Quan el Saler tornà al poble

Ara fa 25 anys, l’estany de l’Albufera i la Devesa del Saler es van convertir en el primer Parc Natural valencià. Amb aquesta declaració es protegien dos espais situats a pocs quilòmetres de la ciutat de València caracteritzats per una gran riquesa i complexitat des del punt de vista de la biodiversitat. Uns anys abans, durant la primera meitat de la dècada dels setanta, la mobilització ciutadana i especialment una campanya mediàtica organitzada des del diari Las Provincias havien salvat aquest paratge singular d’una megaurbanització projectada al Saler.

«Entre 1973 i 1974, Las Provincias va dedicar una àmplia cobertura al tema, posicionant-se obertament en contra i convertint-se en un fort element de pressió del consistori valencià»

Una urbanització en primera línia de platja

A finals dels anys seixanta, coincidint amb el boom turístic, l’Ajuntament de València va aprovar un pla urbanístic al paratge natural de la Devesa del Saler que significava la urbanització de més de 800 hectàrees de bosc. Aquest pla tenia previst convertir el bosc de la Devesa en una gran urbanització dotada de serveis i zones comunes. En total hi havia projectats 24 hotels i 12 apartahotels, 56 torres amb 2.250 apartaments, nou poblats costaners, una zona popular per a 100.000 persones, un camp de golf, un port esportiu, un parador nacional i un hipòdrom.

La Devesa del Saler està composta d’un cordó dunar a la vora de la mar i d’un cordó dunar interior on s’ha desenvolupat l’estrat arbori de pi gràcies a l’acció protectora de les primeres dunes. Enmig d’aquests dos grans conjunts trobem una zona deprimida àmplia, amb una vegetació formada per joncs i plantes crasses, i l’aparició de tolles i àrees pantanoses. Dur endavant la urbanització hauria significat molt probablement la fi de tot aquest complex ecosistema, íntimament lligat al llac de l’Albufera. Però en la mentalitat de l’època, potser no tan diferent de l’actual, aquest espai privilegiat oferia un munt de possibilitats econòmiques i turístiques. No s’entenia que la natura tinguera un valor per ella mateixa.

Plànol del projecte d’urbanització en la Devesa del Saler. Tal i com es pot apreciar, estava planificat construir pràcticament en la totalitat de la superfície. / AEORMA

Les primeres reaccions contràries a aquesta urbanització van sorgir a començament dels setanta, per mà de naturalistes com Félix Rodríguez de la Fuente o biòlegs valencians com Ignacio Docavo. Però en aquell moment, la premsa no va fer bona l’opinió dels científics, i es va posicionar del costat de l’Ajuntament. Així ho veiem en aquest editorial de Las Provincias de 1970:

Más probable es que los valencianos piensen que la labor que se impone sea la de conciliar objetivos que parecen antagónicos los unos de los otros, y quizá no lo sean ni poco, ni mucho: que coexistan la urbanización, tan necesaria; la explotación turística, tan deseable; el disfrute popular, tan justo; el esplendor del bosque, tan esencial y tan intangible; el respeto, en fin, a la fauna, tan aconsejable.

Pero donde se dice fauna, léase la fauna que ni dañe, ni estorbe, ni prevalezca sobre los restantes fines. […]

Esto, nos parece, es una verdad como la copa de un pino, como la copa de uno de esos pinos que queremos que crezcan y medren en el hermoso paisaje de nuestra Dehesa.

Editorial «Como la copa de un pino». Las Provincias, 22 d’agost de 1970.

És a dir, conservar la natura sí, però mentre aquesta no molestara per a la construcció de la urbanització ni l’explotació turística de la Devesa. Hauríem d’esperar uns anys fins que la polèmica prengué dimensions ciutadanes i mediàtiques, més enllà dels cercles científics. Així va començar un dels primers moviments populars en defensa d’un espai natural, en un context en què els moviments ecologistes començaven a organitzar-se a Europa. Al País Valencià, la defensa de la Devesa del Saler seria la primera acció de la delegació d’AEORMA (Asociación Española para la Ordenación del Medio Ambiente).

«A finals dels anys seixanta, l’Ajuntament de València va aprovar un pla urbanístic al paratge natural de la Devesa del Saler que significava la urbanització de més de 800 hectàrees de bosc»

Aquestes primeres mobilitzacions ecologistes van estar acompanyades i impulsades pel diari Las Provincias, que en aquells moments era l’únic periòdic privat valencià (la resta pertanyia a la cadena Prensa del Movimiento), i per tant gaudia d’una relativa independència. Entre 1973 i 1974, coincidint amb l’arribada a la subdirecció de Mª Consuelo Reyna, el rotatiu va dedicar una àmplia cobertura a la urbanització, posicionant-se obertament en contra i convertint-se en un fort element de pressió del consistori valencià.

Las Provincias i els inicis de la informació ambiental

El periodisme ambiental és una especialització relativament recent dins de la comunicació de la ciència. El seu naixement coincideix, com es podia esperar, amb l’aparició dels primers grups ecologistes. A Europa, i al País Valencià, açò va tenir lloc a inicis dels setanta. Durant aquests anys, les qüestions mediambientals començaven a fer-se un lloc entre les preocupacions ciutadanes. És en aquest context quan el diari Las Provincias va començar la seua campanya.

Cartell amb el lema de l’exposició del Col·legi d’Arquitectes, «Dades per a una decisió col·lectiva». La campanya El Saler per al poble va significar una de les primeres lluites ciutadanes per salvar un espai natural. / AEORMA

En la província de València, Levante havia estat el diari amb més difusió durant la dictadura franquista, però a finals dels seixanta Las Provincias començà a guanyar-li terreny fins superar-lo ja en els setanta. Així, la seua campanya per salvar el Saler va tenir un gran impacte, tant per la intensitat com per la gran difusió del diari.

Entre 1973 i 1974, a partir d’un reportatge en profunditat sobre la urbanització del periodista Francisco Pérez Puche, el periòdic va dedicar nombrosos articles, entrevistes, cartes al director i columnes a la qüestió del Saler. En la seua gran majoria es tractava de textos contraris a la urbanització, tot i que, entre aquesta creixent conscienciació en qüestions ambientals, encara trobem opinions que ens ajuden a comprendre la falta de sensibilitat de l’època:

Estoy seguro que la mayoría de los valencianos, cuando nos visite algún familiar o amigo de otra región española, nos apresuraremos a mostrar nuestro Saler con orgullo, precisamente por estar urbanizado, con fantásticas torres de apartamentos, hoteles de cinco estrellas, lagos artificiales, zonas deportivas, etc. Hoy lo único que podemos mostrar satisfechos son los Jardines del Real, pero no tanto si estos jardines fuesen tan naturales que para recorrerlos tuviésemos que enredarnos entre zarzales y no tuviésemos dónde sentarnos cómodamente, los niños correr libremente entre palomas o viendo el Zoo tomarnos un simple refresco en un buen restaurante. Es la opinión de un valenciano.

J. C. G., «Carta al director». Las Provincias, 6 de març de 1973.

No obstant, tot i que les qüestions ambientals encara eren una assignatura pendent, el canvi estava arribant i a poc a poc la percepció de la natura anava canviant en la societat. El mateix Pérez Puche ho veia clar i ho explicava d’aquesta manera en un article d’opinió:

Un punto es evidente: las voces de alarma han comenzado a sonar con fuerza después del planteamiento de la urbanización, mientras que otras muchas voces, por los años 68 y 69, hablaban de la necesidad de un desarrollo turístico en el Saler. Ha sido en los últimos años, a raíz de la justificada conmoción mundial por los problemas de la contaminación y la ecología, de la destrucción de la naturaleza y el abuso urbanístico, cuando ha comenzado la reflexión sobre el Saler, de modo serio.

Francisco Pérez Puche, «La urbanización del Saler». Las Provincias, 9 de març de 1973.

El medi ambient s’estava convertint en una preocupació per a la societat. No obstant això, en la campanya en defensa del Saler trobem altres elements que ens duen a pensar que no només es tractava d’una qüestió ecològica, sinó també d’una defensa d’allò públic i una crítica encoberta a la dictadura. En uns anys en què qualsevol manifestació política estava prohibida, l’ecologisme es convertia en una de les poques formes de plantar cara al règim del general Franco. Així, entre les signatures que van defensar en Las Provincias el Saler o una altra forma de plantejar l’urbanisme, trobem molts intel·lectuals i futurs polítics de l’esquerra valenciana: Josep-Vicent Marqués, Damià Mollà, Vicent Soler o Trinidad Simó són alguns exemples.

«Las Provincias, a través dels seus principals columnistes, va aconseguir aturar el que hauria estat sense dubte la fi de la Devesa i molt probablement de l’estany de l’Albufera»

Darrere de la campanya del Saler, i de l’entrada d’aquests nous col·laboradors al diari, hi ha la subdirectora de Las Provincias, María Consuelo Reyna. Aquesta periodista, membre de la família propietària del mitjà, havia arribat al periòdic un any abans i havia propiciat una certa obertura del mitjà cap a sectors progressistes i socials. Una etapa que duraria fins a 1978 i que serà coneguda com «la primavera de Las Provincias». A partir de l’arribada de Reyna, el director formal continuarà sent José Ombuena, però en la pràctica serà ella la que controlarà el diari i marcarà la seua línia informativa i editorial en una espècie d’assaig del que desenvoluparà més tard durant la Batalla de València, convertint-se en una periodista de gran influència en la política valenciana i que condicionarà el desenvolupament de la transició.

Però durant la primera meitat dels setanta, Reyna es bolcarà amb el Saler. Els seus articles dels dies 9, 10 i 11 de maig de 1973 marcaran un punt d’inflexió en la línia del diari. Amb ells la periodista es posicionava obertament contra la urbanització:

Es angustioso contemplar hacia dónde se dirige lo que en tiempos fuera el bosque natural más importante del Mediterráneo: pinos cortados, pinos muertos, edificios de muchas plantas –de demasiadas plantas– que se alzan desafiando y destrozando el paisaje.

María Consuelo Reyna, «La “repoblación forestal” del Saler». Las Provincias, 9 de maig de 1973.

De la mà de Reyna arribaria també Josep-Vicent Marqués al diari. Amb motiu del seu informe sociològic sobre la urbanització, Marqués va iniciar una col·laboració en el diari l’estiu de 1974 amb una sèrie d’articles sobre la Devesa. Els seus textos destacaven pel to informal, crític i reivindicatiu, i oferien una perspectiva més clarament ecologista que la resta de columnes del diari:

¿Autoriza la ausencia de puericultores a tirar los niños por la ventana? Parece que no. Sin embargo, la falta de ecólogos y de preocupación ecológica ha sido esgrimida por el señor Cano Lasso para disculpar la urbanización del Saler.

Josep-Vicent Marqués, «Cuando no había ecólogos o las razones de un desguace». Las Provincias, 13 de juny de 1974.

Els textos de Marqués, que serien l’inici d’una llarga relació del sociòleg amb el columnisme, destaquen per la ironia i sentit de l’humor, però també per la utilització de recursos literaris i narratius. Aquests components feien dels articles de Marqués textos de gran capacitat comunicativa, amens i atraients per al lector. Exemple d’açò seria el seu primer article a Las Provincias, aparegut el 13 de juny de 1974 dins d’una sèrie titulada «Tres miradas sobre el Saler»:

«¿No havien ecòlegs?» [sic], pregunto a mi padre, ya que por los primeros sesentas era yo un joven irreflexivo ignorante del estado de la ciencia econógica [sic].

«I què es exactament un ecòleg?» Explico que, bueno, en sentido amplio un ecólogo es un señor que dice que es una burrada cargarse los pinos. En sentido estricto debe decir más cosas, pero en resumen es eso.

Entonces el padre de uno asegura que ya lo cree que había miles de ecólogos valencianos y que él mismo, sin ir más lejos, y a pesar de sus muchas horas de oficina, debía también ser un ecólogo, porque siempre había dicho que era una burrada cargarse los pinos.

En consecuencia, parece razonable sospechar que donde no había ecólogos era en el Ayuntamiento.

Josep-Vicent Marqués, «Tres miradas sobre el Saler». Las Provincias, 13 de juny de 1974.

Si haguera continuat la seua col·laboració –que es va interrompre el juliol de 1974 en publicar-se País perplex, un llibre on el sociòleg no deixava massa ben parat José Ombuena– els seus articles podien haver-se convertit en pioners del columnisme ambiental a l’Estat espanyol. Mentre que la resta de col·laboradors que s’ocuparen del Saler ho feren d’una manera transversal o alternant amb altres qüestions, Marqués va ser l’únic que es va ocupar només d’aquest tema.

Després dels tres articles inicials de Marqués sota l’epígraf «Tres miradas sobre el Saler», aquest continuarà la seua col·laboració amb les seues «Cartas sobre El Saler». De la mateixa manera, escriuran Ricardo Bellveser, Trinidad Simó, Damià Mollà o Juan Antonio Calabuig, entre altres, i el periòdic anirà donant cabuda a escrits dels lectors fora de la secció de cartes al director a causa del volum d’escrits rebuts. Així, serà normal que es troben els textos dels lectors vora la columna de Francisco Pérez Puche, com si es tractara d’articles d’opinió de col·laboradors.

Com a mostra, només en el mes de juny de 1974, en el moment àlgid de la polèmica, es van publicar les següents peces: 19 articles d’opinió –entre ells un editorial–, 3 portades del diari, 9 notícies, una entrevista i 10 cartes al director. En total 41 peces sobre el Saler en 30 dies.

La cobertura del diari va estar acompanyada per una mobilització popular, a través de convocatòries clandestines i pintades en la ciutat, però també amb la recollida de més de 15.000 signatures, la participació del Col·legi d’Arquitectes amb una exposició reivindicativa o la campanya d’AEORMA. Tot açò va obligar l’Ajuntament de València a reconsiderar la urbanització, en resposta a la demanda social canalitzada pel diari valencià.

L’opinió dels biòlegs

Els articles de María Consuelo Reyna i les cròniques de Pérez Puche, que s’encarregava de l’actualitat local, dedicats a la urbanització del Saler anaven acompanyats d’una àmplia cobertura informativa, amb entrevistes a polítics i biòlegs, com Miguel Gil Corell:

Más que de pinos hay que hablar del ecosistema como conjunto natural. El valor de este ecosistema, en estos momentos, es cero. […] Este ecosistema natural y típico, y al mismo tiempo escaso en la zona mediterránea, ha perdido, de momento, su valor natural y paisajístico. Como asociación mixta de maquis [sic.] y sotobosque esclerófilo mediterráneo, se ha destruido.

Miguel Gil Corell entrevistat per De Diego. Las Provincias, 29 de juny de 1973.

D’aquesta manera, la falta de coneixements científics dels periodistes se suplia amb la incorporació d’entrevistes a biòlegs o amb la inclusió d’articles d’especialistes en urbanisme, ecologia, etc. El biòleg Ignacio Docavo també va col·laborar esporàdicament amb el diari sobre diverses qüestions ambientals i ecològiques a través d’articles d’opinió amb un marcat to divulgatiu:

Doñana, el delta del Ebro, la Albufera de Valencia y las Tablas de Daimiel constituyen importantes plataformas migratorias para especies de aves de los hábitats nórdicos, las que vienen a nuestras latitudes templadas huyendo de los rigores invernales para buscar aquí cobijo y alimento. Incansables, guiadas por instintos maravillosos, viajan de día o durante la noche recorriendo miles de kilómetros, surcando los espacios infinitos del cielo en busca de la seguridad, de la esperanza que representan para ellas nuestros pantanos, lagos y marismas.

Ignacio Docavo. «La muerte llegó a Doñana». Las Provincias, 26 de setembre de 1973.

Foto: J. Monfort

Entre els temes que va tractar, destaca la qüestió de l’Albufera i de les zones humides. Paral·lelament a la urbanització del Saler, l’Albufera també era un tema recurrent del diari:

La Albufera agoniza, y yo personalmente opino con otros muchos biólogos que no es posible ya salvarla de la muerte biológica. Desde luego, si se hace un gran esfuerzo quizás se podría volver el lago a la vida, cosa desde luego difícil, costosa y compleja.

Esto es una clara muestra que la biosfera se deteriora gravísimamente y que nosotros, integrados plenamente en esta capa viva, caminamos, junto con mamíferos, aves y peces, a nuestra rápida aniquilación.

Ignacio Docavo. «De Doñana a la Albufera». Las Provincias, 30 de setembre de 1973.

No obstant això, l’Albufera va quedar en un segon pla davant les qüestions del Saler, sobre les quals Docavo també escriurà en alguna ocasió. Amb aquests articles, Las Provincias donava una visió més científica de la polèmica, més enllà del vessant ciutadà i polític.

Foto: Anna Mateu

Recuperar el Saler

Després de la campanya mediàtica i cívica, amb la seua màxima intensitat l’estiu de 1974, el projecte de la urbanització va ser progressivament revocat per a finalment ser abolit el 1977. Van ser ja els governs democràtics els que desenvoluparen la recuperació de la Devesa. Es trobaren amb una duna i un bosc destrossat per les obres de connexions i serveis que ja s’havien realitzat. Començava així un procés de recuperació que, tot i que no es va poder dur totalment a terme –encara avui queden blocs d’apartaments com a testimoni del que va poder ser la Devesa– sí que ha tingut resultats importants i ha permès conservar aquest bosc a pocs quilòmetres de la ciutat de València.

Allò que va començar com una reivindicació d’un bé públic, sota el lema El Saler per al poble, va acabar convertint-se en el primer moviment ecologista valencià –i també un dels primers de l’Estat– i va propiciar que per primera vegada en la premsa es realitzara un tractament informatiu d’envergadura sobre una qüestió ambiental facilitant la reflexió sobre la necessitat de conservar el nostre entorn natural.

Que l’Albufera i la Devesa estiguen avui protegides és una conseqüència d’aquella primera mobilització ciutadana i mediàtica. Las Provincias, a través dels seus principals columnistes, va aconseguir aturar el que hauria estat sens dubte la fi de la Devesa i molt probablement del llac de l’Albufera.