Qui parla en nom de la Terra?

El títol que encapçala la secció d’avui és el mateix que el del darrer capítol de la mítica sèrie Cosmos, en el qual Carl Sagan es plantejava això: «Sabem qui parla en nom de les nacions. Però, qui parla en nom de l’espècie humana? Qui parla en nom de la Terra?» La seua conclusió al final del capítol era que nosaltres, la Humanitat, hem de ser els qui parlem en nom de la Terra. Però plantegem-nos ací la qüestió: en el supòsit de contactar amb intel·ligències extraterrestres, qui representaria la Terra? Qui és o hauria de ser aquest nosaltres de Sagan, el portaveu de la Humanitat en aquesta eventualitat? Hi ha alguna mesura ja disposada al respecte?

Quan he fet aquesta pregunta als meus coneguts, he obtingut distintes respostes: «Ha d’haver-hi un representant? No crec que ningú haja de representar tota la Humanitat» o «Hauria de sotmetre’s a referèndum mundial» (si bé és difícil pensar com articular una cosa així); o també «Han de ser els científics; de fet ja ho van ser en el cas de les Voyager, Pioneer, el missatge d’Arecibo, etc.» No obstant això, la resposta més freqüent ha estat: «Se n’ha d’encarregar l’ONU, és clar.»

Aquesta última sembla que va ser també la conclusió a què va arribar el passat any 2010 la Royal Societyde Londres, en una reunió que va mantenir per estimar les conseqüències de la possible detecció de vida extraterrestre (les actes han estat publicades al febrer d’enguany, en la seua revista Philosophical Transactions). La conclusió a què es va arribar va ser que és necessari un pla mundial per a possibles contactes amb extraterrestres, advertint que els governs del món han de preparar-se per a una trobada amb una civilització extraterrestre. La reunió acabava amb una crida a les nacions Unides per desenvolupar un grup de treball dedicat a «assumptes extraterrestres».

De fet, al setembre de l’any passat saltava als mitjans una cridanera notícia que semblava indicar que l’ONU havia fet cas d’aquesta petició. La notícia era el nomenament de l’astrònoma malàisia Mazlan Othman com a ambaixadora de les nacions Unides per a l’espai! La seua tasca, coordinar la resposta de la humanitat en cas d’un contacte amb alienígenes. No obstant això, la notícia va ser desmentida immediatament per l’ONU i per la mateixa Othman. L’origen del malentès sembla estar en el càrrec que realment exerceix la doctora Othman, que no és un altre que el de directora de la UNOOSA, l’Oficina de l’ONU per a Afers de l’Espai Exterior, que a pesar del seu pompós nom, s’encarrega d’implantar plans per a l’ús i desenvolupament de tecnologia espacial en països en desenvolupament, mantenir el compte dels objectes llançats a l’espai, assegurar-ne l’ús pacífic i mediar en els conflictes entre agències espacials. Com va dir amb sorna un delegat de l’ONU, «ningú no ha plantejat encara ampliar les competències de la UNOOSA».

Amb tot, donat l’èxit que últimament té l’ONU en la mediació dels assumptes dels terrestres, que no hi haja un ambaixador de l’ONU per a l’espai potser no és mala cosa. Però en aquest cas, no hi ha ningú que parle en nom de la Terra? 

Potser sí. L’organisme més conegut en aquest assumpte del contacte amb civilitzacions alienígenes és, sens dubte, l’Institut SETI. Aquest institut disposa ja d’un protocol per al cas que troben un senyal alienígena. Primer, verificació: es descarta que el senyal procedesca de la nostra civilització. Segon, alerta: s’informaria el president dels Estats Units, després el secretari general de l’ONU, i es demanaria restringir l’ús de la freqüència amb què es va captar el senyal. Tercer, anunci: després d’un període prudencial, es comunicaria en conferència de premsa la troballa. Quart, divulgació: es distribuiria tota la informació als principals organismes científics internacionals. Cinquè, restricció: es prohibiria contestar el missatge en aquesta fase inicial. I sisè, comitè: l’Institut SETI proposaria un comitè de gestió per a «l’endemà», que fóra independent de l’ONU (segons sembla, la seua opinió respecte a l’eficàcia de l’ONU tampoc és gaire alta).

D’altra banda, l’Institut SETI no deixa de ser una organització privada, i per a més inri, nord-americana. Per què haurien de ser ells els que proposen aquest comitè? Un potser esperaria que l’encarregat d’elaborar-lo fóra un organisme científic internacional, que represente tots els països, tal vegada la Unió Astronòmica Internacional (IAU). Però entre els múltiples comitès que ja té la IAU no n’hi ha cap que es relacione ni remotament amb la vida extraterrestre (no diguem ja amb la intel·ligència extraterrestre). El tema cau fora dels seus interessos. 

Però no està tot perdut. Afortunadament comptem amb un altre organisme internacional, l’Acadèmia Internacional d’Astronàutica (IAA), que sí que s’interessa pel contacte amb extraterrestres. De fet ja integra un comitè internacional de científics (l’únic del món que jo conega) dedicat al tema de «l’endemà»: el Grup Post-Contacte SETI, presidit pel físic britànic Paul Davies, arxiconegut divulgador científic. 

Paul Davies és ara com ara aquest nosaltres de Sagan que volíem identificar. Ell parlaria en nom de la Terra, encara que no sembla que la «importància» del càrrec tinga un reflex econòmic. En les minutes de l’última reunió del Grup Post-Contacte SETI, la major preocupació d’aquest grup ha estat la falta de pressupost, que els impedeix fins i tot tenir una web pròpia, i és una associació amateur de radioaficionats col·laboradors de SETI, la SETI League, la que els ha de mantenir la pàgina.

Xe, al final encara haurà de ser Obama qui parle en nom de tots…

Fernando Ballesteros. Observatori Astronòmic de la Universitat de València.
© Mètode 69, Primavera 2011.