Roger Malina: «L’art ajuda a interioritzar el coneixement»

Somrient i col·laborador, així ens rep Roger Malina a l’auditori Alfons Roig de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València. És el tercer i últim dia del congrés «ACC: Art, Ciència, Ciutat», on han participat investigadors, científics i artistes de gran prestigi d’àmbit nacional i internacional. Entre ells destaca el nostre entrevistat, Roger Malina. Segons Moisés Mañas, encarregat de la publicitat i dels mitjans de comunicació social del congrés, Malina és «un dels ponents més importants amb els que compta el seminari», ja que a més de ser físic i astrònom dirigeix la revista Leonardo, un espai de confluència entre la ciència i les humanitats que encarna els valors de la iniciativa «ACC».

Per què és important combinar l’art i el coneixement científic i tecnològic?
Hi ha alguns problemes globals avui en dia que no tenen cap altra possible solució. No és fàcil de fer, però és l’única forma de resoldre aquests problemes.

A quins problemes es refereix?
A causa del canvi climàtic, tenim la necessitat de canviar la societat. Per tant, hem d’aprendre a viure d’una forma distinta. La forma de fer-ho seria amb un canvi cultural, però que necessitaria del coneixement científic, per suposat.

És l’art, llavors, un mitjà per a donar a conèixer els desenvolupaments del camp científic i tecnològic?
És molt més complicat que això, jo ho anomene «apropiació cultural». El coneixement ha de ser traduït, convertit i recontextualitzat, de manera que no es tractaria solament de donar a conèixer els desenvolupaments, sinó també d’interioritzar-los. L’art ajuda a interioritzar el coneixement de la mateixa manera que interioritzes les teues relacions personals, i això t’ajuda a viure.

«El coneixement ha de ser traduït, convertit i recontextualitzat, de manera que no es tractaria solament de donar a conèixer els desenvolupaments, sinó també d’interioritzar-los»

Quin seria el paper dels medialabs en aquesta interrelació?
És molt interessant en el món de la innovació la quantitat de llocs diferents on aquest tipus de treball es duu a terme, com per exemple els macroespais hackers –el que jo anomene incubadores– o medialabs. Molts d’aquests llocs no es troben en les universitats, però si que estan en grups paral·lels d’artistes i de ciutadans que treballen amb molta fluïdesa. A més, molts d’ells estan implicats en el terreny social, i això implica moltes vegades cercar llocs alternatius perquè les universitats no són un bon lloc per a fer-ho.

Podria citar un exemple d’interdisciplinaritat entre art, ciència i tecnologia?
Hi ha un artista molt interessant anomenat Brandon Ballengée. Va treballar amb un biòleg amb la finalitat de descobrir per què moltes granotes estaven naixent amb malformacions en el cos. No se sabia si aquestes malformacions eren degudes a la contaminació química o a un problema genètic. L’artista i el biòleg van decidir treballar junts en el projecte i van descobrir la raó del canvi en el cos. Un estava treballant amb el seu art i l’altre estava fent ciència, i encara que cadascun utilitzava el seu propi mètode junts van entendre el problema. Aquest seria un bon exemple de com l’art i la ciència poden treballar junts.

Què aporta l’art al seu mètode personal de recerca?
Fa dos anys vaig començar una nova carrera universitària, i ara sóc un investigador en art i ciència que treballa per a un grup de recerca en què podem trobar científics, artistes i músics. Estem tots treballant junts i, per a mi, és molt interessant pensar en com encaixen totes les coses que faig: la part humanística, però també el que jo anomene «el coneixement íntim». De vegades la ciència és molt abstracta, però pot ser molt significativa.

«La societat actual està molt organitzada: els artistes estudien en les escoles d’art, els científics en les escoles de ciència. D’aquesta manera és molt difícil que arriben a treballar junts i que arriben a entendre’s»

Vostè és el director de la revista Leonardo i de la International Society for the Arts, Sciences and Technology. Quina tasca desenvolupen aquestes entitats?
L’organització es va fundar fa quasi cinquanta anys, el 1967. Va ser fundada pel meu pare, així que quan ell va morir vaig decidir seguir amb la seua labor. La qüestió és que la societat actual està molt organitzada: els artistes estudien en les escoles d’art, els científics en les escoles de ciència. D’aquesta manera és molt difícil que arriben a treballar junts i que arriben a entendre’s. La missió de la revista Leonardo i de l’organització és ajudar els artistes i científics que volen treballar junts a trobar-se els uns als altres, i escriure el que estan fent. En quasi cinquanta anys hem publicat a més de 15.000 artistes i científics diferents. Això significa que som una comunitat molt gran de persones.

Per què pensa que la relació professional entre artistes i científics no sol ser bona?
Crec que part del problema és la forma com organitzem la societat i també la forma en què organitzem les institucions. Quan tens sis anys tot encaixa: pintes, estudies, jugues… Però, de sobte, alhora que vas creixent et separen els coneixements. Més tard, en l’educació secundària ja has de decidir si vols ser un artista o un científic; en aquest moment es produeix un divorci definitiu de les matèries. En les universitats és fins i tot pitjor: els artistes estan en un edifici i els científics en un altre de diferent, i aquesta idea es repeteix fins a l’edat adulta. El problema radica en la forma en què organitzem l’educació i com es duu a terme en les institucions acadèmiques, perquè hi ha molta gent que té el que jo anomene «interès híbrid»: quan tens set anys t’interessen les granotes però també t’interessa la música. El cas és que per a algunes tasques es demanden especialistes però per a unes altres necessitem gent que tinga diferents talents, de manera que caldria estudiar cada cas particular i no cometre l’error de generalitzar.

«Una de les coses més interessants que ha passat en els últims cinquanta anys és que hem començat a entendre la vida de forma diferent»

Ha sigut jurat de l’última edició dels premis VIDA, uns premis que donen suport a la recerca artística de la vida artificial. Quina és la relació de l’art amb la vida artificial?
Una de les coses més interessants que ha passat en els últims cinquanta anys és que hem començat a entendre la vida de forma diferent. En biologia ara podem estudiar el genoma humà i la genètica i tenim diferents maneres d’entendre les diferències i les similituds entre les persones. Els artistes estan constantment enfrontant-se a la vida, pintant la vida, actuant amb la vida. Allò que els  interessa és trobar les diferents definicions de vida. En la societat actual estem començant a veure que els ordinadors tenen comportament. Al Japó, per exemple, ara fabriquen robots que poden netejar la casa o rentar els plats. Ara veiem com els ordinadors poden treballar amb els humans de diferents maneres, i això que els ordinadors no estan vius, perquè si els desendolles moren [riu]. Per exemple, el meu telèfon mòbil em coneix molt bé. Google diu: «Acabes de llegir aquest llibre, potser hauries de llegir aquest altre perquè els teus amics ho han recomanat i potser t’agrade». En la vida artificial tenim altres formes de pensar sobre la idea de vida. Per això els premis VIDA eren molt importants, perquè eren un reconeixement per als artistes que havien treballat amb la idea de vida, tant en biologia com en informàtica, i és molt interessant veure com tot això ha evolucionat els últims cinquanta anys.

«La col·laboració és difícil, però crec que hi ha maneres d’ensenyar a la gent a començar a pensar en això o, almenys, a tenir discussions sanes i no destructives per a resoldre un problema»

Actualment, què el manté ocupat?
Ara mateix estic treballant amb un grup de gent en una teoria de col·laboració i d’entrenament per a la col·laboració i també en un projecte en internet que es diu Creative Disturbance, un espai per a aglutinar també les diferències tant de disciplines com de formes de vida. Tinc 65 anys i ara treballe amb estudiants de vint. Estem en punts molt diferents de la nostra vida i trobem goig i satisfacció en coses diferents. Un estudiant de vint anys està començant la seua carrera professional i jo estic en un punt totalment diferent. Entendre les diferents motivacions que té la gent és molt interessant. En el meu grup tenim homes i dones, podem veure com col·laboren entre ells quan estan en una situació difícil i estan acostumats a treballar de forma diferent. En el mateix grup hi ha també un estudiant indi, un estudiant africà… Com es treballa a través de les diferents cultures? Com es col·labora quan estàs treballant amb gent que té un bagatge cultural tan diferent? La col·laboració és difícil, però crec que hi ha maneres d’ensenyar a la gent a començar a pensar en això o, almenys, a tenir discussions sanes i no destructives per a resoldre un problema.