Biodiversitat a la ciutat, un repte necessari?

València com a exemple

El canvi climàtic, la contaminació, la desforestació o la pèrdua de biodiversitat són fenòmens que, d’un temps ençà, comencen a ser tinguts en compte en l’elaboració de projectes mediambientals de zones urbanes. En un món on el 54% de la població mundial actual resideix en àrees urbanes, i on es preveu que per a l’any 2050 augmente fins al 66% segons l’ONU, la importància de la ciutat com a gestora d’aquests problemes augmenta. A això cal sumar-li les previsions que indiquen que entre l’any 2000 i el 2030 la superfície urbana total es triplicarà. Aquest augment de població i superfície urbana anirà en detriment dels recursos naturals a nivell mundial, afectant greument la diversitat biològica i els serveis dels ecosistemes. Això es veurà accentuat en zones amb baixa capacitat econòmica i humana, on es preveu que es produïsca la major expansió urbana tot i tenir serioses limitacions per formular polítiques de conservació de la biodiversitat i gestió dels serveis dels ecosistemes.  

«En els últims anys de la jardineria urbana l’aspecte ecològic no ha predominat en el disseny de zones verdes en bona part de ciutats del sud d’Europa»

Davant d’aquests problemes, són moltes les alternatives plantejades pel que fa al disseny de zones verdes a les ciutats. Dissenys que siguen capaços de fer front a la pèrdua de biodiversitat i que puguen aprofitar els serveis de l’ecosistema, com ara la reducció de la contaminació, el descens de la temperatura, l’augment de zones d’ombra, l’aprofitament de l’aigua de pluja, mitigació de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, etc. Una gestió dels ecosistemes urbans enfocada a la conservació de la biodiversitat és també una oportunitat per afavorir l’augment d’espècies autòctones d’animals i vegetals, així com la restauració d’ecosistemes locals que hagen estat degradats o estiguen en perill.

València, una nova experiència en biodiversitat urbana

La ciutat, com a entitat administrativa, és l’encarregada de subministrar i redistribuir els serveis per fer front a les desigualtats i problemes sanitaris associats a les zones urbanes. El conjunt dels ecosistemes urbans i els beneficis que aporten per al benestar de la població són part d’aquests serveis. No obstant això, en els últims anys de la jardineria urbana l’aspecte ecològic no ha predominat en el disseny de zones verdes en bona part de ciutats del sud d’Europa. S’han popularitzat els parcs amb praderies verdes de gespa –­barreja de gramínies­­­­– amb arbrat dispers, paisatges propis del nord d’Europa amb un alt cost de manteniment en el clima mediterrani. Un manteniment que exigeix ​​grans quantitats de reg i precisa podes molt continuades, la qual cosa evita el creixement de noves espècies i la formació de llavors que podrien atraure animals locals. Des del punt de vista de la biodiversitat, i el que això suposa per a la qualitat dels serveis dels ecosistemes, aquest tipus de dissenys no són interessants. La ciutat de València no escapa a aquesta forma de disseny tradicional, on la creació d’espais naturals no segueix un criteri que atenga a la conservació de la biodiversitat i els seus serveis. Per parlar d’aquesta situació hem conversat amb Ximo Sánchez, tècnic del Servei de Jardineria de l’Ajuntament de València, amb qui vam visitar dos parcs de la ciutat de dissenys totalment diferents: el Parc de Capçalera, situat entre València i Mislata al principi del Jardí del Túria, i el Parc de la Rambleta, al barri de Sant Marcel·lí.

biociutat_capcaler

Un fet molt estès a tots els parcs de la ciutat és el d’impermeabilitzar la conca de fonts i embassaments utilitzant formigó, evitant la hidratació directa del sòl. En la imatge, el Parc de Capçalera. / Laura Villoria

El Parc de Capçalera és un dels molts exemples de zones verdes no planificades per a conservar la biodiversitat. Una de les incoherències que presenta el parc –segons explica Ximo Sánchez– és la relació de l’aigua amb el bosc de ribera i la resta d’espècies. Aquest tipus de bosc es caracteritza per dependre d’un curs fluvial com els rius, creixent al llarg de les seues ribes o riberes. Tan estreta és la seua vinculació que les necessitats d’aigua del bosc són cobertes pràcticament per la humitat del sòl de la ribera, sense haver de ser la pluja la seua font principal d’aigua. Alguns dels arbres característics d’aquest bosc són els salzes, pollancres, freixes i, més allunyats de la riba, oms. No obstant això, l’aigua del Parc de Capçalera no entra en contacte amb la terra del seu voltant, on s’ha pretès simular aquest bosc de ribera. És un fet molt estès a tots els parcs de la ciutat –explica el tècnic Ximo Sánchez–: impermeabilitzar la conca de fonts i embassaments utilitzant formigó, evitant la hidratació directa del sòl per mitjà del cabal d’aigua. Això, unit al típic paisatge amb àmplies zones de gespa que presenten els parcs, fa necessari un continu manteniment per reg directe o degoteig que hidrate el sòl i la vegetació, amb el gran cost econòmic i les deficiències hídriques que comporta. La crítica per part del tècnic a l’ús tan extens i normalitzat de la gespa és clara. També ho és cap al sistema de manteniment que segueixen aquests parcs tradicionals, el qual a poc a poc, ens diu, «ha de ser canviada per necessitat econòmica, però també ecològica per augmentar la biodiversitat i un manteniment més natural dels parcs». Un exemple d’això últim és la visió negativa que es té sobre els herbassars i plantes que creixen fora del disseny idealitzat que es té d’aquestes zones. L’eliminació de les anomenades males herbes és una cosa molt demandada per la societat, al·legant fins i tot abandonament de la zona. «Cal parlar en positiu d’aquestes plantes –explica Ximo Sánchez– i fer veure que moltes d’elles són beneficioses per augmentar la biodiversitat, inclosa la fauna que atreuen, i fins i tot millorar el manteniment del parc».

«El Parc de Capçalera és un dels molts exemples de zones verdes no planificades per a conservar la biodiversitat»

Un dels objectius d’aquest parc és el de ser un espai recreatiu i de distensió per a les persones: «Cada parc té uns objectius en la seua idea de projecte. El Parc de la Rambleta és una representació de la flora local per damunt de tot. És un parc pensat perquè la fauna silvestre trobés refugi i aliment. I en el Parc de Capçalera també està en part aquest objectiu, però no com a objectiu principal. Tampoc en el seu disseny, més artificial. Aquesta és una diferència claríssima entre ambdós parcs». El Parc de la Rambleta és, en efecte, una altra concepció totalment diferent de la idea de parc urbà. Un 30% de la seua superfície es troba destinada únicament a la fauna; la vegetació d’aquesta superfície està dissenyada d’una forma que impedeix el pas als visitants. El 70% restant és la superfície d’herbassars i prats amb arbres, que sí que es pot trepitjar. El disseny contempla tres unitats de paisatge que són, de major a menor distància respecte a la llera d’aigua, el bosc i matoll mediterrani –representant l’ecosistema de la Devesa del Saler–, l’omeda i el bosc de ribera típic de la zona litoral mediterrània. Totes aquestes unitats de paisatge tenen en el seu disseny un compromís per les espècies de flora i fauna local. No es troben dissenyades seguint un patró en la presència d’arbres i vegetació, com és comú en els parcs. També hi trobem plantes exòtiques, però aquestes ja existien en la zona abans de la construcció del parc. El manteniment d’aquest parc és també diferent del convencional en relació a la poda d’herbassars. Aquests, més encara d’un temps a aquesta banda, són mantinguts a consciència per millorar el drenatge i qualitat del sòl, beneficiant la salut d’arbres i arbustos a la vegada que contribueix a augmentar la biodiversitat. Es deixen créixer i produir llavors, atraient diferents espècies de fauna local que se n’aprofiten. Amb l’arribada de l’estiu es procedeix a la poda. Bona part de les espècies herbàcies mor en arribar aquesta època, deixant les seues llavors latents a terra fins a l’arribada de millors condicions climàtiques a la tardor. En la poda es té cura de deixar les restes d’aquestes plantes a terra, produint-se la descomposició de la matèria orgànica i millorant la fertilitat del sòl.

biociutat_ximo

Amb Ximo Sánchez, tècnic del Servei de Jardineria de l’Ajuntament de València, hem visitat dos parcs de la ciutat de dissenys totalment diferents: el Parc de Capçalera, situat entre València i Mislata al principi del Jardí del Túria, i el Parc de la Rambleta, al barri de Sant Marcel·lí. / Laura Villoria

Una altra gran diferència que té el Parc de la Rambleta respecte a altres parcs de la ciutat és la seua llera, la rambla. Es tracta d’un curs d’aigua i d’un llac l’aigua del qual sí que entra en contacte amb el terra, ja que la seua conca no es troba impermeabilitzada. Això fa que el bosc de ribera, que creix al seu voltant, es trobe hidratat directament per l’aigua, sent notable la seua densitat i qualitat, que es tradueix també en un millor manteniment. El tècnic de l’Ajuntament, Ximo Sánchez, explica que el parc sorgeix de les idees plantejades en la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro l’any 1992: «Va ser una manera d’aplicar aquesta inquietud mundial de protegir la biodiversitat a la ciutat de València. Però encara avui en dia, aquesta idea segueix sense ser un tema interessant. Tot i que portem més de vint anys dient que cal conservar i potenciar la biodiversitat, la gent està ara començant en algunes ciutats europees a incorporar aquest principi».

«En la mesura que la ciutat fa seus paisatges naturals i els incorpora en el seu espai, la gent s’habitua a ells amb el codi urbà, respectant d’igual forma aquest paisatge en el seu context natural»
(Ximo Sánchez)

Però, quin és exactament el paper i la potència d’una ciutat per fer front a aquest repte? «En la mesura que la ciutat fa seus paisatges naturals i els incorpora en el seu espai, la gent s’habitua a ells amb el codi urbà, respectant d’igual forma aquest paisatge en el seu context natural. Heus aquí la importància de la ciutat. La nostra societat és fonamentalment urbana, i allò urbà impera. Per això la ciutat no pot eludir aquest compromís, ha d’assumir-lo». Malgrat tot, ens diu que no sembla haver-hi encara un compromís seriós per un canvi en la de gestió de parcs i jardins enfocat cap a la conservació de la biodiversitat local. No obstant això, la crisi econòmica ha fet replantejar-se aquest model de gestió, fent que sorgisquen i es desenvolupen nous projectes que poden ser un pas cap a un nou model de relació entre natura i ciutat.

Implicació ciutadana. El Parc de la Rambleta i els seus veïns

biociutat_lateral

L’octubre del passat any les veïnes i veïns del barri van començar amb el tècnic Ximo Sánchez un curs de biodiversitat per conèixer més sobre l’ecosistema del parc i poder entendre millor el seu estat. / Juli Zacarés

Les diferències del Parc de la Rambleta amb els altres parcs de la ciutat de València no acaben només en el seu disseny i l’objectiu conservacionista de la biodiversitat local. El parc ha estat assumit pels veïns com a propi, demostrant al llarg dels anys la seua preocupació pel seu estat, la seua ampliació i els serveis que genera per a tot el veïnat. Els mateixos veïns participen en la gestió i el disseny del parc. Proposen projectes que tracten de solucionar els problemes sorgits en les fases d’ampliació del terreny i exigeixen que es continuen duent a terme. Les seues exigències també passen per una correcta cura del parc i una bona relació d’aquest amb el barri. Una de les últimes demandes fetes des de l’Associació de Veïns del barri de Sant Marcel·lí va ser la d’atendre els problemes que presentava la vegetació arbòria. Aquesta mostrava clars indicis d’una mala salut a causa d’un problema de compactació del sòl, i això va produir un descens i reducció preocupant de la seua copa. Un altre dels problemes que han denunciat és la manca de vigilància per evitar les males pràctiques que posen en perill la salut de l’ecosistema del parc. Exemple d’això va ser el conflicte que van haver d’afrontar a causa de la brutícia de l’aigua de l’estany que forma la riba al final del seu recorregut, provocada per l’habitual pràctica de llançar menjar a peixos i aus.

«En comparació amb altres parcs de la ciutat, el Parc de la Rambleta té una bona acollida per veïns i altres visitants per l’aspecte tan natural que té»

L’Associació de Veïnes i Veïns del barri de Sant Marcel·lí assegura que des del primer moment ha existit una implicació de la gent del barri en la gestió i disseny del parc. De fet, després de moltes demandes per part de l’associació cap a l’ajuntament, els veïns van participar en el projecte de construcció del parc, que va ser inaugurat el 2002. Al llarg del temps s’han dut a terme activitats destinades a la conservació amb la participació de xiquets i majors, com ara replantacions d’espècies vegetals. Aquesta implicació va augmentar d’una manera encara més activa quan, fa poc més d’un any, l’Associació va alertar de la mala salut dels arbres. La preocupació per aquest deteriorament els va dur a iniciar una sèrie d’entrevistes amb els veïns del barri per preguntar-los la seua opinió sobre l’estat del parc. Com a conseqüència d’això i les seues exigències a l’ajuntament, l’octubre del passat any van començar amb el tècnic Ximo Sánchez un curs de biodiversitat per conèixer més sobre l’ecosistema del parc i poder entendre millor el seu estat. Tal com explica Rosa Ramón Puchades, que ha participat dins l’àrea de medi ambient i biodiversitat en l’associació de veïns, «la idea del curs sorgeix de la preocupació dels veïns per la salut i la cura del parc. Quan tinguem una comprensió més propera del parc i dels processos naturals que tenen lloc en ell, la intenció és poder seguir transmetent aquests coneixements a tot el veïnat». A part de conèixer i reconèixer les diferents espècies de plantes i la seua relació amb la fauna, un dels objectius del grup, ens explica, és conèixer realment la importància del parc per a la conservació de la biodiversitat local. En comparació amb altres parcs de la ciutat, el parc té una bona acollida per veïns i altres visitants per l’aspecte tan natural que té. Sentir-se en plena natura i poder apreciar i aprendre d’aquest tipus de paisatge, així com poder gaudir de la tranquil·litat que ofereix el parc, que sembla aïllat de l’entorn urbà, és un dels serveis que més valoren.

biociutat_rosa

Rosa Ramón Puchades, a l’esquerra de la imatge, és una de les persones que participa en l’àrea de medi ambient i biodiversitat de l’Associació de Veïnes i Veïns del barri de Sant Marcel·lí. / Juli Zacarés

Mentre els membres de l’associació visiten el parc, van repassant els seus apunts i tractant d’identificar diferents espècies de plantes i brots que comencen a treure el cap. Gràcies al que han après en el curs són capaços d’explicar alguns dels processos naturals que succeeixen en l’ecosistema del parc. Exemple d’això és el problema de compactació que havia patit el sòl i que havia afectat la salut dels arbres, que havien disminuït la seua copa. Aquest va ser un dels motius pel qual va créixer la seua preocupació per l’estat del parc. Ara entenen què és el que va provocar el problema i com un manteniment diferent, com la de deixar créixer els herbassars del sòl, pot ajudar a corregir-ho. De fet, amb la seua complicitat s’ha dut a terme la protecció dels sòls afectats per protegir-los temporalment del pas dels visitants i accelerar la seua recuperació. Rosa Ramón explica que ara se sent més partícip del que es porta a terme al parc: «En tenir una millor comprensió pense que si ara veiérem alguna actuació que no ens semblés correcta per descomptat que alçaríem la veu per intervenir. Des d’aquesta comprensió més àmplia podem tenir l’oportunitat de gestionar, no solament acceptar el que ens diguin de fora. I, si cal actuar al respecte, poder fer-ho». Fins i tot la seua concepció respecte a normes de jardineria establertes, com la d’eliminar continuadament els herbassars, ha canviat. Aprendre a veure directament al seu barri quins són i com ocorren els processos naturals que tenen lloc en la natura els fa connectar més amb el medi natural i saber apreciar i cuidar quan surten de la ciutat. Quan plantegem si aquest tipus d’actuacions es podria dur a terme en altres zones de la ciutat de València responen que sí, que ells són la prova. Els sembla un gran pas cap a una relació amb la natura que veuen necessària que es desenvolupe en el medi urbà.

biociutat_rambleta

Un 30% de la superfície del Parc de la Rambleta es troba destinada únicament a la fauna; la vegetació d’aquesta superfície està dissenyada d’una forma que impedeix el pas als visitants. El 70% restant és la superfície d’herbassars i prats amb arbres, que sí que es pot trepitjar. / Juli Zacarés

L’opinió dels veïns respecte a la implicació ciutadana en la gestió dels serveis i conservació de la biodiversitat és clarament molt positiva. Ells mateixos se senten partícips d’aquesta altra manera d’aprofitar, gaudir i fins i tot gestionar les zones verdes de la ciutat. L’assimilació d’aquests espais com a propis per part de la gent és essencial per a la seua continuïtat i respecte. Una millor comprensió i relació amb el medi natural pot afavorir un canvi en el disseny i manteniment dels parcs i jardins urbans. Això és fonamental per a la conservació de la biodiversitat local i per a millorar la qualitat dels seus serveis. Començar a elaborar projectes on la natura tinga cabuda a la ciutat dóna l’oportunitat de donar a conèixer i relacionar-se amb aquests espais, conscienciant de la necessitat de protegir-los en el medi natural. Els exemples de zones urbanes destinats a potenciar la biodiversitat són, de moment, escassos. L’altre exemple a destacar en la ciutat de València on es pretén representar la biodiversitat local és el Parc de Marxalenes, ubicat al barri del mateix nom. No obstant això, cada vegada sorgeixen més iniciatives on la conservació del medi natural i l’acostament a aquest són l’objectiu principal.

Potser el Parc de la Rambleta siga un exemple aïllat, però bé pot suposar un pas cap a un compromís amb una altra forma d’entendre el paper de la ciutat i dels seus habitants en la gestió de la biodiversitat. Una gestió que no implique la seua destrucció.

© Mètode 2015

Biòleg i Màster en Història de la ciència i Comunicació Científica.