Com aprendre dels errors

Comunicació en crisis sanitàries

doi: 10.7203/metode.6.7509

crisis sanitàries grip A

El repàs a la comunicació de les crisis sanitàries dels últims trenta anys serveix per a comprovar que hi ha una sèrie d’errors que es repeteixen: portaveus sense formació i sense habilitats de comunicació, missatges ambigus, absència de plans de comunicació de crisis i improvisació, que acaben transmetent missatges alarmistes a la població i contribueixen a fer que les administracions siguen considerades com a sospitoses o de poca confiança. L’escàndol de l’oli de colza desnaturalitzat, les vaques boges, la grip A o el recent cas d’ebola són exemples clars que mostren com no comunicar i ofereixen valuoses lliçons per afrontar crisis futures.

Paraules clau: crisis sanitàries, comunicació del risc, vaques boges, grip A, ebola.

crisis sanitàries oli de colza

La intoxicació massiva causada per oli de colza desnaturalitzat va ­aixecar un enorme escàndol a Espanya a començament dels anys vuitanta. A dalt, un dels periòdics de l’època, Diario 16, es fa ressò de l’«operació canvi» per la qual el govern canviava l’oli adulterat per oli d’oliva verge.

L’oli de colza, el ministre i el bichito

La intoxicació massiva causada per oli de colza desnaturalitzat va aixecar un enorme escàndol a Espanya a començament dels anys vuitanta. Tal com relata el periodista especialitzat en tribunals José Yoldi (2004), l’engany el va orquestrar un grup d’empresaris desaprensius que compraven oli de colza a França a un preu molt barat i el venien a Espanya com si fóra d’oliva o de gira-sol. A causa de l’excedent espanyol d’oli, la legislació només permetia importar l’oli de colza si es dedicava a usos industrials. Per això, s’hi afegia a França anilina, un producte tòxic que, a més, tenyia de blau l’oli. I per eliminar-la posteriorment, aquests empresaris sotmetien l’oli a un refinat a altes temperatures que transformava les anilines en anilines d’àcids grassos, que eren molt tòxiques.

El 7 de maig de 1981 es va registrar la primera mort, la d’un nen de vuit anys a Torrejón d’Ardoz (Madrid). El degoteig de víctimes va començar a succeir-se, amb notícies diàriament en els informatius sobre la síndrome tòxica que suposadament causava una pneumònia atípica que provocava la mort en molts casos o greus seqüeles com ara paràlisi i atròfies musculars. La inespecificitat dels símptomes, l’aparició de casos en llocs molt allunyats del país (Madrid, Castella - La Manxa, Castella i Lleó, Astúries, Galícia i País Basc) i la dificultat per a trobar la causa –molta gent pensava que estava prenent en realitat oli d’oliva o de gira-sol perquè es camuflava envasant-lo en marraixes d’aquests productes– va fer que l’administració apostara per guardar silenci, la qual cosa va contribuir a augmentar la preocupació.

El moment culminant de la crisi es va produir el 21 de maig, quan qui llavors era ministre de Treball, Sanitat i Seguretat Social, Jesús Sancho Rof, pertanyent al partit governant de la UCD (Unió de Centre Democràtic), va comparèixer davant dels mitjans i va pronunciar la mítica frase que l’enverinament massiu estava causat per un bichito tan petit que, si queia de la taula, es matava. En aquest cas, les declaracions del ministre de Sanitat van contribuir a augmentar l’alarma i el desconcert de la població. Com reflecteixen les portades de la premsa de l’època (El País, 1981), els rumors eren que les armes bacteriològiques havien contaminat determinades fruites i hortalisses i aquestes podien ser les responsables de l’epidèmia. A  més, com que la primera víctima es va produir al costat de la base militar nord-americana de Torrejón, la mentida va començar a rodar. L’ambaixada dels EUA fins i tot va haver que desmentir que hi haguera armes d’aquest tipus en territori espanyol. La venda de fruites i verdures es va enfonsar.

«L’únic aspecte positiu de l’escàndol de l’oli de colza és que es van establir les bases d’un sistema de vigilància epidemiològica»

El 9 de juny es va confirmar que l’oli de colza desnaturalitzat n’era el responsable i qui llavors era director general de Salut Pública, Luis Valenciano, va oferir les primeres conclusions. Aquestes van ser confirmades de manera molt curiosa: en alguns convents de clausura, en què les monges usaven un suposat oli d’oliva per a les germanes que estaven malaltes –que van acabar intoxicades– i un altre per a la resta de la congregació, que es va salvar (El País, 1987).

Els familiars dels difunts i els més de 20.000 afectats van iniciar accions judicials que s’han prolongat durant un quart de segle (El médico interactivo, 2003). Moltes de les seues reivindicacions no s’han complit i continuen reclamant un tractament adequat. L’únic aspecte positiu d’aquesta història tan lamentable és que es van establir les bases d’un sistema de vigilància epidemiològica que ha impedit que es repetesca un succés semblant.

Vaques boges, la ministra i els ossos del caldo

El següent cas es va produir a mitjan anys noranta. La malaltia de les vaques boges (o encefalopatia espongiforme bovina) va saltar als titulars el 1996 quan es va diagnosticar el primer humà amb malaltia de Creutzfeldt-­Jakob, deguda al consum de carn de vaquí infectat. El primer cas en animals s’havia detectat onze anys abans. Els animals eren alimentats amb un pinso denominat scrapie, restes triturades de cervells, teixits tous i ossos d’ovelles i cabres, i això va causar que els prions –una proteïna que també és un agent infecciós– es contagiaren entre animals i acabaren fent-ho en humans.

crisis sanitàries vaques boges

La malaltia de les vaques boges (o encefalopatia espongiforme bovina) va saltar als titulars el 1996 quan es va diagnosticar el primer humà amb malaltia de Creutzfeldt-Jakob, deguda al consum de carn de vaquí infectat. / VCode66

La majoria de contagis es van produir al Regne Unit, però el degoteig de casos va ser incessant a finals de la dècada dels noranta. Així mateix, van començar a produir-se els sacrificis d’animals infectats o sospitosos d’haver consumit scrapie. Al novembre de 2000, quan la Unió Europea va començar a prohibir el consum de determinats productes alimentaris de procedència animal per sospitar que podien causar la malaltia, va aparèixer el primer cas a Espanya. La ministra de Sanitat del moment, Celia Villalobos, va contribuir a la confusió amb declaracions estrambòtiques i sense criteri com ara que es tractava d’«un problema de salut animal» (El Mundo, 2001). El punt culminant de la crisi va succeir el 8 de gener de 2001, quan en una entrevista en un programa de ràdio, la ministra va recomanar a les mestresses de casa que no posaren ossos de vaca al caldo «que ja no es venen, sinó de porc» (Sampedro, 2001). Les reaccions dels responsables dels sectors carnis van ser demolidores, lamentant l’alarma social que provocaven les declaracions de la ministra, que es van titllar d’estupideses. La figura del veterinari Juan José Badiola com a portaveu en la crisi va aportar la calma necessària i va contribuir a fer que missatges tranquil·litzadors arribaren a l’opinió pública. Villalobos va cessar en el càrrec any i mig després, el 10 de juliol de 2002.  

En total, es van diagnosticar 224 casos primaris en humans (cinc a Espanya) i tres més de secundaris (per transfusió sanguínia) (Universitat d’Edimburg, 2012) i es van sacrificar milions d’animals (Meikle, 2012), la immensa majoria al Regne Unit, amb una prohibició ramadera que es va prolongar durant una dècada.

Grip A, missatges erronis de l’OMS

L’11 de juny de 2009 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va considerar que l’epidèmia de grip A (H1N1) tenia el tret de pandèmia fase 6 (World Health Organization, 2009). La premsa ja s’havia fet ampli ressò en el mes de març dels primers casos d’aquesta grip porcina que va mutar i va passar a l’ésser humà. Quan es va produir la primera mort, a l’abril, l’interès va augmentar, i es va disparar quan els missatges de l’OMS van provocar una histèria col·lectiva mundial: el càlcul que es feia era d’uns 150 milions de morts. Finalment, es van registrar uns 19.000 defuncions (Efe, 2010), prop de 400 a Espanya. La grip estacional causa unes 250.000 morts l’any arreu del món, 8.000 a Espanya (Ambrojo, 2010).

Qui llavors era secretari general del Ministeri de Sanitat, José Martínez Olmos, va publicar el 2014 un llibre en què repassava la seua experiència. Encara que s’esperava una alta incidència de la malaltia, es va optar per comprar vacunes «de manera prudent», per a un 20 % de la població, mentre que en altres països es va optar per adquirir dosis per a tots els seus ciutadans (Martínez Olmos, 2014). Finalment, la compra –de 300 milions d’euros a Espanya– es va mostrar inútil i sis milions de vacunes van haver de ser destruïdes (Abc, 2014).  

Segons l’opinió de Martínez Olmos, la comunicació de l’OMS va ser dolenta, amb alertes excessives –recordeu la frase de la seua directora general, Margaret Chan, segons la qual tota la humanitat estava en perill– que arribaven als organismes internacionals no per canals oficials, sinó per la premsa o les xarxes socials (Caylá, 2009) i que van causar una enorme despesa arreu del món. Un altre aspecte de crítica va ser l’escassa coordinació entre països europeus, que va provocar que no es centralitzara la compra de vacunes. Això va causar que països com Polònia se’n quedaren sense, la qual cosa podria haver desencadenat un gravíssim problema de salut en el cas que l’epidèmia haguera estat més agressiva.

La Razon portada Teresa Romero

L’Associació Nacional d’Informadors de la Salut (ANIS) va emetre un comunicat en el qual lamentava la publicació de diverses imatges de Teresa Romero, la infermera contagiada d’ebola a Espanya, preses sense el seu coneixement ni consentiment.

Ebola, desastre institucional

Potser el cas més lamentable dels últims temps ha estat la gestió de la comunicació en el cas per contagi del virus de l’Ebola de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero després de tractar el missioner Manuel García Viejo, que, al seu torn, s’havia contagiat a l’Àfrica. D’aquesta manera, Espanya es va convertir a l’octubre de 2014 en el primer país amb un contagiat fora del continent africà. L’Associació Nacional d’Informadors de la Salut (ANIS) va analitzar en el seu XI congrés d’abril de 2015 els nombrosos errors que es van produir i que aporten nombrosos exemples sobre com no actuar en comunicació (Asociación Nacional de Informadores  de la Salud, 2015).

La pacient, en sentir els primers símptomes, va acudir al seu metge de capçalera, que la va enviar novament a casa. Va empitjorar i va haver d’ingressar a l’Hospital Universitari Fundació d’Alcorcón de Madrid, on una anàlisi de sang va confirmar el diagnòstic d’ebola el 6 d’octubre de 2014. El resultat de les proves es va filtrar ràpidament a la premsa; de fet el metge que la tractava es va assabentar del positiu quan va engegar el televisor per veure el telenotícies de les tres de la vesprada. 

Però l’episodi que va fer rodar la bola de neu va ser la conferència de premsa que va convocar el Ministeri de Sanitat a les vuit de la vesprada, amb una comunicació verbal i no verbal que transmetia por i preocupació a la població. La convocatòria, a més, va començar mitja hora tard perquè no apareixia la clau de la sala de la taula de so, la qual cosa va provocar una discussió entre els diferents responsables del Ministeri i va incrementar encara més la tensió i el nerviosisme. Tot i que existia un pla de crisi i un protocol d’actuació d’abordatge de pandèmies (creat després de la crisi de la grip A i que es podia haver adaptat), no es va utilitzar. I el format amb set portaveus sense res a dir va acabar conformant un panorama de pànic, que es va veure reflectit en les xarxes socials amb l’etiqueta #vamosamorirtodos.

Els responsables de comunicació de l’Hospital Universitari La Paz, en canvi, es van abocar a intentar tranquil·litzar la població i evitar alarmes (Rodríguez Andrés, 2011), amb nombroses entrevistes a mitjans de comunicació. Es va crear també un grup de Whatsapp, de manera que qualsevol periodista interessat hi era incorporat i tots rebien així les actualitzacions i novetats del gabinet de premsa.

Mentrestant, la Comunitat de Madrid i el Ministeri de Sanitat es passaven l’un a l’altre la pilota, fins i tot convocaven conferències de premsa quasi simultànies per cancel·lar-les després, un fet que desconcertava encara més els periodistes. Un altre exemple de mala comunicació d’un portaveu institucional van ser les declaracions fora de to sobre la pacient de Javier Rodríguez, conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, i que van acabar causant el seu cessament.
Cal destacar especialment el sensacionalisme en els mitjans de comunicació en el tractament de la notícia sobre el gos Excalibur, propietat de la pacient, que va haver de ser sacrificat davant de les sospites que també estava contagiat d’ebola. D’altra banda, periodistes i tertulians sense formació sanitària van debatre durant hores si el contagi del virus es va produir o no mitjançant un guant contaminat, amb absoluta absència de coneixements sobre el tema.

«Potser el cas més lamentable dels últims temps ha sigut la gestió de la comunicació en el cas per contagi del virus de l’ebola de la infermera Teresa Romero»

La llista d’errors va ser enorme. Una vegada que es va filtrar el nom de la pacient, es va acaçar sa mare, que viu en un llogaret gallec de la província de Lugo, al nord d’Espanya. Un altre, vertaderament lamentable, va ser que es prepararen necrològiques –ja que es donava per fet que la pacient moriria de manera imminent– i que, per error, es publicaren en diferents pàgines web de mitjans nacionals com la cadena COPE (que fins i tot ho va negar en Twitter) o Elcorreo.com (fent-se ressò d’una notícia d’agència). També el periòdic El Mundo va publicar en la seua edició en paper una columna de Santiago González titulada Un país algo raro, que també donava per fet «la imminent defunció» (González, 2014).

L’ANIS va publicar un comunicat (ANIS, 2014a) en el qual demanava a les administracions sanitàries que oferiren tota la informació disponible amb total transparència i veracitat, que evitaren rumors i missatges contradictoris, que proporcionaren portaveus experts adequats, que es respectara la intimitat de la pacient, la seua família i el seu entorn, i que escoltaren els seus professionals de comunicació experts en informació de salut.

A més, es demanava als responsables dels mitjans de comunicació que oferiren una informació rigorosa i contrastada, que s’evitaren les faules, rumors i especulacions, que se seleccionaren fonts expertes com a portaveus, que es respectara la intimitat dels afectats i que foren professionals especialitzats en salut els que estigueren al capdavant de la informació durant la crisi.

Enmig d’aquesta maror van aparèixer tot tipus de xarlatans que van tractar de vendre els seus remeis màgics per a curar l’ebola mitjançant ozonoteràpia rectal, aigua marina, oli d’orenga, plantes medicinals o derivats de clor perjudicials per a la salut. Un article en El País va denunciar aquest fet (Salas, 2014). Una altra mostra de gran periodisme va ser el monòleg de Carlos Alsina en Onda Cero, titulat Historia de este brote de ébola (Alsina, 2014).

Després de quatre dies de desconcert, el divendres 10 d’octubre la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, es va posar al capdavant de la crisi i va nomenar com a portaveu del comitè especial de gestió Fernando Simón, un expert en el tema i, a més, no polític. Amb el seu aplom, els seus coneixements i els seus missatges mesurats, va contribuir a tranquil·litzar la premsa i la ciutadania.

No obstant això, els errors des del punt de vista periodístic van continuar, amb una portada d’El Periódico de Catalunya el mateix 10 d’octubre en què es veia la pa­cient en la seua habitació, obtinguda des d’un monitor que vigila l’estat del malalt, i que fins i tot va ser justificada pel director del diari (Hernández, 2014). Diversos fotògrafs, amb estil de paparazzi, van prendre imatges de l’habitació des de l’edifici de davant que van acabar en les portades el dia 12, com en el cas d’Abc. Per evitar que es repetiren, es va optar per abaixar les persianes de l’habitació, la qual cosa va motivar les queixes del personal sanitari que atenia la pacient, ja que van veure dificultada la seua assistència. Altres mitjans, com El País, van publicar les imatges en línia, per a retirar-les després i demanar disculpes. 

El dia 13 d’octubre, l’ANIS va publicar un segon comunicat, lamentant l’aparició d’aquestes imatges «sense el seu consentiment i sense que siguen necessàries per a informar sobre aquest procés, perquè no aporten res a la informació i violen el dret a la intimitat d’aquesta pacient. Res justifica la difusió d’aquestes imatges, que atempten contra la intimitat de la malalta i dels professionals sanitaris que l’atenen» (ANIS, 2014b). 

El comunicat també recalcava que els periodistes han de saber que el dret a la intimitat preval sobre el de la informació en el nostre ordenament jurídic: la sentència de la sala segona del Tribunal Constitucional, l’any 2000, estableix una doctrina molt contundent sobre els límits de la vida privada al dret a la informació. La sentència parteix del fet que el dret fonamental a la intimitat reconegut per l’article 18.1 de la Constitució té com a objecte garantir a l’individu un àmbit reservat de la seua vida, vinculat amb el respecte de la seua dignitat com a persona, enfront de l’acció i el coneixement dels altres. Per aquest motiu, a ningú se li pot exigir que suporte passivament la revelació de dades, reals o suposades, de la seua vida privada, personal o familiar.

L’últim episodi en aquesta crisi de comunicació tan vergonyosa va ser el de la proliferació de faules en xarxes socials, amb falses captures de pantalla de mitjans de comunicació de prestigi i que informaven de l’aparició d’un segon brot (sic) d’ebola a l’hospital de Dénia, que la primera víctima s’havia registrat al madrileny barri de Vallecas o que es decretava l’estat d’alerta màxima a Madrid Sud i el barri del Pilar, que passaven al control de l’exèrcit.

Si no modifiquem la manera d’actuar, viurem més fenòmens d’aquest tipus. Aquest mateix any, la política de comunicació de l’OMS –una altra vegada motivada per l’ambigüitat dels missatges– ha tornat a posar-se en tela de juí en el tema de la carn roja i processada i la seua relació amb el càncer. L’especialització de la premsa i, sobretot, la sensatesa i el rigor per damunt del sensacionalisme, són les solucions perquè no es repetesquen errors d’aquest tipus. 

Referències
Abc. (2014, 1 d'octubre). Martínez Olmos: «La OMS tiene que rendir cuentas de la gestión de la gripe A». Abc. Consultat en http://www.abc.es/­sociedad/20141001/abci-martinez-olmos-tiene-rendir-201409302148.html
Alsina, C. (2014, 14 d'octubre). Historia de este brote de ébola. Onda Cero: El monólogo de Alsina [Audio Podcast]. Consultat en http://blogs.ondacero.­es/alsina/historia-este-brote-ebola_2014101300315.html
Ambrojo, J. C. (2010, 13 de febrer). ¿Qué pasó con la gripe A? El País. Consultat en http://sociedad.elpais.com/sociedad/2010/02/13/actualidad/ 1266015601_850215.html
Asociación Nacional de Informadores de la Salud (ANIS). (2015, 10-12 d' abril). XI Congreso ANIS – Debate sobre la gestión de la crisis del Ébola [vídeo]. Oviedo. Consultat en https://www.youtube.com/watch?v=sJ_XUfDJmnQ
Asociación Nacional de Informadores de la Salud (ANIS) (2014a, 8 d'octubre). Comunicado de ANIS con motivo de la crisis del ébola en España. Consultat en http://www.anisalud.com/es/actualidad/noticias-anis/comunicado-de-anis-con-motivo-de-la-crisis-del-ebola-en-espana
Asociación Nacional de Informadores de la Salud (ANIS). (2014b, 13 d'octubre). Comunicado de ANIS con motivo de la crisis del ébola en España. Consultat en http://www.anisalud.com/es/actualidad/noticias-anis/comunicado-de-anis
Caylá, J. A. (2009). Epidemias mediáticas, una reflexión para la salud pública. Gaceta Sanitaria, 23(5), 362–364. doi:10.1016/j.gaceta.2009.09.002
Efe. (2010, 10 d'agost). La OMS anuncia el fin de la pandemia de la gripe A. Efe. Consultat en http://web.archive.org/web/20100815092520/http://www.google.com/hostednews/epa/article/ALeqM5gru2hHaWKFOq5W3vj3-QyaU-Zl8g
El médico interactivo. (2003, 10 de gener). Historia y evolución del síndrome del aceite tóxico (S.A.T.). El médico interactivo. Consultat en http://www.elmedicointeractivo.com/ap1/emiold/biblio/rbcn45.htm
El Mundo. (2001, 9 de gener). Las frases de Celia Villalobos. El Mundo. Consultat en http://www.elmundo.es/elmundo/2001/01/09/sociedad/979044100.html
El País. (1981, 22 de maig). Se desconoce aún el origen de la epidemia de neumonía atípica. El País. Consultat en http://elpais.com/hemeroteca/­elpais/portadas/1981/05/22
El País. (1987, 13 de març). La ensalada de las monjas. El País. Consultat en http://elpais.com/diario/1987/03/13/espana/542588407_850215.html
González, S. (2014, 10 d'octubre). Un país algo raro. El Mundo.
Hernández, E. (2014, 10 d'octubre). Cinco razones para publicar la fotografía de Teresa Romero. El Periódico de Cataluña. Consultat en http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/cinco-razones-para-publicar-fotografia-teresa-romero-contagiada-ebola-hospital-carlos-madrid-3590271
Martínez Olmos, J. (2014). ¿Qué pasó con la gripe A? Consultat en http://www.quepasoconlagripea.com
Meikle, J. (2012, 25 d'abril). Mad cow disease – a very British response to an international crisis. The Guardian. Consultat en http://www.theguardian.com/uk/2012/apr/25/mad-cow-disease-british-crisis
Rodríguez Andrés, R. (2011). La efectividad del uso del miedo como factor persuasivo en la comunicación de riesgos en las crisis sanitarias. Revista de Comunicación y Salud, 1(2), 33–46.
Salas, J. (2014, 8 d'octubre). Los charlatanes del ébola. El País. Consultat en http://elpais.com/elpais/2014/10/08/ciencia/1412761885_930208.html
Sampedro, J. (2001, 9 de gener). Villalobos desaconseja el consumo de caldo de vaca. El País. Consultat en http://elpais.com/diario/2001/01/09/­sociedad/978994806_850215.html
Universitat d'Edimburg. (2012). Variant Creutzfeldt-Jakob disease current data (july 2012). Consultat en https://web.archive.org/web/20120721234746/http://www.cjd.ed.ac.uk/vcjdworld.htm
World Health Organization .(2009). El nivel de alerta de pandemia de gripe se eleva de la fase 5 a la fase 6. Consultat en http://www.who.int/mediacentre/news/statements/2009/h1n1_pandemic_phase6_20090611/es
Yoldi, J. (2014). Peor habría sido tener que trabajar. Madrid: Libros.com.

© Mètode 2016 - 88. Comunicar la salut - Hivern 2015/16

Periodista freelance especialitzat en salut. És vicepresident de l’Associació Nacional d’Informadors de la Salut (ANIS), organització que li va concedir el 2014 el premi a la millor labor de comunicació. A més, és membre de l’Associació Espanyola de Comunicació Científica (AECC) i de l’Associació de Comunicadors de Biotecnologia (ACB). És professor de Comunicació Científica en el Màster dels Departaments Científics de la Indústria Farmacèutica (Fundació ESAME – Universitat de Barcelona). Actualment, col·labora en el suplement de ciència «BigVang» de La Vanguardia, en els suplements de salut d’El País, La Razón, en Diario Médico i en la revista El Médico.