Durant molts anys els astrònoms van discutir sobre la paradoxa d’Olbers: si l’univers és en veritat infinit, i els estels l’omplen de manera uniforme, llavors qualsevol direcció en què els nostres ulls miren necessàriament, tard o d’hora, hauria de topar amb un estel… i el cel hauria de ser uniformement blanc, il·luminat com el Sol. Fa ja molt de temps que es va trobar la solució a aquesta paradoxa, que passa per recordar que l’univers no és infinit en l’espai ni en el temps: va tenir un començament, creiem que fa uns tretze mil milions d’anys (vegeu “Desvelant l’univers”, Mètode, 28).
Però no va ser fins el 1995 que vam poder comprovar, per primera vegada, que aquesta solució vertaderament es podia aplicar a la realitat. El Telescopi Espacial Hubble (HST) va apuntar una de les seues càmeres a una zona del cel aparentment buida, a la regió de l’Óssa Major. Com qualsevol aficionat a la fotografia sap, per a prendre una bona fotografia en condicions de poca lluminositat és necessari fer una exposició llarga. Amb això la pel·lícula queda exposada a l’escassa llum durant molt de temps, i s’aconsegueix que reculla detalls dels objectes poc il·luminats. Bé, l’HST va prendre una “exposició” de deu dies de durada, i la seua càmera va recollir el que va ser la imatge més profunda mai presa de l’univers.
La zona del cel observada, coneguda des de llavors com el “Camp Profund de Hubble” (o per les seues inicials en anglès, HDF: Hubble Deep Field), aparentment buida de galàxies en una primera ullada, es va mostrar com un eixam d’objectes multicolors i de les més diverses formes. En un espai equivalent a una centèsima de l’àrea de la Lluna plena s’amuntegaven uns quants milers de galàxies, cada una d’elles formada per centenars o milers de milions de sols com el nostre.
El 1999 el HST va prendre una segona imatge, semblant a la primera, en un camp situat al cel visible des de l’hemisferi sud. Així va ser possible utilitzar alguns dels telescopis més grans del món, situats en aquella zona del planeta, per a estudiar les galàxies que s’hi observaven. Els astrònoms, segurament sense paraules davant l’espectacle que estaven veient, van decidir anomenar-lo simplement HDF-Sud.
I l’any passat, al març, mentre els successos de l’11-M estremien el nostre petit racó del cosmos, l’HST feia pública la que és, avui, la imatge dels objectes més llunyans mai observats. Una nova càmera instal·lada per l’última missió de reparació d’HST el 2003 va permetre prendre una imatge més profunda, més detallada, i més gran encara que les anteriors. Aquesta imatge es coneix com el Camp Ultra Profund (UDF). Avui, mitjançant mètodes desenvolupats específicament per a aquestes imatges, sabem que algunes de les galàxies observades en l’UDF se’ns presenten tal com eren quan l’univers tenia a penes el 5% de la seua edat actual. Estem observant, realment, el naixement i el desenvolupament de les galàxies…
I encara ens trobem amb el cel, vertaderament negre com la nit, en l’espai entre elles.
