«Una doctrina detestable»

Francis Darwin, el tercer fill de Charles Darwin i el seu col·laborador més pròxim i fidel, fou l’encarregat de revisar i preparar per a l’edició l’autobiografia inèdita i pòstuma de son pare. Es tractava d’un text explicador de la vida del científic, segons sembla d’ús exclusivament familiar, però on, com diu Niles Eldredge, se’ns mostra tan franc i incisiu com en els seus altres escrits científics¹. Va redactar les 121 pàgines del relat principal entre maig i agost de 1876, escrivint –tal com explica Darwin mateix– una hora quasi totes les vesprades. Durant els sis últims anys de la seua vida va ampliar el text a mesura que li arribaven els records, i hi inserí 67 pàgines d’addenda. Per tant, constitueix un document excel·lent per a conèixer de primera mà la seua biografia, la percepció dels seus èxits, les angoixes produïdes pels seus llibres, i molts altres detalls cabdals de la seua vida.

«De segur que Darwin mai no s’hauria imaginat que, cent cinquanta anys després de L’origen, continuaríem discutint sobre quasi les mateixes coses»

Tanmateix, en el moment d’editar-se l’autobiografia, cinc anys després de la seua mort, Francis Darwin va decidir realitzar una llarga sèrie de correccions i supressions, sota la ferma supervisió de sa mare, Emma Wedgwood. Al mateix temps va afegir-hi un conjunt d’apèndixs, basats en records sobre son pare, un recull de cartes i un llarg capítol dedicat a recollir les seues opinions sobre la religió. Segons escriu Nora Barlow en la introducció de l’edició que ara presentem, la família estava dividida sobre l’oportunitat de publicar alguns paràgrafs relatius a les seues idees religioses: si bé Francis Darwin era partidari de publicar l’autobiografia sense cap modificació que no fóra absolutament necessària, altres membres de la família –entre ells, sens dubte, sa mare, de fortes conviccions religioses– opinaven que algunes d’aquestes opinions podrien resultar perjudicials per a la seua memòria. Finalment es va pactar un text de consens, que d’alguna manera semblara bé a tots els membres de la família, d’altra banda tan unida en la resta d’aspectes. És interessant, doncs, estudiar de quina manera varen escatir, redirigir i, ras i curt, manipular, l’autobiografia per tal de presentar-la d’una manera tan poc polèmica com fóra possible.

Aquesta anàlisi és especialment suggerent si ens basem principalment en la presentació del capítol dedicat a la religió. Aquest s’iniciava amb una carta de Charles Darwin enviada a J. Fordyce, que es va publicar en el llibre Aspects of Scepticism (1883):

Quins puguen ser els meus punts de vista és una qüestió que em concerneix tan sols a mi i a ningú més. Però, com que m’ho pregunta, li diré que el meu criteri fluctua amb freqüència… En els seus moments més extrems mai no he estat un ateu en el sentit de negar l’existència de Déu. Crec que en general (i cada vegada més a mesura que vaig envellint), però no sempre, agnòstic seria la més correcta descripció del meu estat d’ànim.2

Darwin es declarava agnòstic, és a dir, seguia els passos del seu bon amic Thomas H. Huxley, creador del terme. Huxley va explicar el significat d’aquest mot arran d’un atac del director del King’s College de Londres, el reverend doctor Wace, que va fer mofa i befa del seu «covard agnosticisme»:

Ell pot preferir anomenar-se agnòstic a si mateix; però el seu veritable nom és un de molt més antic: és un infidel; açò és, un no-creient. Potser la paraula infidel implique un significat desagradable. I potser és correcta aquesta implicació. És, i així ha de ser, una cosa desagradable per a un home que diu sense pudor que no creu en Jesucrist.3

A la qual cosa Huxley es va veure obligat a replicar:

Alguns estaven bastant segurs d’haver assolit una certa «gnosi»; amb major o menor èxit havien resolt el problema de la seua existència, mentre jo estava bastant segur que no ho havia aconseguit i tenia la convicció prou forta que el problema era irresoluble. […] Per la qual cosa em vaig posar a pensar i vaig inventar el que entenia que havia de ser l’adient títol d’agnòstic. […] L’agnosticisme, de fet, no és un credo, sinó un mètode, l’essència del qual es basa en un principi singular: en qüestions d’intel·lecte segueix la teua raó tan lluny com aquesta et porte, sense tenir en compte cap altra consideració.⁴

Per tant, quan Darwin es declarava agnòstic s’exposava també a ser etiquetat d’infidel per part dels més virulents doctors de l’església. Però, tot i això, la seua resposta agnòstica era poc convincent («crec en general però no sempre»); fa l’efecte que la qüestió li interessava poc, i que intentava llevar-se de sobre els inoportuns investigadors, que l’allunyaven de la seua tasca de recerca. Més aviat amb aquesta i altres cartes ens venia a dir que la seua opinió no tenia massa interès, ja que no es podia comprovar, i com a científic evitava qualsevol opinió poc contrastada. En alguna altra carta indicava que al tema de la religió no li havia dedicat temps suficient i «convindreu amb mi que qualsevol cosa que s’ha d’exposar a l’opinió pública ha de ser sospesada i divulgada amb precaució»⁵. I en una altra carta, enviada a un estudiant holandès, es trobava donant opinions massa elementals:

És impossible contestar la seua pregunta amb brevetat; i tampoc no estic gaire segur de poder-ho fer escrivint extensament. Tanmateix, puc dir-li que la impossibilitat de concebre que aquest grandiós i meravellós univers, amb les nostres pròpies consciències, s’origine per atzar, em sembla el principal argument a favor de Deu; però mai no he estat capaç de saber concloure si aquest argument és realment vàlid. […] També em veig induït a cedir fins a cert punt per l’opinió de moltes persones de talent que han cregut plenament en Déu; però de nou veig l’escàs valor que té aquest argument. La conclusió més segura em pareix que és que tot aquest assumpte està per sobre de les capacitats de l’intel·lecte humà.⁶

Tal com es pot veure, Darwin es trobava amb massa freqüència angoixat per preguntes difícils, que, no obstant això, s’esforçava a contestar. Si es declarava agnòstic és perquè era del tot incapaç de respondre, perquè ras i curt no ho sabia, ni creia que es poguera saber mai. Per tant, calia conrear la ciència (tot allò que l’home pot aprehendre i arribar a copsar en la seua totalitat mitjançant l’ús de l’experimentació) i deixar les discussions estèrils, que no condueixen enlloc. D’alguna manera, el conreu de la ciència era la millor garantia per a saber –i en aquest saber fins i tot s’incloïa aquesta revelació de caire religiós. Era massa prompte per a poder escatir res de concret sobre l’existència de Déu, tot i que evidentment la seua teoria de l’evolució, amb el mecanisme de la selecció natural, arruïnava el creacionisme i la tesi dels fixistes. Malgrat això, a un estudiant alemany li advertia que «la teoria de l’evolució és bastant compatible amb la creença de Déu; però també cal que vostè tinga en compte que les persones tenen una diferent percepció de Déu».

Fa l’efecte que Darwin temia ser indiscret i, alhora, expressar opinions gratuïtes. Quan va publicar L’origen de les espècies les reaccions no foren totes entusiastes, i tal com es temia començaren a arribar-li cartes en les quals es titllaven les seues idees d’herètiques. Una de les primeres vingué del seu antic professor de geologia Adam Sedgwick, que «havia llegit el llibre amb tant de dolor com de plaer», seguida d’una de més dura del capità Fitz-Roy, en la qual concloïa que «no puc trobar res d’ennoblidor en el pensament de descendir fins i tot del més antic simi»⁷. Fitz-Roy també va publicar un parell de cartes signades amb el pseudònim de Senex, però en les quals Darwin va reconèixer el seu veritable autor perquè utilitzava els mateixos arguments. Alhora, alguns destacats naturalistes, com ara Richard Owen, es negaren a acceptar que la selecció natural operara en la naturalesa. Tal com escriu Janet Browne, Owen creia que els organismes desvelaven en la seua anatomia un pla, i que una força purament mecànica com la selecció natural era del tot inadequada per a explicar-ho. Fins i tot va anar més lluny, i va declarar amb impertinència: «No volem saber el que el senyor Darwin creu o allò de què està convençut, sinó tan sols allò que pot provar»⁸. Sens dubte, aquesta frase malèvola el va ferir profundament, i el va fer molt més exigent amb la seua investigació i amb l’exhaustivitat dels resultats exposats.

Per tot això un tema tan relliscós com el de la religió li resultava de manera ben particular incòmode i perillós, sabia que les seues paraules serien escorcollades i analitzades fins a l’últim detall, si no tretes de context. Tot i això, no podia deixar de respondre a les nombroses missives que rebia sobre el tema, i quan l’estudiant alemany va insistir-hi, el vell Darwin li va replicar:

Estic molt ocupat, sóc un home vell, sense salut i no puc dedicar temps a resoldre les seues preguntes –en veritat, tampoc no poden ser resoltes. La ciència no té res a veure amb Crist, excepte en la mesura en què l’hàbit de la investigació fa que una persona siga cautelosa a l’hora d’admetre les proves. Pel que fa a mi, no crec haver tingut mai cap tipus de revelació. Quant a la vida futura, cada persona ha de decidir per ella mateixa entre incertes probabilitats contradictòries.⁹

Sorprèn la paciència de Charles Darwin. En qualsevol cas, de la lectura de totes aquestes cartes i confessions recollides per Francis Darwin es desprèn l’actitud d’un investigador prudent, gens bel·ligerant amb la religió, que evita entrar en polèmiques fútils i ferir les creences religioses de les persones. En aquest sentit, el fill de Darwin afegia, en una inesperada nota al final d’aquest capítol dedicat a la religió, que aquest era el veritable tarannà de son pare en temes religiosos, i que, en canvi, la lectura del text del doctor Aveling, The Religious Views of Charles Darwin (1883), podia induir el lector a error¹⁰. Tanmateix, aquesta al·lusió a Edward Aveling és molt més interessant del que puga semblar.

El pensament religiós de Darwin, segons el doctor Aveling

En 1881, Edward Aveling, fill d’un reverend congregacionalista, va establir contacte amb Darwin. Aveling havia estudiat medicina, amb resultats molt brillants, i sembla ser que com a conseqüència de la lectura de les obres del científic havia perdut bona part de la seua fe. Va realitzar nombroses contribucions divulgatives en la premsa sobre els temes darwinians, i l’any 1881 va publicar The Student’s Darwin, llibre que sens dubte li va obrir les portes de la casa de Down. Tot i això, Darwin va evitar que aquest llibre –amb un fort contingut crític amb la religió– li estiguera dedicat, i li va fer arribar una carta cordial, molt indicativa del seu pensament:

Tinc la impressió (correcta o incorrecta) que als arguments dirigits directament contra el cristianisme i el teisme els manca pràcticament efecte sobre el públic; i que la llibertat de pensament es veurà millor servida per una gradual elevació de la comprensió humana que acompanya el desenvolupament de la ciència. Per tant, sempre he evitat escriure sobre la religió i m’he circumscrit a la ciència.¹¹

L’any 1883, poc després de la mort del científic, Aveling va publicar en l’editorial Free Thought Publishing un fullet de vuit pàgines, una mica pamfletari, que recull una llarga conversa amb Darwin durant una visita que va realitzar al prestigiós científic. En el text explica que, acompanyat per Ludwig Büchner, un dels prohoms del materialisme i president de la International Federation of Freethinkers, fou convidat a dinar, i després, a la sala d’estar, es va establir un fèrtil diàleg sobre la religió. La narració s’inicia amb un atac frontal a la hipocresia de l’Església:

Des de la mort del nostre gran professor, els clergues, que el varen denunciar incansablement amb aquella volubilitat i llarga pràctica que tenen en la vituperació i que els hi ha fet mestres consumats, han rematat la mort de l’il·lustre amb una de les seues canallades. No contents a soterrar a l’Abadia de Westminster l’home que han perseguit i denigrat, l’home les grans descobertes del qual han ridiculitzat, han tingut l’audàcia de dir que l’ensenyament de l’evolució és en tot coincident amb la de l’església i amb la Bíblia.¹²

Prossegueix amb una presentació de Darwin, que veu com un gran prohom, grandiós i alhora sorprenentment accessible. Un savi pròxim, cordial, interessat per les opinions alienes, gens ni mica infatuat: «En el seu port, en la serenitat i solidesa del seu rostre, en el seu honorable cap blanc pels anys, en la calmosa, ferma i continguda veu, hi havia una quieta majestat, molt impressionant. Hom tenia la sensació d’estar en presència d’un rei entre els homes.» Aveling escriu els seus records des d’una indubtable admiració i reconeixement per l’amabilitat rebuda durant la seua visita. Darwin els parla com a iguals, s’interessa pel seus treballs, per les seues opinions. Quan li pregunten en què treballa en aquells moments, el naturalista els respon amb una emoció gens dissimulada que acaba d’enllestir el seu llibre sobre els cucs de terra i que té moltes esperances dipositades en aquell últim treball.

«Les supressions són de doble interès, no tan sols perquè ens aporten detalls nous sobre el pensament del científic, sinó també perquè revelen la mentalitat dels censors»

Aveling –que segons Bernard Shaw tenia el to de veu d’un bombardí i el rostre i els ulls d’un llangardaix¹³– no va poder evitar de comentar que no deixava de ser extraordinari que l’autor de L’origen de les espècies s’interessara per un tema tan insignificant: «Em va fitar intensament i em va dir amb tranquil·litat: “Els he estat estudiant durant quaranta anys”.» Aveling comenta que aleshores va entendre que en la natura no hi ha res d’insignificant, que tot pot donar claus sobre els mecanismes de la vida, i que Darwin, després de quaranta anys estudiant els cucs de terra, va pensar que ja en sabia prou per a escriure una monografia: «Aquest és el veritable tarannà d’aquest home.»

Tot seguit començaren a parlar de religió. Darwin els va preguntar què entenien per ateisme. Els dos visitants li explicaren que eren ateus en el sentit etimològic del terme, de la no evidència de Déu.

Se li va explicar que la lletra grega α era privativa, no negativa; cosa que implicava que nosaltres no érem partidaris de la bogeria de negar Déu, però també evitàvem amb igual cura la bogeria d’afirmar-lo: com que l’existència de Déu no estava provada, no teníem Déu (άθεος). A mesura que parlàvem resultava evident pel canvi de la llum dels seus ulls, que sempre ens havien fitat amb la màxima franquesa, que un nou concepte estava arrelant en la seua ment. Havia imaginat fins aleshores que negàvem Déu, i va trobar que els nostres pensaments no diferien gaire dels seus. Punt rere punt es va manifestar d’acord amb els nostres plantejaments […] i finalment va dir: “Pense com vostès, però preferesc el terme agnòstic a la paraula ateu.

D’alguna manera, conclou Aveling, agnòstic i ateu són termes pareguts, tot i que aquest últim resulta una mica més agressiu. I, segons pareix, Darwin hi va estar d’acord.

Això ens va portar a parlar del cristianisme, i es van pronunciar aquestes importants paraules: «No vaig abandonar el cristianisme fins que vaig complir quaranta anys.» Remarque aquestes paraules per a l’acurada consideració de tots aquells que recentment han afirmat que el gran naturalista era un creient cristià. De segur que els pocs escrupolosos llegiran aquesta frase sense les seues últimes sis paraules […] Preguntat sobre per què l’havia abandonat la resposta fou simple i autosuficient: «No està confirmat amb proves» («It is not supported by evidence»).

En la conversa també va estar present Francis Darwin. No obstant això, en la nota que va escriure a l’Autobiografia es va manifestar del tot disconforme amb la tesi que agnòstic i ateu foren termes semblants: «El doctor Aveling tractava de demostrar que els termes “agnòstic” i “ateu” són pràcticament equivalents –que ateu és aquell que sense negar l’existència de Déu tampoc no creu en cap déu, ja que no està convençut que existesca cap divinitat. Les respostes de mon pare donaven a entendre la seua preferència per l’actitud no agressiva de l’agnòstic. El doctor Aveling pareix considerar que l’absència d’agressivitat de les opinions de mon pare no les distingeix essencialment de les seues. Però, al meu parer, són precisament diferències d’aquesta mena les que el distingeixen radicalment del tipus de pensador a què pertany el doctor Aveling»¹⁴.

Siga com siga, Aveling acaba el seu opuscle dient que en un futur pobles més avançats valoraran millor els resultats aconseguits per Darwin, i que és possible que aquesta nova situació també implicarà el final de la superstició. Com el mateix Darwin, tenia una completa confiança en el progrés i en el triomf de la ciència.

L’autobiografia original de Charles Darwin

Fins a l’any 1958, quan Nora Barlow va donar una versió íntegra de l’Autobiografia de Charles Darwin, no es va poder conèixer què és el que n’havia estat retocat o senzillament eliminat. Aleshores es va saber que els hereus havien lliurat uns textos convenientment estudiats, esporgats i consensuats, amb unes omissions que afectaven el 17% del text.¹⁵

Aquestes supressions són de doble interès, no tan sols perquè ens aporten detalls nous sobre el pensament del científic, sinó també perquè revelen la mentalitat dels censors, què és el que va semblar improcedent, com varen creure salvaguardar la memòria del seu ésser estimat. Algunes de les omissions són sorprenents, com ara aquesta evocació d’infantesa:

Per aquells temps, o potser (així m’agradaria creure-ho) essent encara més petit, de vegades vaig robar fruita per menjar-me-la, i un dels meus procediments era enginyós. L’hort de la cuina es tancava de nit i estava envoltat d’un mur alt, però amb l’ajuda d’arbres veïns podia fàcilment enfilar-m’hi. Llavors fixava un pal llarg en el forat del fons d’un test força gran i, estirant-lo de baix a dalt, arrossegava préssecs i prunes que queien dins del test, de manera que m’assegurava la collita. De molt petit, recordo que robava pomes de l’hort per donar-ne a nens i joves que vivien en una caseta de camp propera, però abans de donar-los la fruita els mostrava fins a quin punt era capaç de córrer de pressa, i és extraordinari que no m’adonés que la sorpresa i l’admiració que expressaven davant de la meva velocitat eren un pagament per les pomes. En tot cas, em feia feliç sentir-los dir que mai havien vist cap noi que corregués tant.

També se’n va eliminar el fet que el seu pare una vegada li va confessar que a la joventut havia estat francmaçó, o els impel·lents consells que aquest donava a les parelles amb problemes matrimonials, o les últimes línies d’aquest paràgraf:

Vaig tenir molts amics entre els companys d’escola, que estimava molt, i crec que era afectuós amb ells. Alguns d’aquests nois eren força intel·ligents, però m’he de mostrar d’acord amb el principi de «noscitur a socio»¹⁶: cap d’ells no es va distingir en res.

O l’última línia, la que s’inicia amb l’objecció:

Un d’ells fou Ainsworth, que després publicaria els seus viatges a Asíria: era un geòleg wernerià i sabia una mica de tot, però era superficial i parlava a la lleugera.