Josep Pla, una de les plomes catalanes més brillants del segle XX, assegurava en un article publicat l’any 1945 que l’aviació comercial era «un dels negocis més catastròfics que han existit», bo i lamentant-se de «les bestieses que hem hagut de llegir explicant-nos els benèfics resultats de l’aviació apropant els pobles i suprimint distàncies i fronteres». Més tard, l’any 1965, es veu que pledejava a favor de l’energia atòmica i proposava que la primera central nuclear catalana fos construïda a Pals: costa d’imaginar un indret més inadequat, al cor de la Costa Brava. El criteri tecnocientífic del gran prosista era manifestament millorable…
«Tinc la teoria que això és així o aixà», se sent a dir sovint. En el llenguatge comú, teoria equival a opinió. Tothom té teories. Pla tenia la seva teoria sobre l’aviació civil. De fet, opinava sense teoritzar. La majoria de les opinions que sents anant pel món parteixen de teories equivocades. El problema dels que diuen tenir teories sobre les coses és que no solen tenir cap teoria sobre res. Expressen opinions basades en emocions o desigs, no en coneixements teoritzats. Ha estat així des dels temps més remots i encara ho és. Les xarxes socials a Internet, possibles gràcies als avenços tecnocientífics, han potenciat, paradoxalment, tota aquesta cohort d’opinadors mancats de teoria.
La teoria científica és una invenció moderna. Moltes persones, fins i tot algunes que passen per cultes, expressen reserves o rebuig sobre fets sòlidament teoritzats per la ciència, simplement perquè incomoden les seves opinions sense fonament. La teoria de l’evolució, que concerneix tothom per raons òbvies, és de les més objectades. «Només és una teoria», sents a dir. Es confon teoria amb hipòtesi, fins i tot amb conjectura. L’equívoc porta a contraposar teoria i pràctica. O a donar al terme «teòric» un abast semàntic pròxim a «irreal». «En teoria es pot fer, però a l’hora de la veritat…»
«En el llenguatge comú, teoria equival a opinió. Tothom té teories. Però la majoria de les opinions que sents anant pel món parteixen de teories equivocades»
Quan parlem de la teoria de l’evolució, de la teoria de la tectònica de plaques i la deriva continental o de la teoria de la relativitat, ens referim a corpus de coneixement verificat, a hipòtesis que han estat empíricament o deductivament contrastades del dret i del revés. Menysprear la teoria de l’evolució brandant relats bíblics de caràcter literari és una feblesa epistemològica colossal. Costa de creure que algunes escoles pretesament filosòfiques o teològiques incorrin en aquest esperpent. A vegades penso que va ser un error fer servir el terme «teoria» per a designar la teorització científica. Indueix a error, sobretot als que es deleixen per equivocar-se.
Per als matemàtics, una teoria és un conjunt de proposicions relacionades de manera lògica. Per a la ciència en general, una teoria és un model de la realitat que explica, relaciona i prediu de manera comprovable mitjançant experimentació o observació. Si no es poden verificar els fets prevists per la teoria, o si n’apareixen de nous que la teoria no preveia, cal modificar els postulats o les proposicions de la teoria; i, si això es fa inviable, abandonar-la. La solidesa de la teoria científica resideix en aquest rigor processal, que al capdavall és el rigor del mètode científic mateix: no admet revelacions o apriorismes, només hipòtesis o conjectures que es desestimen si no poden veure’s demostrades.
Hi ha científics tramposos, és clar. Però la ciència no fa trampes. És la reacció honesta contra les trampes de tota la vida, de fet. Quan opina sobre l’aviació –després d’haver-se-la inventada, per cert…– parteix dels fets, no dels prejudicis. I és que, com deia el matemàtic i filòsof anglès Alfred North Whitehead, «no hi ha res més pràctic que una bona teoria».
