Anna Sanchis
El diari Levante – El Mercantil Valenciano, periòdic capdavanter dels valencians, sempre ha prestat una gran atenció a la ciència. De manera modesta, segur; insuficient, potser, però una atenció continuada i sistemàtica que espere que haja deixat solatge entre els nostres lectors.
Seria bo començar aquest article alegrant-los una miqueta l’oïda perquè després vindran alguns retrets. He de reconèixer que el periodisme científic està cada dia més arrelat. L’espai que ocupa en els mitjans de comunicació, sense ser el més voluminós, ha anat creixent, no només per voluntat expressa dels editors sinó davant la ineludible necessitat que té la premsa d’atendre la creixent demanda informativa d’una societat que s’exhibeix cada vegada més formada i, per tant, atreta pels avenços tecnològics i científics. Són molts els ciutadans que busquen una resposta racional als nombrosos interrogants que els assalten cada dia i és obligació dels periodistes tractar de respondre algunes d’aquestes preguntes.
Els periòdics, igual com els llibres, les escoles o les universitats, sempre han estat una font de coneixement. Són un canal incommensurable per transmetre dades, fets i saviesa. Durant moltes dècades han estat un impagable instrument d’instrucció i circulació d’idees. Els periòdics no han creat la cultura, però sí que l’han estesa i popularitzada amb contrastada eficàcia.
Anna Sanchis
Els diaris difonen i diversifiquen els fets més rellevants de la història, creen consciència de grup, propaguen la llibertat i ajuden a fiscalitzar la gestió pública, encara que si s’han de jutjar pels escassos resultats que s’obtenen cal admetre que, encara que a denunciar corrupteles i excessos hi tenim prou traça, les conseqüències que es deriven del nostre treball són més aviat discretes. Assenyalem els abusos però no aconseguim que els responsables paguen per ells i aparten les seues brutes mans del timó de la política, l’economia o del cada vegada més corromput món de l’esport.
Qui llegeix ciència?
Alguna cosa similar, sota el meu modest punt de vista, ocorre amb el periodisme cultural o científic. En teoria hauria de servir per a ampliar el nivell de coneixements de la ciutadania i, en conseqüència, per a aconseguir una societat més culta, tolerant i oberta, però en la pràctica només inspira la curiositat dels qui ja estan molt llegits. Vull dir que, encara que és veritat que augmenta el nombre de ciutadans que s’interessen per aquest tipus de continguts, hem de matisar, per no alçar falses expectatives, que es tracta d’un públic encara minoritari i, en moltes ocasions, massa elitista i exigent.
Parlem d’un tipus de lector que té estudis mitjans o superiors i que sol viure aliè als gustos, modes i tendències que exhibeixen la major part dels seus compatriotes. Es tracta d’un segment de població fonamentalment urbà, amb bon poder adquisitiu i que desenvolupa un gran sentit crític. Té criteri propi i és difícil que es deixe enganyar amb falsos cants de sirena. Aquest, diguem, és el retrat robot del ciutadà més interessat per les notícies científiques.
«El periodisme científic només inspira la curiositat dels qui ja estan molt llegits. Es tracta d’un públic encara minoritari i, en moltes ocasions, massa elitista i exigent»
No obstant això, al costat d’aquesta proporcionalment petita porció de ciutadans, cohabita un altre grup d’individus que actuen més moguts per la curiositat que per l’ànsia d’aprendre o obrir nous horitzons. Busquen més les emocions que les dades i se senten més atrets per l’embolcall que pel contingut.
A aquesta heterogènia massa de ciutadans s’enfronten cada dia els mitjans informatius. És fàcil de comprendre que es fa complicadíssim acontentar els uns i els altres. I al costat de la dificultat de compaginar interessos tan oposats he de confessar que la capacitat que tenim els periodistes per a la pedagogia i el magisteri sol ser molt limitada. Ho reconec obertament. Sempre ens deixem portar per allò que causa més impacte i aquesta tendència a destacar el més cridaner és moltes vegades incompatible amb la serenitat i la prudència que requereix l’univers científic i que ens reclamen almenys una part dels nostres lectors.
El recel de la premsa cap a les notícies científiques té altres explicacions no menys aclaridores. La immensa majoria dels professionals surten de les facultats de ciències de la informació molt poc preparats. La formació que es rep a les universitats és molt diversificada, tot ho vol i tot ho perd. No existeix una formació específica per sortir amb una titulació que et capacite per a ser periodista científic, corresponsal de guerra o cronista parlamentari. Per especialitzar-se en el periodisme mediambiental, econòmic, esportiu o de successos s’ha de cursar alguna altra carrera, matricular-se en algun màster o tindre una vocació molt definida que et moga a aprendre pel teu compte.
Anna Sanchis
És així de simple. Entre altres coses perquè l’elecció dels temes, el sistema d’elaboració de les notícies, encara no està sotmès al ferri control que imposen les màquines. El procés no està mecanitzat, encara no s’ha inventat cap ordinador que permeta automatitzar la producció periodística i, per tant, que suplemente els dèficits i el buit que representa la mà d’obra escassament qualificada.
En aquest context, s’imposen els complexos, les inseguretats i les pors. O vostès no en tenen quan cal abordar una investigació embolicada?
«Els recels entre periodistes i científics són bidireccionals. Ens deixem portar per massa clixés i prejudicis que contaminen una relació que hauria de ser més fluida i profitosa per a ambdues parts»
Enfrontar-se a aquesta terminologia tan tècnica que empren els científics de les branques no socials frena i posa en guàrdia a qualsevol. El llenguatge sembla tan enrevessat que moltes vegades representa una barrera infranquejable. El periodista ha de redoblar l’esforç per superar tantes barreres que és lògic que arribe a escampar-se el desànim. La conclusió és clara: treballar per al suplement de ciència d’un periòdic sol estar molt poc valorat. Lluny d’atraure, imposa, i en lloc de convertir-se en una destinació professional cotitzada passa a ser treball massa complex i exigent. És un repte que costa molt de digerir i llueix poc.
Davant aquest horitzó, no cal esperar grans aglomeracions en la secció de periodisme científic, que sol ser d’envergadura molt discreta i no existeix una gran demanda de professionals que sol·liciten incorporar-s’hi. Per salvar tants inconvenients, el meu periòdic es va deixar aconsellar per un bon especialista, el bioquímic Manuel Portolés, la labor del qual com a divulgador científic ha estat merescudament reconeguda. Portolés ha coordinat durant molts anys una pàgina dedicada al món científic i a la investigació que, ens consta, ha estat molt celebrada.
Però els recels entre periodistes i científics són bidireccionals. La prevenció és mútua. Molts professors universitaris i científics tendeixen a tractar el periodista com si fóra un voltor àvid de carnassa que només busca sang i vísceres per redactar un reportatge escandalós i sensacionalista. Sense recórrer a més hipèrboles o imatges caricaturitzades, cal reconèixer que els uns i els altres, periodistes i científics, ens deixem portar per massa clixés i prejudicis que contaminen una relació que hauria de ser més fluida i profitosa per a ambdues parts.
La veritat és que ens comportem com l’aigua i l’oli. El científic sempre vol estar dalt per guanyar perspectiva, controlar tot el procés i dominar fins al més mínim ressort, mentre que el periodista no troba espais entre aquesta espessa capa oliosa per buscar la superfície, respirar i eixir airós del tràngol.
«Els mitjans informatius ens deixem portar per allò que causa més impacte i aquesta tendència a destacar allò més cridaner es fa moltes vegades incompatible amb la serenitat i la prudència que requereix l’univers científic»
En moltes ocasions, malgrat la bona voluntat de l’informador, el científic es tanca, desconfia dels avantatges de revelar el resultat de la seua investigació en publicacions que no siguen especialitzades o interpreta que és una autèntica pèrdua de temps explicar els avenços científics a gent que no comparteix ni la seua motivació ni els seus coneixements.
Així les coses, el periodisme científic, que hauria de ser aprofitat per millorar les relacions entre les redaccions periodístiques i els campus universitaris, es converteix en realitat en una altra barrera més entre els docents i investigadors i els periodistes. Mala cosa.
I com superem aquest contrasentit? Voran: els periòdics sospirem per explicar bones històries. I no hi ha dubte que la ciència pot subministrar informacions molt interessants. És impossible no trobar un punt en què es creue l’interès de la premsa i la necessitat que tenen els científics de trencar la closca i abandonar la seua estèril abstracció. Jo no veig una altra eixida que augmentar el diàleg, trencar fronteres i aprofitar les sinergies. Només la proximitat i el coneixement mutu trencaran el gel i diluiran la desconfiança que puga existir entre ambdues institucions.
També serà necessari millorar la formació dels periodistes, incentivar el seu interès per la ciència, trencar l’altivesa i autosuficiència de molts professors universitaris, dissipar els temors dels periodistes, ampliar l’espai informatiu dedicat a la investigació, la innovació i el desenvolupament i, per què no, que també és molt important, farà falta millorar els sous dels científics i els periodistes, i dotar aquestes professions d’un major prestigi social que valore la transcendència que ha de tindre el seu treball.
Ja deuen haver notat que he evitat referir-me a internet i les xarxes socials. He marginat aquest assumpte de manera conscient. Ho sent, no sóc ni el més capacitat ni el major propagandista d’aquesta extraordinària eina de comunicació. He d’admetre que és un suport extraordinari però sostinc que està mal gestionat i pitjor ordenat. No es pot traure partit d’on només impera el caos. Quan algun dia s’organitze millor i deixe de penalitzar els creadors serà una arma immillorable i infal·lible tant per als periodistes com per a la ciència. Mentrestant, ni el periòdic ni una investigació científica caben en un tuit de 140 caràcters.
