|
Ens calen antologies de textos científics. També moltes altres coses, però és que les antologies són tan agraïdes! Permeten fer una mirada a tot un camp de la ciència com qui volta amb un autobús turístic. A la biblioteca en tinc de textos d’astronomia i física, de matemàtiques, de clàssics de la ciència, d’evolució, de clàssics de la biologia molecular i un grapat més, fins i tot de poesies sobre la ciència. Qualsevol d’aquests llibres seria una addició valuosa a la nostra literatura, però el mercat no sembla receptiu. I és una llàstima. Per exemple, fixem-nos en l’antologia que -Richard Dawkins s’ha regalat per celebrar la seva jubilació, en què aplega textos escrits des de l’inici del segle xx fins als nostres dies. En 400 pàgines intenses retrobem vells coneguts (Medawar, Feynman, Sagan) i descobrim noves veus (Smolin, Greene). Plorem de riure amb Haldane i el seu poema autobiogràfic sobre el càncer i ens emocionem amb la descripció que Hardy fa de Ramanujan morint tuberculós a Anglaterra. Patums com Oppenheimer i Watson mostren la seva habilitat com a escriptors, més enllà dels dots científics. El llibre té limitacions imposades per Dawkins. D’entrada, només incorpora textos originals en anglès, amb poques excepcions. Entre elles, Primo Levi, que és una doble excepció: la seva contribució és un conte extret de La taula periòdica, tot i que l’antologia no recull ficció, ni tan sols ciència-ficció. Una altra limitació és que Dawkins s’exclou a ell mateix de l’antologia, i costa imaginar una antologia d’escrits científics del segle xx que no inclogui un parell de pàgines de la seva prosa precisa. Val a dir que, com a editor, es reserva un espai per introduir cada text, i allà és on apareix l’estil que l’ha fet justament famós. Potser la condició que dóna més personalitat a l’antologia és que només recull textos de científics. El que hi trobem és la visió que els científics tenen del seu treball, expressat amb els seus mitjans. No tots els científics saben expressar-se amb estil, però si més no els vuitanta seleccionats serveixen d’exemple i, en molts casos, de mestres. Les antologies corren el risc de derivar cap a la dispersió, i que el lector acabi abandonant el llibre. Dawkins s’assegura que això no passi, per la brevetat de les seleccions, l’amenitat de les introduccions i el bon criteri a l’hora d’endreçar-les en seccions. La sensació final és d’haver tastat només una mínima part del que hi ha disponible. Una funció de les antologies és provocar interès pels autors antologats, i enviar els lectors a les fonts d’on s’han extret les seleccions. De manera subtil, però efectiva, a base de triar només textos inqüestionablement brillants i, en gran part, afins a la seva percepció de la ciència, Dawkins ha dibuixat en aquest llibre un paisatge molt personal. Queda en mans dels lectors endinsar-s’hi o mirar-lo de lluny. Jesús Purroy. Director de recerca i innovació, Parc Científic de Barcelona. |
The Oxford Book of Modern Science Writing. |
