El flairós llentiscle

Ara el senyor m’ha dit: vull una llebre grossa,
flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),
mentre m’acaronava el plomatge amb el dit.

Narcís Comadira, Falconeria, 1984

Si caminem per qualsevol sender dels tossals i muntanyes valencianes que envolten els plans de l’entorn de la Mediterrània, pocs seran els llocs on no descobrirem l’olor flairosa i fresca d’una planta coneguda per excel·lència com la mata, en uns llocs, i, en altres, com el llentiscle (Pistacia lentiscus)¹. La forma de denominació usada depèn de les comarques. Les fulles del llentiscle desprenen sempre un perfum intens. Els territoris on creix una màquia de llentiscles es caracteritzen per una intensa emanació odorífera. La primavera és l’època de les herbes tendres i fresques, i, generalment, és el període en què notem menys les seues olors. Però si la calor i les pluges són escasses, aleshores les mates comencen a patir l’eixut i la secor del terreny, i l’olor, principalment del llentiscle, es fa present. Després, amb l’arribada de l’estiu, la força del sol va assecant moltes herbes, i en assecar-se completament, en aquell moment trobareu el verd llustrós de les fulles del llentiscle, que continua mantenint el seu verd fullam i l’orgull de no semblar patir la secor. Aleshores, el perfum de la mata segueix en la creixença, desprenent una olor que s’esbrava, fresca, molt diferent a l’olor agostada i calenta de les herbes mig seques que omplin els marges i els camps no llaurats.

«El llentiscle desprèn, especialment a l’estiu, una forta olor de resina: hom diu que és una olor fresca»

Els qui estimem la natura considerem el paisatge com un llibre; i els arbres, els camps de conreu, les cases i els murs de pedra seca, les il·lustracions civilitzades d’aquest llibre. Si ens atenem a la definició de Josep Pla de la paraula civilització, que és, segons ell, «el treball humà acumulat», trobem que el paisatge és la superposició d’esforços de generacions i generacions de llauradors, ramaders i llenyataires que han anat humanitzant-lo. En aquest treball també descobrim que l’home ha humanitzat algunes plantes. Al llarg dels segles, l’home ha transformat l’estat primitiu de les comunitats vegetals; els efectes d’aquesta alteració poden ésser febles i poc perceptibles, o profunds; és aquest el cas de moltes plantes la forma natural de les quals seria d’arbust i les veiem transformades en arbres, com passa amb les garroferes. En altres casos, com aquest del llentiscle, hauria de ser un arbre, però la pressió humana, l’explotació de la llenya per fer carbó, l’ha portat a la condició actual de mata. I com diu el diccionari: «planta llenyosa, baixa, de tronc curt que té les branques prop de terra». Ara bé, deixeu la mata créixer i amb el pas del temps descobrireu que s’ha transformat en un arbre de port considerable.

Arbust que generalment no passa dels 3 metres d’alçada, pot arribar a fer-se, si és respectat, arbre de més de 10 metres. Pertany a la família de les anacardiàcies, espècies que aporten les típiques resines com el màstic del llentiscle, l’encens, la mirra o la laca. Les fulles són compostes, amb un nombre parell de folíols, de tres a sis parells. Tot ell desprèn, especialment a l’estiu, una forta olor de resina: hom diu que és una olor fresca. El fruit, de la forma i la grandària d’un pèsol, és primer verd, després roig i a la maturitat, negre. És una espècie dioica perquè fa flors mascles i femelles sobre arbres diferents. Aquest fet ha portat que en alguns llocs donen noms distints als dos peus: el femení és la mata, el masculí, el matot, com diuen al Baix Ebre.

Trobarem la seua florida en les darreres setmanes de març i primeres d’abril, amb flors mancades de corol·la, menudes i agrupades formant raïms espessos. Els fruits es fan veure molt a l’octubre i novembre, i el seu pes arriba a vinclar les branques de la planta. Antigament, dels fruits se’n treia un oli per fer llum, costum que va estar molt arrelat entre els pagesos de les Balears. El rector de Sorbes (Almeria) ja contava, el 1765, que de la «lentisquina, fruto que producen los lentiscos, sacaron más de mil arrobas de este, bien claro y de buen gusto, y para luces en especial». El botànic valencià Simón de Rojas Clemente ens dóna la notícia que en la serra de Cabrera (Almeria), el 1805, com que va ser un any de mala collita d’oli, va comprovar com aprofitaven els fruits del llentiscle per fer-ne, «con el mismo fin que en Sorbes y en el Cabo de Gata usaban el aceite en las comidas». Els fruits també atrauen alguns ocells i, concretament, conten que els tords en són uns bons consumidors.

La saba, anomenada màstic, es recull fent incisions en el tronc i les branques més gruixudes. És una mena de xiclet utilitzat per aromatitzar els aliments, fabricar ciments dentaris i vernissos. També forma part d’una beguda molt popular a Grècia. En l’illa de Quios, al mar Egeu (Grècia), s’obté la major part de la substància mencionada, resultant d’una varietat de llentiscle local coneguda com Pistacia lentiscus chia.

S’estén pels boscos aclarits de terra baixa, des del litoral fins a l’alzinar muntanyenc, decreixent a mesura que augmenta l’altitud. Des del massís del Garraf, al Principat, fins als límits meridionals del País Valencià i les Illes Balears, en les parts més calentes de la terra baixa en tot el nostre territori. El llentiscle i el margalló són companys inseparables, juntament amb l’ullastre. Es reprodueix de llavor i d’esqueix.

Ha estat per als llenyaters i carboners un element bàsic de les seues càrregues, la fornilla o bolitx, que deien a les muntanyes de Portaceli, garbes que es feien principalment de la màquia de coscoll i llentiscle (Querco-Lentiscetum) i d’un ampli matollar format pel càdec, romer, i diferents tipus d’estepes. Amb aquesta llenya s’abastien els forns de calç de Godella i Rocafort, els rajolars de Montcada i Alfara o els ceràmics d’obra de fang de Manises. També les arrels o rabasses i troncs gruixuts del llentiscle eren un component important de les carboneres; i s’aprofitava molt el seu carbó com a carbonissa, l’element més important per donar vida als brasers de taula. La carbonissa del llentiscle té la virtut de mantindre’s encesa fins que s’exhaureix completament.

ORNAMENTAL I MONUMENTAL LLENTISCLE

Es cultiva com a arbust o arbre en jardineria. En alguns llocs del País Valencià podem trobar alguns exemplars de llentiscles carregats d’anys i amb troncs ben grossos. Justa fama tenen els dos exemplars de llentiscles arbre que guarden la font de la Mata, a la partida dels Serralls, al terme de Gata (Marina Alta). Altres exemplars que trobem són el llentiscle de la Masadica, de les Fonts d’Aiòder (Alt Millars), de més de 4 metres d’altura i un diàmetre de capçada de 10 metres, que presenta un atapeït fullam; el del mas del Sant de les Useres (Alcalatén); el del col·legi del Sagrat Cor de Godella (l’Horta); el de Villatorcas (Alt Palància); el de les Puntes de Gosálvez del Campello i el de la finca Maxara a Sant Joan (Alacantí), tots ells de més de dos-cents anys. A les terres del Principat, podem trobar també uns magnífics exemplars d’arbres llentiscle, concretament en llocs propers a les masies i als corrals ramaders del parc natural del Garraf. Un territori on el llentiscle és conegut com la mata per excel·lència, llocs com Can Coll, corral d’en Capdet, corral d’en Roig, Can Ramon al camí de Montgròs, Can Sadurní o el mas de la Mata, llocs del terme de Sant Pere de Ribes (Garraf). Els exemplars del terme d’Olivella estan situats a Can Camps, al camí de Jafra, Can Miret, tots ells d’atapeïts brancatge i l’altre a Can Coll de Corbera (Baix Llobregat), arbre al qual se li suposen entre els 300 i 400 anys. El qui escriu ha escoltat moltes vegades als segadors de la palma d’Olocau (Camp de Túria) descriure la seua admiració per aquells arbres que descobrien en les seues anades al Garraf i al Baix Llobregat. Arbres de gran ramatge, on l’ombra fresca era un goig per al descans d’aquells olocauins, en les llargues estades de l’emigració temporera per segar i recollir la palma dels margallons. Altre lloc on descobrir alguns d’aquests arbres és la Ribera de l’Ebre, on trobem la mata de Darmós, al terme de Tivissa, que té la seua pròpia dita popular en aquella comarca:

Qui va a Darmós
i no veu la mata,
és com anar a Roma
i no veure al Papa.

«Trobarem la seua florida en les darreres setmanes de març i primeres d’abril, amb flors mancades de corol·la, menudes
i agrupades formant raïms espessos»

USOS I COSTUMS

A les terres del secà dels tossals que envolten les planes de l’Horta de València i en algunes de les valls interiors on creixen la garrofera i l’olivera, la mata tenia en el temps de la collita de les garrofes o en els dies de la verema una divertida funció, a l’hora de convocar-nos al migdia per dinar. «L’hora del vermut!, Anem a fer-nos un vermut!», deien els majors mentre bevien l’aigua fresca de la botija, portada d’un aljub que la major part de les vegades tenia el gust refrescant del llentiscle.

«Els fruits del llentiscle es fan veure molt a l’octubre i novembre»

Un dels usos més celebrats d’aquesta planta és la propietat que té d’obrir la gana. Tant, que quan hi havia algun infant poc menjador o un adult convalescent, els de la casa abans de dinar solien reunir-se, omplir els gots d’aigua fresca i posar unes fulles de llentiscle en remull durant unes hores; i convidaven a tots a beure aquella aigua mentre deien: «el vermut!» I això, segons les velles, ajudava a obrir la gana.

L’altre record de la planta és la seua olor característica, que molts tenim associada a la festa. Era costum en les festes majors –a Olocau, a l’octubre– alçar a la porta de l’església uns arcs i garlandes de llentiscle i murta. I així és com la murta i el llentiscle continuen utilitzant-se per fer les enramades del dia de Corpus, i aleshores els pobles i ciutats s’omplen de la flairosa olor. Per als grecs, les garlandes de llentiscle eren un símbol de la puresa virginal i s’hi adornaven les donzelles; probablement és aquesta tradició la que va portar que en algunes localitats del Principat fóra costum del dia de la Puríssima adornar l’altar amb garlandes d’aquesta planta. Ara continua encara essent un element important, especialment de les floristeries de les nostres ciutats, que utilitzen les fulles com a complement dels rams de roses i clavells i per elaborar les corones dels difunts.

 

PROPIETATS FARMACOLÒGIQUES

Les propietats d’aquesta planta les podem trobar en nombrosos texts, entre els quals recordem el Macer. Llibre de les herbes i les seues virtuts, tractat del segle xv, traducció valenciana d’un text que sembla originari de l’Escola de Chartres, lloc on a partir del segle xi es va reactivar la comunicació entorn de l’aprofitament de les plantes en la medicina. L’obra fou realitzada a instàncies dels metges valencians, amb la voluntat de tindre una relació dels beneficis curatius d’algunes plantes respecte a les malalties dels humans. Hi trobem que, entre les virtuts del llentiscle, hi ha la de ser un antídot contra el verí d’alguns animals: «Mas tota la herba profita molt als mossos verinosos axí com es de ca, e serp e descurpi en tal manera si be es picada e beguda ab vi. Empero una partida de la herba es picada e posada sobre la plagua.²»

Però l’altra gràcia d’aquest tractat respecte al llentiscle és la rectificació que li fan al filòsof grec Aristòtil, el qual deia que el llentiscle era una herba mala en beuratges. Aleshores, el Macer rebat molt decisiu i diu: «Item diu un savi philosof que ha nom Aristotill que aquesta herba es molt mala en beuratge e en calor e als ço diu que la sement es bona tant solament en latouaris que per altra cosa no. Mas diga ques vol quells molts lo loaven e pero aço no trop nengu que consenta en aqueste raho dels dits de Aristotill.»

Glopejant l’aigua que s’obté bullint fulles i fruits es rebaixen les inflamacions de boca i es calma el dolor dels queixals. També s’usen les fulles en infusió al 3% com a balsàmiques en els catarros, i com a astringents en les diarrees; també com a tòniques del ventre. És depurativa de la sang i rebaixa també la pressió arterial. Les fulles s’han utilitzat com a conservants: a casa deien que per mantenir fresques les figues el millor era fer-los en el cistell un llit de fulles de llentiscle. Els fruits es masteguen per fortificar les genives, curar les ferides de la boca i blanquejar les dents.

 

EL LLENTISCLE EN LA LITERATURA

No ha estat molt cantada la mata pels poetes. Però, això sí, els pocs que l’han anomenada tots ells són de justa fama recordats. Entre els primerencs, Jacint Verdaguer, al seu gran poema èpic L’Atlàntida, el 1877. Hi veiem que Verdaguer sol anomenar les plantes que coneix i que les mescla, encara que corresponguen a medis naturals diferents. Verdaguer les va introduint com si totes compartiren el mateix ecosistema. El llentiscle, ens el mostra en el seu paper d’ús tradicional com a garlanda, en la qual inclou els narcisos:

Les Cíclades
[…] de narcisos, llentiscles i ginebr
garlandes nos cenyírem,
i, en cèlica escampada,
com flors de l’estelada,
entorn de l’illa on infantà Latona,
per fer-li de corona,
en oasis del mar nos convertírem.

Jacint Verdaguer, L’Atlàntida, Cant vii,
Cor d’illes gregues, 1877

També fa present la planta en un poema nadalenc, «Jesús Infant», on veiem sant Josep construint un pavelló de branques de llentiscle per protecció de Jesús. Probablement recordant que moltes vegades les barraques dels carboners es cobrien amb aquesta planta. El poeta ens descriu una de les característiques de l’hàbitat del llentiscle, brotant entre rocams i esquerdes dels cingles:

De llentiscle amb les branques sempre verdes
que planta de la roca en les esquerdes,
fa Josep a la Verge un pavelló
que del temple millor serà sagrari

Jacint Verdaguer, Jesús Infante, 1896

Més endavant Josep Carner publica, el 1925, un llibret de versos conegut com El cor inquiet, i en una poesia, «Cançoneta incerta», en parlar dels diversos camins que els dubtes de la vida solen plantejar, la mata és l’escollida per guardar el camí dels enamorats:

Serà drecera del gosat,
rossola³ ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
És un recer per adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

Josep Carner, Cançoneta incerta, 1925

En el moment actual és Narcís Comadira qui sembla portar la veu cantant entorn d’aquesta planta i té fixades les seues qualitats oloroses en diverses obres, entre les quals assenyalem Falconeria, que encapçala aquest article, i Quarantena, que tot seguit presentem:

Per un moment veig una llum manyaga
que envolta i endolceix,
aquest ram olorós de fenoll i llentiscle
que es filtra entre les fulles carnoses i les inflorescències
i ens fa estrelles d’estiu i de nostàlgia
i de cop tot és clar
tot es fixa perfecte dins l’instant.

Narcís Comadira, Quarantena, 1990

No podíem deixar en l’oblit una cançó del mestre i cantant Paco Muñoz dedicada a aquella muntanya màgica que és el Montgó (Marina Alta). En aquest territori, ben conegut de l’autor, la mata de llentiscle està de nou repoblant els camps abandonats, on podeu trobar bons exemplars de la mata en forma d’arbre, cosa que ocorre a la plana del cap de Sant Antoni, davall mateix del Montgó:

La llengua de cavall
creix entre els margallons,
s’amaguen les perdius
i la colobra acaça un falciot
a l’ombra d’un llentiscle i un pi bord,
herba de les llunetes, romer
i un àguila de Bèrnia ve volant.

Paco Muñoz, El vell Montgó

Finalment, no podem sinó recordar la llegenda de la presència d’aquesta humil mata en la vida i l’obra del mallorquí Ramon Llull (1233-1316), una personalitat coneguda com «el doctor il·luminat», que va voler construir un sistema filosòfic universalista. Doncs bé, després d’una joventut agitada, cap als trenta anys s’esdevingué la conversió de Ramon, el 1261; i es va retirar a una cova existent al puig de Randa (Mallorca), on va fundar el santuari de Santa Maria de Cura. Allí es dedicà a la meditació i va rebre aquella il·luminació que el va decidir a escriure l’obra Ars magna, escrita entre el 1305 i el 1308 i que fou publicada amb el títol d’Ars magna generalis ultima. En aquesta versió definitiva, exposarà un ambiciós sistema filosòfic formalment simbolitzat que ja havia explicat en diverses obres anteriors, principalment en l’Art abreujada d’atrobar veritat, o Art major, destinat a trobar la veritat i resoldre així els diversos problemes científics del seu temps. Tractava d’expressar conceptes complexos mitjançant uns símbols i unes regles de combinació i pretenia amb això fonamentar una ciència universal. I, segons la llegenda, Llull va trobar una «mata escrita», és a dir, un llentiscle les fulles del qual mostraven uns senyals de línies i punts gràcies als quals podrien ésser expressats tots els conceptes filosòfics i científics per damunt de la parcialitat i les diferències d’altres llenguatges. Encara avui, en una possessió pròxima a aquells llocs coneguda com sa Mata Escrita (Algaida), que fou propietat de la família Llull, es troba un llentiscle d’aquesta espècie de mata escrita, amb una soca que per abraonar-la es necessiten els braços de dues persones adultes. El nom al·ludeix a una espècie de rastre escrit deixat per un fong paràsit en els llentiscles d’aquelles contrades i que la tradició popular ha convertit en l’obra del mateix Llull. El poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera ens deixarà, com a testimoni d’aquells fets, el següent poema de 1903, amb el qual tanquem l’article d’aquesta flairosa mata:

Arbust estrany! En cada nova fulla,
com en les que li cauen per despulla,
té marcats uns caràcters desiguals;
lletres pareixen d’escriptura ignota,
i es diu que un savi clarament hi nota
lo nom de Déu en mots orientals.

Miquel Costa i Llobera,
La mata escrita del Puig de Randa, 1903