardashian (famosa per estar sempre als mitjans i no per cap treball o activitat en concret) tenia milions seguidors a Twitter i, per tant, un gran impacte en els seus comentaris i opinions, el mateix podia estar passant entre la comunitat científica: que hi haguera gent famosa per ser qui era i no per les seues contribucions en ciència. Així, proposava calcular la discrepància entre el nombre de seguidors d’un científic i el de citacions rebudes pels seus treballs en revistes d’impacte. Hall afirmava, finalment, que si un resultava ser un científics massa «kardashià» potser havia de dedicar-se menys a Twitter i més a escriure articles. |
«Els científics més mediàtics, són pitjor pel fet de dedicar part del seu temps a la divulgació? Tractar de difondre el coneixement entre un públic ampli i variat, no hauria de ser considerat un mèrit en compte d’un inconvenient?» |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Publicar o divulgar
L’article de Science, que aplicava aquesta fórmula a destacats divulgadors científics, concloïa que –tot i en els casos dels científics més «kardashians»– no es podia dir que la seua fama en Twitter fos immerescuda ja que acumulaven gran nombre de citacions. Evidentment, al marge de la provocació i de la reacció suscitada, el tema apel·lava a un debat en el qual està immersa la comunicació científica. Quin paper juga la popularitat en el reconeixement de l’autoritat científica en una disciplina? I quin altres indicadors com l’«índex-h» que mesura el nombre de publicacions i citacions rebudes en revistes científiques d’impacte? Per què pot estar interessat en la divulgació un científic si aquesta no té valor curricular? L’anàlisi de Science oferia una altra dada interessant i és que la majoria dels científics que ocupen els rànquings dels més citats per la comunitat científica no s’han deixat seduir per Twitter. En la mostra de 50 científics entre els 100 més citats, segons el rànquing de Scholarometer, només una cinquena part tenia perfil identificable a Twitter. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Twitterfòbia i Twitterfilia És aquesta situació semblant al que ocorre amb la ciència espanyola? A Mètode hem volgut comprovar-ho. Dels 45 científics espanyols que estan entre els més citats segons el darrer llistat elaborat per Thomson Reuters, només set tenen Twitter. D’aquests, quatre presenten escassa o nul·la activitat (amb zero tuits o abandonament de més d’un any del perfil). Per tant, únicament en tres casos trobem un perfil destacat a Twitter: Carlos Duarte, del CSIC, lidera el llistat amb 1.262 seguidors. Duarte va tindre actiu durant un temps un blog sobre ciència al diari El Huffington Post. També ha col·laborat amb articles al diari El País. El segon lloc l’ocupa Alfonso Valencia, del CNIO, amb 1.155 seguidors. I tanca el rànquing Miguel Araújo, també del CSIC, amb 360 seguidors. La resta, no tenen un perfil que es puga identificar. Encara que sense Twitter, dos dels investigadors més citats sí que disposen de pàgina web pròpia. Un d’ells és el químic Avelino Corma, premi Príncep d’Astúries d’Investigació en 2014. L’altre cas és el de la biòloga Montserrat Vilà. Tot i això, es detecta certa resistència a estar present en Twitter per part dels autors més citats. Aquesta anàlisi ens podria dur a pensar que, com apuntava Hall, qui està massa ocupat escrivint papers no pot dedicar-se a la divulgació en les xarxes socials. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
La Twitteresfera científica espanyola És aquesta una dicotomia real o es pot estar entre els científics més influents entre la pròpia disciplina i gaudir de l’èxit a les xarxes socials? Hi ha cap problema en ser un bon divulgador? Els científics més mediàtics, són pitjor pel fet de dedicar part del seu temps a la divulgació? Tractar de difondre el coneixement entre un públic ampli i variat, no hauria de ser considerat un mèrit en compte d’un inconvenient? Si fem una ullada ràpida i no sistemàtica a la Twittersfera científica espanyola, tot i que les seues xifres de seguidors queden lluny de les «estrelles» internacionals, podem trobar algunes figures destacades. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Data d’actualització: 29/9/14. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Evidentment, aquest llistat està lluny de ser un estudi exhaustiu i segur que falten molts noms. De fet, només s’han tingut en compte investigadors amb publicacions científiques que superaren el miler de seguidors. Tanmateix, resulta representatiu dels perfils científics que es poden trobar a la xarxa. En aquest llistat trobem un altre element, també destacat per Hall i per l’article de Science, i és l’escassa presència de les dones científiques a Twitter. Per què no es decideixen a participar més en l’espai públic de les xarxes socials? Quines són les raons d’aquesta escassa visibilitat? Ens agradaria saber la vostra opinió i també que ens enviareu els vostres suggeriments per poder anar completant la Twitteresfera científica espanyola. Animeu-vos-en! Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode. Universitat de València. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Articles relacionats: Dones, ciència i Twitter. Polèmica sobre l’article «La #ciència a Twitter». |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
