Abellars, bucs i mel preciosa

Una visió històrica dels inicis de l'apicultura al País Valencià

Abellars, bucs i mel preciosa

«A mesura que retrocedien els espais salvatges sota les destrals dels monjos o, més sovint, de l’esforç colonitzador dels camperols, aquesta mel silvestre tendia a escassejar»

Apiaries, hives and wonderful honey. In this article the author recounts the beginnings of apiculture in Valencia, how production is regulated in different regions and the conflicts that have arisen between farmers and beekeepers. He also looks at the different ways honey is used, like, for instance, its use in the manufacture of alcoholic drinks (mixed with wine) or in refreshments.

Fins que les canyes de sucre van començar a créixer al Mediterrani oriental, a l’illa de Sicília i, ja entrat el segle XV, en les hortes costaneres valencianes, la mel havia estat pràcticament l’única matèria edulcorant que havia conegut el món medieval. Des de les terres meridionals de profunda tradició romana fins als boscs i els prats de l’Europa germànica i eslava, l’apicultura havia estat una activitat complementària de la pagesia. En les zones més remotes, en les fronteres dels camps cultivats, el bosc –malgrat els seus perills– encara oferia recursos alimentaris valuosos a qui gosava endinsar-s’hi, com la cacera, els fruits silvestres i la mel. Però a mesura que retrocedien els espais salvatges sota les destrals dels monjos o, més sovint, de l’esforç colonitzador dels camperols, aquesta mel silvestre tendia a escassejar. Les abelles es domesticaven amb les terres artigades. En els masos i granges apareixien els ruscs de suro o de palla, i regularment es desplaçaven al bosc i a les zones de pastura. Els costums que regien la vida de les comunitats pageses germàniques, ja des d’antic, establien disposicions contra el robatori d’eixams. Els senyors, sempre disposats obtenir rendes dels seus homes els feien pagar censos en espècie, on al costat dels cereals de consum més bàsic i figuraven la mel i la cera. La mel es barrejava amb el vi, i fins i tot esdevenia la matèria primera per a elaborar begudes alcohòliques. L’hidromel o aiguamel va conèixer una gran popularitat al nord dels Alps. La barreja d’aigua i mel es bullia i es deixava fermentar, fins que assolia la graduació desitjada. A partir del segle XII, però, l’aristocràcia feudal, seguint els codis de consum més prestigiosos, els de les corts senyorials franceses, es va decantar pel vi, i els camperols i la resta de sectors populars acabaren optant per la cervesa

Miniatura apareguda al “Bestiari d’Oxford” d’un buc amb abelles.

Si la mel va decaure com a base per a l’elaboració de begudes, va continuar sent un ingredient important per a l’alimentació i per les seues virtuds medicinals reconegudes pels tractadistes. Però malgrat la seua utilitat, l’apicultura generava problemes en els llocs on, precisament s’agrupaven els consumidors. A les zones poblades i a les terres de major densitat d’ocupació –com eren les hortes valencianes– les abelles i la gent no tenien una relació fàcil. Els poders municipals limitaven escrupolosament la quantitat de ruscs i l’espai on estava permès de tenir-ne. A la Gandia baixmedieval, el consell havia ordenat que “nulla persona no gos tenir abelles dins lo mur de la vila de Gandia, sots pena de deu sous”. La multa, però, no degué tenir els efectes dissuasoris desitjats. L’any 1400 s’augmentava la pena a seixanta sous i s’amenaçava els apicultors que gosaven posar els ruscs dins de la vila amb la pèrdua de les abelles. A l’horta que envoltava la població, es permetia tenir aquests polèmics insectes, però només un nombre de bucs reduït: “que nulla persona no gos tenir abelles sinó tres cases tan solament dins la orta de la dita vila, sots pena de vint sous per tantes quantes veguades més ne tendrà, e que perdra les abelles aytantes com més de tres cases ne tendrà”. Les ordinacions municipals d’altres poblacions importants com Alzira i Vila-real insistien en la limitació de les activitats apícoles, sobretot amb l’allunyament de les abelles dels nuclis habitats i de les hortes que els envoltaven. En bona mesura, totes aquestes actituds restrictives de l’apicultura coincidien amb les disposicions de la capital del regne, ja que almenys des de 1494 València havia prohibit de tenir “buchs de abelles” en la ciutat i en la seua horta. En la mateixa època, a la comarca de la Plana, les autoritats de Castelló encara es mostraven més restrictives que les de Gandia. Les nombroses disposicions sobre les abelles que figuren al Llibre d’ordinacions castellonenc arraconaven l’apicultura a les terres de secà i a les marjals, amb la prohibició expressa de situar els basos en l’horta. Però quan arribava el temps de la verema, encara es prohibien els ruscs en les vinyes de secà, perquè –segons afirmava el consell municipal– la dolçor del raïm madur atreia les abelles i molestaven els veremadors. Els insectes no sols eren rebutjats per agullonar els llauradors i altres treballadors del camp, sinó perquè es deia que feien malbé les figues i el raïm. En 1422 es reprenien amb rigor les antigues prohibicions perquè les abelles estaven massa a prop de l’horta i de les vinyes. Malgrat tot, la vila trobava una font d’ingressos en la producció de mel, ja que els apicultors forasters estaven sotmesos al pagament d’un impost de 2 diners per “baso”. Aquestes quantitats –segurament moderades– es destinaven a l’adquisició de ciris per a la lluminària de la Mare de Déu de l’església major.

«Ja en el Segle de les Llums, Cavanilles ponderava el valor de la mel de les valls de Biar i d’Albaida»

A les terres senyorials, sobretot en les poblades per vassalls musulmans, les disposicions contra l’apicultura no eren tan estrictes com en les ciutats i viles reials. La mel era un producte que en la civilització islàmica gaudia d’un prestigi addicional acreditat per les ensenyances coràniques. En les alqueries mudèjars, doncs, l’apicultura esdevenia una activitat d’una importància suficient per a ser gravada pels drets senyorials. De vegades, a semblança dels bovalars, s’acotaven uns espais reservats als ruscs, que es denominaven abellars. En 1405 el senyor de les alqueries mudèjars de Ribesalbes, Berita i Trutxelles, situades al terme d’Onda, delimitava un abellar per al servei de l’aljama, i es reservava el dret d’acollir basos de forasters, amb la possibilitat de fer-los pagar per aquest ús. En qualsevol cas, el senyor remarcava que admetre l’arribada d’apicultors d’altres poblacions –i gravar-los– era potestat seua, de manera que “no pas la aljama ni singulars de aquella hi puguen acollir strangers sens ma licència obtenguda”. Per la mateixa època, en 1403, en la carta pobla de Sumacàrcer el senyor estipulava que els vassalls –tots musulmans– per “cascuna colmena o cascuna cabeça de bestiar siats tenguts dar e pagar a mi o als meus successors cascun any un diner”. Un rusc, doncs, s’equiparava, a efectes del pagament de renda, al valor d’un cap de bestiar cabriu o llanar, i aquest dret sobre les “colmenes” esdevenia un ingrés regular de la senyoria. En general, a les zones d’horta, especialment en les ciutats i viles reials, les activitats agràries gaudien, normalment de caràcter intensiu, d’una protecció legal respecte als usos ramaders i, en aquest cas, a l’apicultura. Era en les zones de secà i en les muntanyes, on se situaven sovint les aljames mudèjars, on els camperols tenien menys traves per a fer de la cria d’abelles una activitat complementària del treball de la terra. Es tractava de terrenys menys aptes per a l’agricultura exuberant que Eiximenis havia descrit com a lloança del regne de València al segle XIV, però l’abundància de plantes aromàtiques afavoria la qualitat i les virtuds medicinals de la mel que s’hi collia. Ja en el Segle de les Llums, Cavanilles ponderava el valor de la mel de les valls de Biar i d’Albaida “por abundar en estos términos el romero, espliego, tomillo y otras plantas aromáticas”. Quasi semblaria que tenia raó Eiximenis quan presentava les terres valencianes com un paradís que “abunda en moltes licors, ço és, sucre e preciosa mel, en llet en mantega, en vi”. Problablement l’il·lustre frare es deixava dur per l’entusiasme: de vi –més bo o més dolent– n’hi havia pertot, de llet més aviat poca, si tenim en compte les limitacions a què es veia sotmesa la ramaderia. El sucre, és cert, abundava en algunes comarques com la Safor, però la producció de mel segurament només trobava un terreny propici en les muntanyes i valls de secà on havien quedat arraconats els camperols musulmans.

© Mètode 2002 - 33. Abelles de mel - Primavera 2002
POST TAGS:

Arxiu del Regne de València.