Els processos de desertificació en un context de canvi global
Aproximadament el 40% de la superfície de la Terra està amenaçada pel risc de desertificació, un territori on viu el 37% de la població mundial
Desertification processes in the context of global change. Desertification, the degradation of the soils in arid, semiarid and sub-humid zones, threatens 40% of the Earth’s surface, which is inhabited by 37% of the world’s population. The effects of desertification are varied, and include not only a decrease in the food production capacity of the soils, but also the alteration of the hydrological cycle, a drastic reduction in biodiversity, and their interaction with climatic change. In this article the author discusses these effects, and the efforts of the international community to fight against desertification.
Aproximadament el 40% de la superfície de la Terra està amenaçada pel risc de desertificació. En aquesta superfície, que correspon a les zones terrestres amb dèficits hídrics inherents més o menys acusats, viu el 37% de la població mundial. La desertificació no sols amenaça el potencial del sòl de produir aliments i biomassa sinó que, a les zones afectades, s’alteren els cicles hidrològics, es redueix dràsticament la biodiversitat i es produeixen processos de retroalimentació que afecten importants paràmetres climàtics.
En un context de canvi global, les conseqüències dels processos de desertificació s’exporten a altres zones no directament afectades i produeixen multitud de conseqüències transsectorials. Entre altres aspectes, cal assenyalar els impactes en els moviments de migració de la fauna, els canvis en els fluxos d’energia atmosfèrics, els efectes en la dinàmica erosió/sedimentació, els canvis en els cicles biogeoquímics i les migracions humanes provocades per l’empobriment dels recursos de la terra.
«Aproximadament el 40% de la superfície de la Terra està amenaçada pel risc de desertificació, un territori on viu el 37% de la població mundial»
La desertificació, per tant, amenaça tot el potencial biosfèric de les zones afectades i té efectes transfronterers i multisectorials que incideixen directament en el canvi global.
En aquest article descriurem els antecedents immediats d’aquesta problemàtica, així com els esforços de la comunitat internacional per a mitigar el procés i, finalment, comentarem les interaccions amb la pèrdua de biodiversitat i amb el canvi climàtic.
Antecedents
El concepte i la problemàtica de la desertificació no són nous. L’abús de les terres i els consegüents processos de degradació en zones fràgils del planeta van lligats als inicis de les grans civilitzacions. Els registres històrics del Pròxim Orient, de l’antiga Grècia o de l’Imperi Romà ens mostren testimonis de gran valor historicoambiental en els quals es van detallar impactes i processos que van comportar el col·lapse de zones agroforestals. Aquesta situació ha estat considerada per diversos autors com la causa del sobtat declivi d’algunes cultures.
No obstant això, el terme “desertificació” no apareix en la literatura científica fins 1949, quan va ser utilitzat per Aubreville per referir-se a processos de degradació del sòl i de la vegetació en ambients tropicals humits. A partir de llavors, i amb intervals i alts i baixos en l’atenció acadèmica, va anar evolucionant lluny de la percepció pública.
Mesopotàmia, la terra que es troba entre els rius Tigris i Eufrates, ha estat la llar de nombroses civilitzacions al llarg de la història. El 18 de maig del 2001, els científics del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient van fer públic els resultats d’un estudi que mostra que, en les últimes dècades, entre el 85 i el 90% dels marenys que es trobaven en les proximitats de la desembocadura dels dos rius han desaparegut, convertits en un desert com a conseqüència de la construcció de preses i del drenatge d’aquestes zones per a obtenir terres de cultiu. Imatge cortesia de Jacques Descloitres, MODIS Land Rapid Response Team at NASA/GSFC
La problemàtica de la desertificació només saltaria a un primer pla com a conseqüència dels intensos períodes de sequera que van afectar la zona del Sahel en la dècada de 1960 i principis de 1970. Durant aquest període, economies i sistemes productius de supervivència, basats fonamentalment en l’ús del sòl i de l’aigua, van sofrir l’impacte d’una sobrepressió que els va situar a la vora de la disfuncionalitat. Com a conseqüència s’estima que es van veure afectats uns cinc-cents milions d’hectàrees, i que es va produir la mort d’uns 10 milions de caps de bestiar, i d’entre cent i dues-centes mil persones.
La sensibilització mundial davant aquesta situació va mobilitzar les Nacions Unides, que va convocar l’any 1977 una Conferència sobre Desertificació que es va celebrar a Nairobi aquell mateix any, i en què, per primera vegada, un problema mediambiental va obtenir la consideració de globalitat. En aquesta conferència, en què van participar més de 90 països, es va elaborar i es va aprovar un Pla d’Acció per a Combatre la Desertificació (PACD) amb uns plantejaments i objectius molt amplis i ambiciosos. No obstant això, la valoració dels resultats del PACD que es van anar realitzant anys després, no aportava indicis per a l’optimisme. L’extensió i la intensitat dels processos de desertificació no sols no es va reduir, sinó que continuava estenent-se.
Aquesta situació va contribuir, en part, a fer que durant la dècada de 1980 la temàtica perdera força i interès per als organismes internacionals, les agències d’ajuda al desenvolupament i els països potencialment donants. I caldria afegir-hi la situació de confusió conceptual en els àmbits acadèmics i científics, atès que cada disciplina aportava les seues pròpies definicions, i això, evidentment, no va ajudar a establir unes bases sòlides per a discutir adequadament el problema.
El 1990-91 el Programa Mediambiental de les Nacions Unides (UNEP) va reprendre el tema convocant grups d’anàlisi i revisió per a aconseguir una millor aproximació al problema. El resultat va ser adequar el marc conceptual amb una nova definició més explícita i la identificació més adequada de relacions de causalitat i de les directrius bàsiques per a abordar solucions.
En la Conferència de Rio de 1992 es va modificar aquesta nova definició de 1991 a fi d’incloure-hi, juntament amb les causes humanes, la vulnerabilitat natural de les zones afectades. Així la definició va afegir l’aspecte de “les variacions climàtiques” com una de les causes fonamentals en l’origen del procés.
El conveni de Nacions Unides de lluita contra la desertificació
La temàtica de la desertificació va ser àmpliament debatuda en la Conferència de Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (UNCED, Rio de Janeiro 1992), encara que la seua consideració no va arribar a l’èmfasi i l’atenció atorgats als problemes de pèrdua de biodiversitat o a l’amenaça de canvi climàtic.
En qualsevol cas, el 1993, en la sessió 47a de l’Assemblea General de Nacions Unides, es va adoptar la resolució 47/188 en què s’exposava el compromís de Nacions Unides de constituir un “Comitè intergovernamental per a l’elaboració d’un conveni internacional per a combatre la desertificació en aquells països afectats per greus problemes de sequera i/o desertificació, particularment a Àfrica”.
La primera reunió del Comitè Intergovernamental creat a l’efecte es va celebrar a Nairobi aquell mateix any. La primera part d’aquesta conferència es va dedicar sobretot a exposar la situació dels països afectats pels processos de desertificació, la qual cosa va permetre conèixer la dimensió del problema en termes globals, així com la seua variabilitat i complexitat. En la segona part de la reunió es va elaborar un pla de treball preliminar per al desenvolupament del Conveni, i es va acordar prioritzar les accions als països africans, sense detriment que foren també considerades propostes d’accions dirigides a altres països i regions afectats pels processos de desertificació.
D’aquesta manera va començar un procés que va acabar a París, l’any 1994, amb la redacció i presentació oficial del “Conveni de Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació” (a partir d’ara CLD). El CLD es va posar en marxa oficialment el 26 de desembre de 1996, quan va ser ratificat per 70 països, entre ells Espanya.
El Conveni, amb els seus 40 articles i quatre annexos regionals, s’adreça fonamentalment a l’objectiu global de “combatre la desertificació i mitigar els efectes de la sequera” i estableix estratègies noves en la legislació internacional sobre el medi ambient.
L’annex IV estableix el pla general d’actuació per a la conca mediterrània. Un aspecte molt important contingut en aquest annex és el compromís dels països afectats pels processos de desertificació de desenvolupar el seu propi pla nacional de lluita contra la desertificació. Responsabilitat que, en el nostre país, correspon inicialment a la Direcció General de Conservació de la Naturalesa, del Ministeri de Medi Ambient.
Definicions del Conveni
a) per “desertificació” s’entén la degradació de les terres de zones àrides, semiàrides i subhumides seques com a resultat de diversos factors com ara les variacions climàtiques i les activitats humanes;
b) per “lluita contra la desertificació” s’entén les activitats que formen part d’un aprofitament integrat de la terra de les zones àrides, semiàrides i subhumides seques per al desenvolupament sostenible i que tenen per objecte:
I) la prevenció o la reducció de la degradació de les terres,
II) la rehabilitació de terres parcialment degradades, i
III) la recuperació de terres desertificades;
c) per “sequera” s’entén el fenomen que es produeix naturalment quan les pluges han estat considerablement inferiors als nivells normals registrats, i han causat un agut desequilibri hídric que perjudica els sistemes de producció de recursos de terres;
d) per “mitigació dels efectes de la sequera” s’entén les activitats relatives al pronòstic de la sequera i adreçades a reduir la vulnerabilitat de la societat i dels sistemes naturals a la sequera per tot el que fa a la lluita contra la desertificació;
e) per “terra” s’entén el sistema bioproductiu terrestre que comprèn el sòl, la vegetació, altres components de la biota i els processos ecològics i hidrològics que es desenvolupen dins del sistema;
f) per “degradació de les terres” s’entén la reducció o la pèrdua de la productivitat biològica o econòmica i la complexitat de les terres agrícoles de secà, les terres de cultiu de regadiu o les deveses, les pastures, els boscos i les terres arbrades, ocasionada, en zones àrides, semiàrides i subhumides seques, pels sistemes d’utilització de la terra o per un procés o una combinació de processos, inclosos els resultants d’activitats humanes i models de poblament, com ara:
I) l’erosió del sòl causada pel vent o l’aigua;
II) la deterioració de les propietats físiques, químiques i biològiques o de les propietats econòmiques del sòl,
III) la pèrdua duradora de vegetació natural;
g) per “zones àrides, semiàrides i subhumides seques” s’entén aquelles zones en què la proporció entre la precipitació anual i l’evapotranspiració potencial és compresa entre 0,05 a 0,65, excloses les regions polars i subpolars.
Resum del Conveni
El text del Conveni inclou quaranta articles distribuïts en sis seccions:
– Introducció i definicions (articles 1-3).
– Obligacions generals dels països afectats, dels països desenvolupats no afectats, prioritat per a Àfrica i relació amb altres convenis (articles 4-8).
– Programes d’acció, cooperació científica i tècnica i mesures de suport, incloent-hi recursos i mecanismes financers (articles 9-21).
– Institucions per al desenvolupament del conveni (articles 22-25).
– Procediments, resolució de controvèrsies, rang jurídic dels annexos, esmenes al conveni i dret de vot (articles 26-32).
– Disposicions finals, signatura, ratificació, entrada en vigor i denúncia (articles 33-40).
Hi ha quatre annexos d’aplicació regional, de diferent extensió i complexitat: Àfrica, Àsia, Llatinoamèrica, i el Mediterrani nord; als quals recentment se’n va afegir un cinquè per als països del centre i est d’Europa.
El conveni atorga especial atenció a Àfrica, i conté una resolució d’accions urgents per a aquest continent acordada al juny de 1994.
Entre les mesures proposades pel conveni, es troben les següents:
– Els països han de difondre la informació recollida en el conveni i promoure el coneixement públic de les accions que s’hi proposen.
– Els governs dels països afectats han de redactar els seus programes d’acció nacional per a combatre la desertificació.
Els països desenvolupats han de prestar el seu suport a la preparació dels programes d’acció nacional i ajudar a executar les mesures específiques identificades en els programes nacionals.
La secretaria del conveni és una entitat independent amb seu a Bonn (Alemanya) encarregada, entre altres tasques, d’organitzar reunions internacionals, de recopilar i difondre d’informació, i de facilitar accions urgents per a Àfrica.
La Conferència de les Parts (COP) és el màxim òrgan decisori del conveni. La COP ha establert també un Comitè de Ciència i Tecnologia compost per representants governamentals competents en els distints camps rellevants per a la desertificació. La COP compta amb un panell d’experts independents, als quals es consulta per a treballar sobre temes específics.
La desertificació al Mediterrani europeu
La regió del Mediterrani Nord constitueix un complex mosaic de variats paisatges. Una gran part de la regió és semiàrida i està sotmesa a sequeres estacionals, gran variabilitat de la pluviositat o sobtats i intensos ruixats. Es caracteritza per l’explotació continuada del territori des de fa més de 8.000 anys, per l’elevada densitat de població, per la producció agrícola intensiva, per les grans concentracions industrials, per ser una important destinació turística,… A tot això caldria afegir la terrible escalada d’incendis forestals que en el període de 1976 a 1999, i en el cas concret de la Comunitat Valenciana, va arrasar dos terços de la superfície forestal.
Les Nacions Unides van estimar l’any 1991 que l’erosió destrueix entre el 0,2 i el 0,5% de les terres de cultiu del món cada any. No obstant això, al mateix temps que la degradació del sòl avançava a passos de gegant, la producció mundial d’aliments continuava augmentant gràcies a la combinació de l’ús de fertilitzants, l’expansió del regadiu i l’aparició de mètodes de gestió agrícola més productius, avenços que han emmascarat els efectes de l’erosió i degradació dels sòls. Foto: B.Borrell
La degradació de les terres al Mediterrani es relaciona amb freqüència amb pràctiques agrícoles inadequades o amb la utilització de zones marginals en principi poc aptes per a l’agricultura. En aquestes condicions el terreny s’erosiona, perd matèria orgànica, se salinitza i, gradualment, disminueix la seua capacitat productiva com a resposta a aquesta combinació de riscos naturals –sequeres, inundacions, incendis forestals– i a les esmentades activitats humanes. Contribueixen a agreujar la situació els canvis socioeconòmics i l’estat de crisi i abandó que en aquests últims anys ha travessat l’agricultura tradicional, amb les consegüents migracions de les zones rurals a les urbanes.
L’excessiu ús de plaguicides, fertilitzants, els regadius mal planificats i la contaminació industrial i urbana estan minant a llarg termini la salut dels sòls de la regió. L’espectacular i mantingut creixement de les activitats econòmiques al llarg de la costa mediterrània, com la indústria de l’oci, el turisme, l’agricultura intensiva i altres activitats industrials imposen inusitades tensions a aquestes zones –sobretot quant al règim hídric–, que accentuen els riscos de salinització.
Distribució geogràfica de les àrees en perill de desertificació en l’Europa Mediterrània (YASSOGLOU, N.: “Soil Degradation and Desertification”. RUBIO et al. (Eds.): Key Notes of the Third International Congress of the European Society for Soil Conservation “Man and Soil at the Third Millennium”. València, 28 de març – 1 d’abril, 2000. 133-144).
Interaccions entre canvi climàtic, biodiversitat i desertificació
Els riscos de desertificació a les zones més àrides del planeta (incloent-hi la conca del Mediterrani) i la comprovada tendència d’escalfament global de la Terra són processos a gran escala, amb mecanismes de retroalimentació i d’interacció d’importants i impredicibles conseqüències. La previsió de l’evolució dels principals paràmetres climàtics, tant a escala regional com a escala global, encara no és consistent, a pesar de l’enorme esforç que esmercen els centres més prestigiosos del món, i de l’aprofitament de les tecnologies més sofisticades actualment disponibles.
Hi ha el que podríem denominar “fets”, dades quantificades i reiteradament comprovades, que ens mostren que, durant aquest segle, la terra ha augmentat la seua temperatura mitjana global en 0,6 ºC. Altres fets comprovats són l’augment en la concentració de diòxid de carboni i d’altres gasos d’efecte hivernacle, com el metà i els òxids de nitrogen, a l’atmosfera.
D’aquests fets, se’n deriven importants conseqüències. Una de les quals, potser la més greu, seria que estem afectant i alterant els sistemes de regulació climàtica, que són els que bàsicament fan possible la vida a la terra.
En el terreny de les prediccions, per a la conca mediterrània hi ha un consens que apunta cap a un increment de la temperatura mitjana anual, que se situaria entre 1 i 3 ºC, una reducció de les precipitacions, un augment dels fenòmens climàtics extrems, com les pluges torrencials i els forts vents, una major incidència de períodes de sequera, i una reducció generalitzada de les reserves d’humitat del sòl.
L’estudi del sòl i de la seua dinàmica en el passat ens indica que el possible canvi climàtic als països mediterranis ens portaria a una major aridificació del nostre territori. Algunes de les possibles conseqüències negatives podrien ser: increments en els processos erosius i en la freqüència i extensió dels incendis forestals, i augment en l’evapotranspiració, amb el consegüent increment en la salinització del sòl. Aquests efectes comporten un evident augment en els riscos de desertificació, ja de per si importants en l’àrea mediterrània.
Una disminució en el potencial del sòl com a suport de funcions biològiques portaria a processos de readaptació (fisiològics i de conducta) a les noves circumstàncies i també de pèrdua de biodiversitat, perquè ens situaríem en medis amb paràmetres físics, químics i biològics alterats. La regulació del subministrament i reserva d’aigua, l’aportació de nutrients i la degradació estructural serien algunes de les circumstàncies edàfiques que incidirien en els nivells de riquesa en biodiversitat.
Un aspecte molt menys conegut, però no per això menys important i amb múltiples conseqüències, encara no ben avaluades, és el de la influència de la degradació dels sòls en l’escalfament global. A les zones degradades/desertificades es produeix una certa distorsió de l’equilibri de fluxos d’energia i compostos entre els sòls i l’atmosfera. Un dels efectes que es poden originar és l’augment de la reflexió de les radiacions solars, cosa que comporta, en algunes situacions, la reducció de les precipitacions convectives. Un altre efecte és l’augment del rang d’oscil·lacions diàries i estacionals de les temperatures a la superfície del sòl, la qual cosa origina dificultats en la capacitat de regeneració de la cobertura vegetal a causa de les majors tensions tèrmiques. La disminució de la vegetació a les zones degradades limita l’aportació de les anomenades precipitacions horitzontals perquè es redueixen les superfícies de condensació (rosada, boirines, etc.).
«Un aspecte molt menys conegut, però no per això menys important i amb múltiples conseqüències, encara no ben avaluades, és el de la influència de la degradació dels sòls en l’escalfament global»
Hi ha altres nombroses funcions i processos que influeixen almenys en els paràmetres microclimàtics de les zones amb sòl degradat, i que incideixen en el canvi climàtic. Entre aquests és important destacar-ne un, el que es refereix al paper del sòl com a regulador del cicle de nombrosos gasos d’efecte hivernacle, com el diòxid de carboni.
El sòl és un dipòsit natural de quantitats ingents de carboni orgànic. S’estima en uns 55 bilions de tones el carboni orgànic acumulat en el conjunt dels sòls terrestres. Comparativament, s’estima que les emissions de carboni a l’atmosfera com a conseqüència de l’ús dels combustibles fòssils són de 5-6 bilions de tones anuals.
Aquestes xifres parlen per si soles i destaquen el paper del sòl com a emissor i com a embornal d’un dels gasos més rellevants en el procés d’escalfament global. D’altra banda, si en condicions normals el sistema sòl actua regulant i amortint el cicle del carboni, quan el sòl es degrada l’equilibri s’altera i es propicia l’emissió a l’atmosfera de quantitats que, globalment, s’estimen en més de la meitat del carboni emès per l’activitat dels països industrialitzats.
La degradació del sòl i la pèrdua de carboni es produeix a través de nombrosos processos de desertificació que inclouen, entre altres: pràctiques agrícoles (abús de la crema de rostolls, conreu excessiu) o forestals inadequades (artigues, eliminació del matoll, incendis), erosió del sòl (per exemple en l’agricultura de secà abandonada), obres públiques mal planificades, inapropiada ordenació del territori, etc.
La disminució en matèria orgànica del sòl pot incrementar-ne la vulnerabilitat a l’erosió, als processos d’encrostament i compactació i a altres processos degradatius. D’altra banda, els increments en les ja de per si elevades taxes d’evapotranspiració agreujarien els riscos de salinització.
Tots aquests arguments posen de relleu l’estreta interconnexió entre els factors climàtics, els processos de desertificació i la diversitat biològica, almenys a les zones àrides, semiàrides i seques-subhumides del planeta, la qual cosa fa necessari desenvolupar plantejaments globals i integrats per a la prevenció de les conseqüències negatives del canvi global.
Bibliografia
Aubreville, A., 1949. Climats, forêts et désertification de l’Afrique tropicale. Soc. de Editions Géografiques Maritimes et Coloniales. París.
Carter, V. G. i T. Dale, 1955. Topsoil and civilization. Univ. Oklahoma Press.
CCD- FI 14, 1999. «Convenio de las Naciones Unidas de Lucha contra la Desertificación en los Países Afectados por Sequía Grave o Desertificación, en particular en Africa». Secretaria de la Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació; fitxa informativa 14.
FANTECHI, R., PETER, D., BALABANIS, P. i J. L. RUBIO, 1995. Desertification in a European context: Physical and socio-economic aspects. Proceedings of the European School of Climatology and Natural Hazards Course (el Campello, del 6 al 13 d’octubre de 1993). Oficina de publicacions oficials de la Comunitat Europea, EUR 15415 EN. Luxemburg.
RUBIO, J. L. i A. CALVO [eds.], 1996. Soil degradation and desertification in Mediterranean environments. Geoforma Ediciones. Logronyo, 1996.
Secretaria de la Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació, 1999. «Convenio de las Naciones Unidas de Lucha contra la Desertificación en los Países Afectados por Sequía Grave o Desertificación, en particular en Africa» .
UNEP, 1990. Desertification revisited. UNEP, Nairobi.
