Valencian flora of interest to apiculture. Bees collect the substances they need for nourishment from plants, basically nectar from flowers to produce honey. They more than repay the plant by pollinating the flowers while collecting this nectar and/or pollen. Pollen from many plants present in the Valencian flora is found in different amounts in the composition of honey, with some species producing monofloral honey.
S’entén per flora apícola el conjunt d’espècies vegetals, silvestres o conreades, capaces d’atraure les abelles, les quals n’obtenen el seu aliment: nèctar, pol·len o substàncies ensucrades.
La mel és un dels aliments de les abelles, que complementen la seua dieta amb el pol·len. Les abelles produeixen la mel a partir del nèctar de les flors i donen diferents tipus de mels florals segons la composició de plantes que la integren. Aquelles mels en què predomina clarament el nèctar procedent d’una espècie sobre els d’altres que puguen formar-ne part, es diuen monoflorals. Un tipus particular de mels són les de melada, produïdes a partir de substàncies ensucrades que poden trobar-se a la superfície de les fulles o altres òrgans de les plantes. Tots els tipus de mel produïts a la Comunitat Valenciana són florals.
«La mel és un dels aliments de les abelles, que complementen la seua dieta amb el pol·len»
Quant al pol·len, les abelles el prenen tal com es produeix, per a això materialment pentinen les anteres dels estams i l’agreguen mitjançant saliva, per formar dues càrregues que porten en les potes posteriors. Quan l’apicultor recol·lecta el dit pol·len, l’única cosa que fa és posar unes trampes a l’exterior del trescador consistents en plaques perforades amb forats d’un diàmetre tal que l’abella puga entrar-hi però no la càrrega que transporta, la qual cau a l’interior d’una caixa, d’on l’apicultor, simplement la recull.
Les principals espècies de plantes productores de pol·len comercial són algunes estepes escasses o absents en el nostre territori, per aquest motiu aquí no es produeix pol·len comercial.
Un sistema de benefici mutu
Les abelles són atretes per les flors perquè aquesta és la seua font d’aliment, però també hi intervenen aspectes com la forma, el color i l’aroma. De fet, el tret que perceben primer, en la distància, és el color i, si aquest és prou atractiu perquè s’hi acosten, entren en joc la forma i l’aroma. A trets generals, pot dir-se que el tipus de flors que liben preferentment són de colors vius, particularment de tons grocs i blaus, amb aromes fresques i que produeixen nèctar en quantitats moderades. Quant a la forma, freqüentment són flors proveïdes d’una plataforma sobre la qual l’insecte es posa per a libar el nèctar. Amb freqüència la corol·la d’aquestes flors té unes marques que dirigeixen l’insecte cap al nèctar.
Thymus sp.: Timó. Foto: Mètode.
El nèctar es produeix en glàndules anomenades nectaris, que se situen a l’interior de les flors, generalment, i que de vegades són estams transformats. Així, per a libar el nèctar, l’abella ha d’avançar un trajecte més o menys llarg i invertir un cert temps, durant els quals el cap i el dors –a vegades tot el cos– toquen distintes parts de la flor, entre aquestes els estams, i s’impregna de pol·len. Quan la mateixa abella visite la pròxima flor, dipositarà aquests grans de pol·len sobre la part femenina o estigma, i els deixarà en la situació adequada per a portar a terme la reproducció de les plantes. D’aquesta manera, es tanca el cercle de benefici mutu mitjançant el qual les abelles extrauen el nèctar de les flors que alhora ajuden a reproduir-se. Per a moltes plantes, aquesta ajuda és imprescindible perquè la planta puga donar llavors. Aquesta és la raó per la qual les flors s’han pres la molèstia i l’esforç que significa la producció de nèctar, i d’aquí la importància que té la conservació d’una fauna pol·linitzadora suficient per a produir bones collites, com és el cas dels fruiters de pinyol, o les varietats de meló d’alger de llavor masticable. En altres casos, com a varietats de maduixot, pimentons, tomaques i albergínies, és necessària la pol·linització per a obtenir fruits de qualitat. Tot això sense esmentar un interès més biològic, com és la supervivència de moltes espècies de plantes, a més llarg termini, a banda dels mateixos insectes.
Alguns grups d’insectes estan especialitzats a libar determinats tipus de flors. Aquesta especialització és producte del joc entre les característiques de l’insecte i de les flors. Així, les papallones liben el nèctar de flors de forma tubulosa, ja que el nèctar s’acumula en el fons del dit tub i accedir-hi és difícil per a aquells insectes sense un aparell bucal proveït d’una llarga espiritrompa, com és el seu cas. Les papallones diürnes són atretes, a més, per flors de color roig, mentre que les flors que liben les papallones nocturnes solen ser blanques. Un altre exemple ben conegut és el de moltes orquídies, amb flors que simulen l’insecte pol·linitzador, de manera que aquests es veuen atrets per a realitzar la còpula com els atrauria un individu de la seua mateixa espècie. A pesar de les preferències que s’han esmentat adés, les abelles es consideren insectes generalistes quant al tipus de flora que trien per a libar, i són capaces d’aprofitar una gran varietat de flors. Pot dir-se que l’únic factor limitant és l’accessibilitat del nèctar, el qual no ha d’estar a una distància major de la que l’abella pot assolir, com passa en algunes varietats de gira-sol, les flors dels quals formen un llarg tub en què el nèctar queda fora de l’abast de les abelles.
Lavandulas stoechas: Tomaní.
Foto: A. Aguilella.
Flora valenciana d’interés mel·lífer
Així doncs, les raons que porten les abelles a triar les flors d’una espècie de plantes enfront de les d’una altra o altres, fins al punt de produir mels monoflorals, són diverses:
1. Producció de nèctar i/o pol·len: Ha de ser suficient perquè resulte atractiva i compense l’esforç que suposa per a l’abella extraure’l i transportar-lo.
2. Abundància: Aquelles plantes més abundants al territori pròxim al rusc seran preferides, lògicament, enfront d’altres de més escasses, per la qual cosa, amb freqüència, es tracta de plantes conreades.
3. Període ampli de floració. Quan una floració s’esgota com a font d’aliment, alguns individus tenen la missió d’explorar el territori a la recerca de noves fonts. Una vegada descobertes, ho comunicaran a les trescadores, mitjançant l’aroma que impregna el seu cos, així com realitzant determinats moviments i vibracions del cos, coneguts com a dansa, de forma que les altres abelles del rusc sabran on se situa. Tot açò suposa una nova prospecció del territori i un nou aprenentatge i entrenament.
Com a resultat, de les aproximadament 3.000 espècies que conformen la flora autòctona de la Comunitat Valenciana, només unes 200 tenen valor apícola realment. Aquestes plantes formen part dels matolls i timonedes, i s’agrupen en unes poques famílies botàniques: labiades, lleguminoses, crucíferes, compostes i cistàcies, principalment. De totes elles, les espècies nectaríferes són les que es troben millor representades en tota la comunitat, ja que les pol·liníferes no apareixen amb l’abundància necessària per a ser explotades com a font de pol·len comercial.
| Mel | Olor | Sabor | Color | Cristal·lització |
|
Flor de taronger
|
Floral*,
perd prompte intensitat |
Floral i agradable
|
Groc o ambre e.l.,blanc grogrós e.c.
|
Lenta, amb cristalls petits o mitjans
|
|
Romaní
|
Floral
|
Floral, delicat
|
Groc e.l., blanc e.c.
|
Ràpida, cristalls de gra fi
|
|
Tomaní
|
Floral intens
|
Floral, delicat, persistent, amb un punt d’acidesa
|
Ambre pallós
|
Ràpida, cristalls molt fins
|
|
Espígol
|
Floral, intens
|
Floral-afruitat, delicat i persistent,una mica àcid
|
Groc clar o daurat
|
Ràpida, cristalls molt fins
|
|
Timó
|
Fortament aromàtica, floral
|
Floral persistent i una mica àcid
|
Ambre fosc e.l., marró o rogenc e.c.
|
Lenta, és freqüent la separació de fases
|
|
Llima
|
Floral lleugera, perd intensitat ràpidament
|
Floral a llima, delicat
|
Groc clar o pallós e.l., blanc grogrós e.c.
|
Lenta, cristalls petits o mitjans
|
|
Milflors
|
Floral d’intensitat variable segons la seua composició floral
|
Floral de persistència variable
|
Ambre e.l.,e.c. caramel e.c.caramel
|
Ràpida, gra fi
|
BORAGINACEAE
– Echium vulgare L.: llengua de bou, viborera. IV-VIII. N* P.
BUXACEAE
– Buxus sempervirens L.: boix, boj. II-IV. P.
CISTACEAE
– Cistus albidus L.: estepa blanca, jara. III-VI. N P.
– Cistus clusii Dunal: romaní mascle, romero macho. III-VI. P.
– Cistus monspeliensis L.: estepa negra, jara negra. III-VI. P.
– Cistus ladanifer L.: estepa ladanífera, jara común. III-VI. P.
– Cistus salvifolius L.: estepa borrera, jaguarzo morisco. III-VI. P.
– Fumana ericoides subsp. montana (Pomel) J. Güemes: estepa groga, sillerilla. III-VI. P.
– Fumana thymifolia (L.) Spach: fumana, tomillo morisco. III-VI. P.
– Halimium halimifolium (L.) Willk.: estepa d’arenal, jaguarzo blanco. IV-VI. P.
– Helianthemum cinereum subsp. rotundifolia (Dunal) Greuter & Burdet: jarilla. IV-VII. P.
– Helianthemum hirtum (L.) Miller: jarilla. Heliantem. III-VI. P.
– Helianthemum marifolium (L.) Miller: jarilla. II-VI. P.
– Helianthemum pilosum (L.) Pers.: perdiguera, jarilla. II-VI. P.
– Helianthemum salicifolium (L.) Miller: jarilla. IV-VI. P.
– Helianthemum syriacum (Jacq.) Dum.-Cours.: romer blanc, jarilla. III-VI. P.
COMPOSITAE
– Cichorium intybus L.: cama-roja, achicoria. VII-IX. N* P.
– Crepis vesicaria (Boiss. ex DC.) P.D. Sell: cap roig. III-VII. N* P.
– Helianthus annuus L.: Gira-sol, girasol. VII-IX. N* P.
– Leontodon taraxacoides (Vill.) Mérat: V-VIII. N* P.
– Reichardia intermedia (Schultz Bip.) Coutinho: III-XI. N* P.
– Scolymus hispanicus L.: cardet, cardillo. V-VIII. N* P.
– Sonchus oleraceus L.: lletsó, cerraja. I-XII. N* P.
– Sonchus tenerrimus L.: lletsó, cerraja. I-XII. N* P.
– Taraxacum vulgare (Lam.) Schrank: xicoia, diente de león. I-XII. N* P.
CRUCIFERAE
– Brassica sp. L.: II-X. N* P. (8.11, 8.12).
– Descurainia sophia (L.) Webb ex Prantl: sofia, hierba de Santa Sofía. IV-VI. N* P.
– Diplotaxis erucoides (L.) DC.: ravenissa, Rabaniza. I-XII. N* P.
– Matthiola fruticulosa (L.) Maire: violer. III-VI. N* P.
– Moricandia arvensis (L.) DC.: coletxó. III-VI. N* P.
– Sisymbrium irio L.: bufallums matacandil. I-V. N* P.
– Sisymbrium orientale L.: III-VI. N* P.
CHENOPODIACEAE
– Chenopodium album L.: blet blanc, cenizo. VI-XI. P.
– Chenopodium murale L.: blet de paret. I-XII. P.
– Chenopodium opulifolium Schrader ex Koch & Ziz: VII-IX. P.
– Chenopodium vulvaria L.: blet pudent, Meaperros. V-IX. P.
ERICACEAE
– Erica multiflora L.: bruc d’hivern o petorret, brezo. IX-IV. N* P.
FAGACEAE
– Quercus coccifera L.: coscoll, coscoja. III-V. M. P.
– Quercus ilex subsp. rotundifolia (Lam.) Schwartz ex T. Morais: carrasca, carrasca. III-VI. M. P.
LEGUMINOSAE
– Calycotome spinosa (L.) Link: argelaga negra. III-VI. N* P.
– Cytisus heterochrous Webb ex Colmeiro: gódua. IV-VI. N* P.
– Genista scorpius (L.) DC.: argelaga, aliaga. III-VI. N* P.
– Onobrychis viciifolia Scop.: trepadella, esparceta. V-IX. N* P.
– Ulex parviflorus Pourret: argelaga, aliaga. X-V. N* P.
OLEACEAE
– Fraxinus ornus L.: freix, fresno de flor. III-V. P.
– Ligustrum vulgare L.: olivereta, aligustre. V-VII. P.
– Olea europaea L.: ullastre o olivera borda, acebuche. IV-VI. P.
– Phillyrea angustifolia L.: aladern de fulla estreta, labiérnago. III-V. P.
PAPAVERACEAE
– Hypecoum imberbe Sm.: ballarida, zadorija. III-VI. N* P.
– Papaver rhoeas L.: rosella, amapola. III-VII. P.
PLANTAGINACEAE
– Plantago afra L.: herba pucera, zaragatona menor. III-VI. P.
– Plantago coronopus L.: plantatge coronat o cervina, estrellamar. I-XII. P.
– Plantago lagopus L.: peu de llebre, pie de liebre. II-VII. P.
– Plantago lanceolata L.: plantatge lanceolat o herba de cinc nervis, llantén menor. IV-VII. P.
– Plantago sempervirens Crantz: plantatge de ca, zaragatona mayor. IV-VII. P.
POLYGONACEAE
– Rumex crispus L.: agrella, acedera. VI-IX. P.
– Rumex pulcher subsp. woodsii (De Not.) Arcangeli. agrella, acedera. V-VIII. P.
ROSACEAE
– Rubus ulmifolius Schott: esbarzer, zarzal. V-VIII. N* P.
N, espècie d’escàs interès nectarífer; N*, espècie d’alt interès nectarífer; P, espècie d’interès pol·linífer; M, espècie que produeix secrecions ensucrades.
Mels monoflorials valencianes
En el nostre territori es produeixen diversos tipus de mels monoflorals, algunes de les quals extraordinàriament apreciades al mercat, a més de mel de milflors. Entre elles, són ben conegudes les de flor de taronger o tarongina i romaní, que, al costat de les multiflorals, són les produïdes en major quantitat. No obstant això, se’n produeixen d’altres de gran qualitat i molt apreciades també, si bé en quantitats reduïdes, com són les de timó, espígol, tomaní i llima. Les qualitats organolèptiques són diferents per a cada tipus de mel, i són aquestes les que marquen les preferències del públic per cadascuna, sense que puga afirmar-se objectivament que unes mels són de major qualitat que altres.
