De la bardissa a la taula

Etnobotànica de l'aranyoner

111
Manolo Vicedo
Les bardisses mostren a l’estiu i a la tardor aparadors fruitals, tan nutritius com cromàticament variats.

L’aranyoner, de pare de la bardissa a mare del bosc1

El gènere Prunus engloba unes 430 espècies d’arbustos i arbres, en general de fulla caduca i amb flors que van del blanc i el rosa al violeta. Moltes tenen importància fructícola, com la prunera –la més cultivada i variada–, l’albercoquer i el presseguer; ornamental, com el llorer-cirer; i amb totes dues funcions, com l’ametler i el cirerer. N’hi ha una de silvestre que, a més de ser una de les antecessores de la prunera, ha tingut una relació amb els humans tan estreta com per deixar empremta etnobotànica. Ens referim a l’aranyoner (Prunus spinosa L.), un arbust eurasiàtic que pot assolir aspecte arbori amb entre 3 i 5 metres d’alçària i que participa de paisatges singulars, les bardisses, bolics vegetals on arbustos i lianes formen conjunts intricats, atapeïts, amb una cobertura excepcionalment elevada. Les bardisses són dignes de gaudi i d’estudi des del punt de vista ecològic, fitosociològic, paisatgístic i etnobotànic. Han conformat espais de transició cap a uns altres de més oberts, fent de tanques inexpugnables enfront dels herbívors més agosarats gràcies a plantes espinescents com rosers silvestres, englantines o gavarreres (Rosa sp.), albarzers, esbarzers o romegueres (Rubus sp.), arços o garbullers (Crataegus sp.) i l’aranyoner (Prunus spinosa).

Les bardisses han estat «adoptades» i «adaptades» per atorgar-los funcions similars a les que feien als boscos: marcadors d’unitats ambientals –tancats per al ramat, propietats, etc.– i barricades defensives enfront de les apetències d’herbívors domesticats i de carnívors i humans «sense domesticar».

Les bardisses d’aranyoners troben l’òptim ecològic a les vores mig ombrívoles de fagedes i rouredes; i també als afores de ciutats i antigues fortaleses, on sovint han deixat un rastre toponímic no sempre fàcil d’identificar. Així, a Irlanda i a Escòcia el fitònim original gaèlic, airn, ha originat diversos “llocs d’aranyoners”, com els barris d’Arnaghan (< airneachan), a la ciutat irlandesa de Cavan; o el de Balerno (< baile airneach), a Edimburg, capital d’Escòcia.

Les bardisses d’aranyoner també s’han estès amb vigorosa embranzida pels paisatges mediterranis, seguint la ruta de les valls i de les vores de cursos d’aigua, dels boscos talats i dels marges de cultius. Així ens ho recorden topònims com el Bancal de l’Aranyoner (Serra d’Aitana, a la Marina Baixa), el llogaret de l’Aranyonet (Serra de Merola, al Berguedà), el castell de l’Aranyó (les Garrigues), o el coll i el puig de l’Aranyó, al massís de l’Albera (entre les planes de l’Empordà i el Rosselló).

L’adaptabilitat edàfica i climàtica de l’aranyoner, el sistema radicular extens i profund, i la facilitat per emetre rebrots li han permès consolidar terrenys inestables: talussos, pedreres mòbils, vores de rierols, clarianes de boscos… Aquests poden ser fixats pels aranyoners i facilitar la transició a ecosistemes més madurs; hi al·ludeix el nom francès de mère du bois (“mare del bosc”) (Rivera, 1997).

L’aranyoner contribueix de manera tan destacada a la formació de les bardisses que en italià el seu nom, pruno2pruno selvatico, prugnolo–, serveix com a genèric de qualsevol arbust espinós productor de fruits comestibles, i figura en dites com «ogni pruno fa siepe» (“tot aranyoner fa bardissa”) (Cattabiani, 1996).

L’estructura densa, espinescent i impenetrable de la bardissa esdevé un ambient òptim per al refugi, cria i rebost de nombroses espècies de mamífers i d’aus.

Aus insectívores i ocasionalment granívores hi troben el lloc ideal per niar i obtenir aliment, sovint sobre els aranyoners, com els pardals de bardissa (Prunella modularis), rossinyols (Luscinia megarhinchos), busqueretes (Sylvia atricapilla) i mallerengues (Parus sp.); alhora, aus frugívores com els pit-roigs (Erithacus rubecula), merles (Turdus merula) i tords (Turdus sp.) són atretes pels aranyons, adequadament anomenats en basc txori-okaran(“pruna de pardals”).

En els mamífers, els pinyols d’aranyó solen passar pel tub digestiu i acompanyen les femtes de conills (Oryctolagus cuniculus), raboses (Vulpes vulpes) i genetes o gats mesquers (Genetta genetta), que els serviran d’adob quan germinen.

En definitiva, les bardisses són ecosistemes rics, variats i amb elevada resiliència, corredors biològics per a nombroses espècies, aixopluc i rebost, reserva d’aigua i barricada enfront dels estralls del vent i l’erosió. I com que s’hi acullen nombrosos animals insectívors i carnívors, eviten les plagues d’insectes i de rosegadors tot millorant la salut i equilibri de l’ecosistema.

Les bardisses resulten especialment atractives tant per les esplèndides floracions primaverals com pels ostentosos aparadors fruitals d’estiu i de tardor, tan nutritius com cromàticament variats. Però, també hi ha una bardissa llòbrega que ha assolit un lloc preeminent en la literatura europea: la fantasmagòrica «selva dels suïcides i dels balafiadors» que el toscà Dante Alighieri va cantar a la Divina Commedia (xiii: 32, 106). En visitar l’infern, Dante i el seu guia Virgili arriben a una formació vegetal intricada i espinescent, una bardissa recreada per la il·limitada fantasia dantesca en substituir el guirigall canor dels pardals frugívors pels crits esfereïdors de les harpies que es nodreixen de les ànimes dels suïcides; uns maleïts als quals Déu ha metamorfosat en aranyoners esquerps i els ha integrat en una vegetació ombrívola i tenebrosa, d’espines lacerants i rames que no tan sols poden ferir i fer cridar de dolor, sinó que elles mateixes vessen sang i paraules si són trencades:

Llavors vaig allargar un poc la mà,
vaig trencar una rameta d’un gran aranyoner,
i el tronc va cridar: «Per què em fereixes?»3

107

«Les bardisses d’aranyoners troben l’òptim ecològic a les vores mig ombrívoles de fagedes i rouredes; i també als afores de ciutats i antigues fortaleses, on deixen un rastre toponímic no sempre fàcil d’identificar»

109Josep Monfort
Les bardisses d’aranyoner també s’han estès amb vigorosa embranzida pels paisatges mediterranis, en seguir la ruta de les valls i de les vores de cursos d’aigua, dels boscos talats i dels marges de cultius.
«L’estructura densa, espinescent i impenetrable de la bardissa esdevé un ambient òptim per al refugi, cria i rebost de nombroses espècies de mamífers i d’aus»

L’ARANYONER COM A «ESPÍ NEGRE». OFICIS I INSTRUMENTS

L’aranyoner també pot viure tot sol, protegit per espines llargues, disposades ortogonalment, i tan lacerants com recull la dita pirinenca «què és dolor?: una punxada d’aranyó». Les espines es transformen en rames d’on ixen fulles, flors, fruits, i noves espines, fins formar un conjunt dens, intricat, impenetrable.

La negror de l’escorça és recollida en fitònims indicadors d'”espina negra”, com l’anglès blackthorn, l’alemany Schwarzdorn, els francesos épine noire o buisson noir (“arbust negre”), l’italià spino nero, el castellà espino negro, l’euskera arantzbeltz, el való noere sipene

Durant l’Edat Mitjana el pigment melànic responsable d’aquesta negror s’extreia amb aigua bullent i, barrejat amb vi, servia com a tinta en els scriptoria dels monestirs, on resten manuscrits medievals cal·ligrafiats amb aquesta tinta; però, com que era fotolàbil es va substituir per uns altres de més resistents a la llum.

La fusta de l’aranyoner és molt dura, apropiada per fer mànecs d’aixada i de destral, petits objectes tornejats i bastons. I les rames d’aranyons, subjectes entre estructures de fusta apropiades, constituïen els carrassos, plataformes punxants amb què s’esmicolaven els fems al Pirineu català i el repartien pel terreny abans de llaurar-lo (Muntané, 2010; Garnatje, 2012).

També se n’han fet armes, com la irlandesa sail éille [shalayluh]; o en anglès shillelagh [shilayle], una porra (sail) que ha arribat a simbolitzar el comportament estereotipat de l’irlandès violent. La porra porta un engruiximent en la part superior, banyat en greix i sutge calents per segellar els clavills i donar-li un preuat color negre brillant; i en l’extrem oposat porta una corretja (eille) per assegurar-ne la possessió.

El bastó d’aranyoner apareix a la pel·lícula de John Ford The quiet man (L’home tranquil, 1952), on també canten una cançó popular amb la tornada «I lathered him with me shillelagh» (“Jo l’ensabonava amb el meu garrot”). I a Gangs of New York (Martin Scorsese, 2002), el cap del clan irlandès, Monk’McGinn, porta un sail éille en el qual va fent osques per cada enemic que ha mort.

Avui dia tenen més aïna una funció representativa d’autoritat, o simbòlica, vicària de la makila basca o del penn-baz bretó, fets amb fusta de nesprer Mespilus germanica.

Les fulles forneixen moltes cadenes tròfiques, en alimentar les erugues de nombroses papallones, arnes i escarabats; larves que han estat les preferides com a esquer per carregar els hams: els «cucs d’aranyoner» figuren en el primer tractat de pesca escrit per una dona, Treatyse of fysshynge wyth an Angle (“Tractat de la pesca amb ham”), de la monja Julyans Bernes (s. xv).

L’ARANYONER EN FLOR

Les flors tenen un pecíol curt i una corol·la formada per cinc pètals lliures inserits amb els estams en la gola d’un calze al fons del qual creix el pistil. Com en altres Prunus, la pol·linització és entomògama: papallones, abelles, mosques i vespes liben les flors a la recerca del nèctar segregat al fons del calze; i immerses en el quefer traslladen el pol·len d’unes flors a unes altres que en ser fecundades originaran el fruit, l’aranyó. La floració és tan espectacular que fa d’anunciador fenològic. I poemes, refranys, dites i comparances se’n fan ressò, com als Pirineus lleidatans: «quan floreix l’aranyó, sembra el cigró».

La precocitat floral de l’aranyoner va ser bellament evocada en el poema Vorfrühling –”inici de primavera”– per l’alemany Paul von Heyse (Nobel de literatura 1910): «Hi ha vora el camí una ratlla blanca/ i em pregunte dubtós:/ es tracta de la darrera gelada/ o dels primers aranyoners en flor?»4

Per als agricultors alemanys la blancor de l’aranyoner florit constituïa un indicador agrofenològic de primer ordre, tant per comprovar la germinació del cereal com per planificar-ne la sega: «si l’aranyoner està blanc com la neu, és hora d’anar a veure l’ordi»5; i «com més prompte floresca l’aranyoner, més d’hora haurem de segar»6; de fet, feien el següent càlcul per decidir la sega: havia de començar tants dies abans de Sant Jaume (Jacobi-Tag, 25 de juliol) com els que hi havia hagut entre la florida de l’aranyoner i el dia de Sant Jordi (Georgi-Tag, 23 d’abril).7

110Valentín Rodríguez

«La fusta de l’aranyoner és molt dura, apropiada per fer mànecs d’aixada i de destral»

112aManolo Vicedo
La floració de l’aranyoner és molt espectacular. Les flors tenen un pecíol curt i una corol·la formada per cinc pètals lliures inserits amb els estams en la gola d’un calze al fons del qual creix el pistil.
112bManolo Vicedo

FRUCTIFICACIÓ. ELS NOMS DELS ARANYONS

A començament de la tardor maduren els aranyons. El fitònim prové dels noms de la pruna en basc, aran, i en cèltic, agranio, i que també han originat aranhon i agranhon (Occitània), arañón (Aragó) i marañón (Rioja, Baixa Navarra).

Per indicar l’arbust «que en produeix» s’afegeix el sufix –er: aranyoner. Un nom que es presta a fer embarbussaments com: «Un aranyoner ben aranyonat,/ qui el des­aranyonaria?/ jo el desaranyonaré/ i bon desaranyonador seré» (Gomis, 1983).

La producció d’aranyons varia molt d’any en any, i existeix la creença popular que els hiverns particularment durs la incrementen, alhora que minven la de gra i de fenc: «any d’aranyoner, any de poc graner», i «any d’aranyons, pocs garberons», equivalents als castellans «año de endrinas, pocas hacinas», «endrino abundoso, invierno riguroso» o «año de endrinas, nieve hasta las cortinas».

Els aranyons són menuts i amb el peduncle relativament curt. I tant la pell com la polpa, el pinyol i la llavor tenen interès etnobotànic: medicinal, gastronòmic, toxicològic, lingüístic, etc.

El color negre de la pell i el nom castellà d’endrina

L’etnobotànica es basa en la cultura oral i material transmesa pels qui s’han relacionat amb el món vegetal. Però també pot nodrir-se de fonts literàries si és capaç d’establir vincles entre els textos literaris i les característiques i usos d’una planta, emprant com a frontissa l’anàlisi etimològica.

La pell de l’aranyó madur és inicialment de color blau o violaci, però més tard s’enfosqueix fins fer-se negra, cosa que recullen el francès nerprun (< llatí nigrum prunum) i el nom que li donen al Kazakhstan Qara orik, “pruna negra”.

El mot castellà endrina indica el mateix, en derivar del vocable llatí per a “negre” ater-atra-atrum > atrina > andrina > endrina.

Aquest tret ha servit de metàfora literària, com afirma Covarrubias al Tesoro de la lengua castellana y española (1611): «y por ser negras hazen comparacion dellas, diziendo, es negra como una endrina». Una metàfora que també figura a l’anglès sloe-eyed (“ulls d’aranyó”); i en el poema de Jacint Verdaguer Canigó (1886), en el qual la reina de les fades, Flordeneu, tenia «sos ulls d’aranyó».

En el límit, el nom ha mutat en adjectiu per designar el negre més profund, blavenc: «preciosas jacas negras… de copiosas crines endrinas» (Antonio Marichalar, en Riesgo y ventura del duque de Osuna,1999).

I fins i tot existeix la variant onomàstica: en un dels quinze episodis del Libro de buen amor (1330-1343), de l’Arcipreste de Hita, un dels personatges és Doña Endrina, una vídua vestida de «negro paño».

114Manolo Vicedo
La pell de l’aranyó madur és inicialment de color blau o violaci, però més tard s’enfosqueix fins fer-se negra.

La pell, i els noms de pruna, ciruela i sloe

La pell dels aranyons està coberta per una fina pel·lícula, com de rosada matinera, que els atorga un reflex blanc-verdós quan són «verds» i un de blanc-blavós en la maduresa tardoral; com que es desprèn fàcilment en tocar-la, en el passat va servir com a símil de l’honor femení; així, l’autor teatral Quiñones de Benavente (s. xvii) diu a l’Entremés del Pipote: «La doncella es como endrina, que apenas la han tocado cuando el dedo le dejan señalado.» Les característiques d’aquest tel permeten explicar alguns dels noms dels aranyons i de les prunes. Així, de la naturalesa cèria derivarien el gallec –i castellà antic– cirola i el castellà ciruela, a partir del llatí cera > cereus (“de cera”) > diminutiu cereolus > cereola.

En grec el nom del fruit era ρπούμνον (prúmnon), mentre que el plural, la fruita, era ρπούμνα (prúmna); tots dos passaren al llatí sota les formes prunum / pruna.

Altrament, en l’antic grec hi havia el substantiu πρωίμος (proymos) per designar la “pluja matinera”; l’equivalent llatí era pruina, –ae (“gebre”, “rosada blanca”) antecedent de l’homònim pruïna, eflorescència cèria que recobreix la cutícula de certs òrgans vegetals.

Ara bé, si de cera deriva ciruela, podria ser que de pruina derivara pruna, atès que és la fruita on més es nota aquesta mena de «rosada blanca» que cobreix el fruit? Els diccionaris etimològics no ho aclareixen.

En qualsevol cas, pruna és un mot que ha triomfat, car són molts els fitònims relacionats i aplicables no tan sols a les prunes comestibles –àdhuc en castellà antic es deia pruna– sinó també a l’aranyó: català prunyó –híbrid lexical pruna + aranyó–; italià pruno, prugno, prugnolo; prunelle en francès; prunèla en occità; prignolu en sicilià; bruño en gallec; abrunho en portuguès…

No és aquest, però, l’únic cas de presumpta relació entre l’aspecte de la pell i els fitònims: els noms dels aranyons en anglès sloe, alemany Schlehe, neerlandès slee, noruec Slåpe, serbocroat šljiva8… i els de pruna en polonès śliwka, lituà slywa, rus слива [sliva]… comparteixen l’arrel protoindoeuropea, slē (“pruna”); hi ha qui relaciona aquesta arrel amb els mots lívid (blanc-negrós, grisós) i pàl·lid, cosa que ens faria preguntar-nos si estem davant d’una altra metàfora en què la coberta cèria i translúcida com la rosada, en fer empal·lidir, posar lívid, o blanquejar el fons negre de la pell, va acabar identificant el fruit en determinades llengües. Malgrat els dubtes sobre la validesa d’aquesta hipòtesi, algú molt més important que nosaltres ho va combinar esplèndidament en unes estrofes: en el llibre xiii de Les metamorfosis, el poeta romà Ovidi enumera la fruita que la nimfa Galatea podrà agafar amb les mans i diu, en una mena de combinació precursora d’aquestes idees:

I prunes, no només les que estan lívides pel negre suc,
sinó també les esplèndides que simulen ceres noves.9

Com a mínim, curiós, no?

La polpa tànica, i el pigment que l’envermelleix

La polpa de l’aranyó, escassa i adherida al pinyol, és de color verd; però, en contactar amb l’aire envermelleix a causa d’uns ingredients que en oxidar-se formen antocians. El més notable és la punicianina, un pigment tènuement vermell10 i hidrosoluble, per la qual cosa el suc d’aranyons es feia servir per pintar aquarel·les.

La polpa té un sabor agre, que minva quan la maduració transforma els àcids en sucres; tot i això predomina l’acerb dels tanins, tan esmussant que els aranyons es fan poc agradables al tast i no són comestibles excepte si pateixen una gelada mentre estan sobre la planta: aleshores una part dels tanins es degraden i els aranyons es fan relativament saborosos. Els aranyons són sialagogs, és a dir, estimulen la producció de saliva; aquesta resposta fisiològica a la presència d’un astringent a la boca es feia servir a les comarques lleidatanes per la gent que filava el cànem, per humidificar les fibres mentre esperaven incorporar-les al fil.

La riquesa en tanins explica la qualitat astringent dels seus xarops, molt útils contra les diarrees; ara bé, en preparar-los és important no trencar els pinyols, i ara veurem per què.

El pinyol, la llavor, i el nom d'”escanyagats”

El pinyol d’aranyó és oval, comprimit i arrugat. Com que ocupa la major part del fruit, aquest rep el nom de quinyol (< pinyol) a la Vall d’Albaida (Conca, 1996).

Hi ha, però, un altre fitònim relacionat amb el pinyol sobre el qual convé detindre’s. Al novembre del 2006, a la secció «Històries naturals» de la revista El Temps, Martí Domínguez es preguntava la raó del fitònim escanyagats, aplicat a Prunus spinosa pel fet que els gats que mengen aranyons pateixen un episodi d’ofegament, d’oclusió faríngia o escanyament (ex-cannare, pel canó de la gola) que acaba amb la mort.

El problema plantejava un repte a l’etnobotànica: el d’anar més enllà del recull, cartografia i sistematització de dades, per tractar d’interpretar-les.

Nosaltres creiem que la ingesta de la llavor n’és la causa, ja que conté amigdalina, un glucòsid que per hidròlisi enzimàtica produeix benzaldehid, glucosa i cianur d’hidrogen (HCN). Tot i que aquest és tòxic a partir de determinades dosis, pensem que no n’és el causant de la mort, sinó el benzaldehid, que en degradar-se a l’intestí es transforma en àcid benzoic/benzoat, al qual els gats tenen una hipersensibilitat molt acusada, fins el punt que dosis relativament petites els causen una mena de xoc anafilàctic que pot conduir-los a la mort.

117
José Luis Iniesta
A la secció «Històries naturals» de la revista El Temps, Martí Domínguez es preguntava la raó del fitònim escanyagats, aplicat a Prunus spinosa pel fet que els gats que mengen aranyons pateixen un episodi d’ofegament, d’oclusió faríngia o escanyament que acaba amb la mort.

118Daniel Climent
De fórmules per fer licor d’aranyons n’hi ha moltes. En la imatge, ingredients per elaborar un d’aquests licors: aranyons, anís sec, anís dolç, corfes de llima i una branqueta de canella. En funció de les zones, es pot afegir també grans de cafè. Aquesta mescla s’ha de deixar quaranta dies en maceració abans de tastar el licor.

ARANYONS PER GUARIR, MENJAR I BEURE

En medicina popular s’han fet servir les tisanes amb flors d’aranyó com a laxants suaus. Per contra, els aranyons secs, cuits en arrop, i els xarops i confitures d’aranyó poden servir com a medecines per a diarrees segons la proporció de tanins que conserven.

Els aranyons també es poden menjar: a Eslovènia fan de guarnició en un dels plats tradicionals, la jota, un xucrut de cols fermentades.

I si es confiten en aigua i sal perden l’aspror; a la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre –vora el País Valencià– mengen així els rigüejos, aranyons i prunes silvestres (Prunus insititia) deformats per l’atac d’un fong, Taphrina pruni, que prospera si ha plogut quan l’arbre estava en flor; com que els fruits atacats no solen desenvolupar pinyol, resulten ideals per menjar confitats.

El màxim cultural dels aranyons són, però, les begudes alcohòliques.

Des d’Irlanda fins als confins asiàtics podem trobar vins, aiguardents i licors elaborats a partir d’aranyons o que n’han inclòs com a aromatitzants.

L’alemany Schlehenwein és un vi d’aranyons; i a Noruega els sloe vin són vins generosos més dolços i estables. El vi d’aranyons va servir per adulterar el vi de Porto, fins el punt que es deia que, gràcies a l’afegit d’aquell, durant el segle xviii Anglaterra consumia més porto que no se’n produïa a Portugal.

Els vins d’aranyó es poden destil·lar per obtenir-ne aiguardents, com la trnkovica d’Eslovàquia i l’eau-de-vie luxemburgeoise, una de les senyes d’identitat d’aquest país. I a l’Edat Mitjana, els monjos irlandesos elaboraven un aiguardent semblant a ginebra, en què els aranyons substituïen com a aromatitzant els ginebrons, més rars.

Pel que fa als licors, en quasi tots els països europeus podem trobar aranyons macerats en alcohol, en vi o en aiguardent, amb sucre o sense, i amb additius diversos: ametlles, canyella, cafè, coriandre, clau, vainilla…

A Anglaterra es fa l’sloe-gin: per tradició es punxen els aranyons amb una forquilla de plata o amb una espina d’aranyoner i es maceren en ginebra, amb l’afegit de clau d’olor, canella i essència d’ametlla; el tast inclou competicions amb certa fama regional: al comtat de Hereford, frontera amb Gal·les, tots els geners se celebra un concurs de sloe-gin on el guanyador és coronat com a «Grand Master of the Sloes». Més al sud, a Devonshire, els aranyons que han aromatitzat la ginebra són aprofitats per saboritzar la sidra i obtenir slider (sloe + cider).

A França, el liqueur de prunelle, aranyons en aiguardent, porta també ametlles, sucre moreno i vainilla. A Itàlia, el bargnolino o prunella en aiguardent i sucre, i la grappa ai prugnoli (Sarmede, 2003). A Alemanya hi ha afecció a diferents Schlehenlikör, per maceració d’aranyons en ginebra, vodka o rom; el més conegut és l’Schlehenfeuer (“foc d’aranyons”), amb els fruits amerats en rom. I a Eslovènia, el gin iz trnulj.

També a casa nostra n’hi trobem: a l’Alcoià i el Comtat –migjorn valencià–, els familiars «aranyons en aiguardent» o «licor d’aranyons», i a la Vall d’Albaida, el «licor de quinyols»; a Catalunya la «ratafia d’aranyons», que es maceren en aiguardent amb l’afegit de sucre, grans de cafè i nou moscada.

Però el licor d’aranyons més conegut a la Península Ibèrica és el patxaran. D’una graduació no massa elevada (< 30º), és de color tènuement vermell a causa del pigment punicianina, soluble en solucions hidroalcohòliques com l’anís. El nom prové del basc baso, “silvestre, de muntanya”, i d’aran, “pruna” (basaran > patxaran), gràcies a una mena de transformació «etilicolingüística». L’èxit assolit ha estat tan gran que fins i tot a casa nostra, quan es fa servir anís dolç o alcohol amb sucre, el nom que sovint se sent és el basc de patxaran.

I amb una bona copeta d’aquest anisat d’aranyons acomiadarem, de la millor manera, aquest article.

1. Aquest capítol ha estat escrit en col·laboració amb Rubén Mendoza, professor de Ciències de la Natura de l’IES Badia de Baver (Alacant) i conferenciant sobre temes de divulgació científica. (Tornar al text)
2. En italià, la prunera Prunus domestica es diu susino –i la pruna, susina. (Tornar al text)
3. «Allor porsi la mano un poco avante/ e colsi un ramicel da un gran pruno;/
e ‘l tronco suo gridò: “Perché mi schiante?”» (Tornar al text)
4. «Dort am Weg der weiße Streif/ Zweifelnd frag’ ich mein Gemüte:/ Ist’s ein später Winterreif/ oder erste Schlehenblüte?» (Tornar al text)
5. «Ist die Schlehe weiß wie Schnee, ist’s Zeit, dass man die Gerste sähe.» (Tornar al text)
6. «Je eher im April der Schlehdorn blüht,/ je früher der Bauer zur Ernte zieht.» (Tornar al text)
7. «Je zeitiger im April die Schlehe blüht,/ umso früher vor Jacobi die Ernte glüht.» (Tornar al text)
8. L’arbust porta el sufix “espina”: alemany, Schlehendorn; neerlandès, sleedoorn; noruec, slåpetorn; polonès, s´liwka tarnina. (Tornar al text)
9. «Prunaque, non solum nigro liventia suco,/ verum etiam generosa novasque imitantia ceras.» (Tornar al text)
10. Tot i que es podria pensar que el nom hauria de ser prunicianina (< prunus), el correcte és punicianina, indicador de “vermell”, ja que els púnics (cartaginesos) eren els hereus dels fenicis, als quals els egipcis anomenaven «homes rojos»; la mateixa relació la trobem en el nom de la magrana (Punica granatum), de flors i grans vermells. (Tornar al text)

Bibliografia i videografia
Alighieri, D., 2000. Divina Comèdia (versió de Joan F. Mira). Proa. Barcelona.
Cattabiani, A., 1996. Florario. Arnoldo Mondadori. Milà.
Conca, A., 1996. Plantes medicinals de la Vall d’Albaida. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent. Ontinyent.
Garnatje, T. et al., 2012. Plantes alimentàries del Pirineu català. Farell. Sant Vicent de Castellet.
Gomis, C. 1983. Dites i tradicions populars referents a les plantes. Montblanc. Barcelona.
Grieve, M., 1980. Modern herbal. Penguin books. Londres.
Medi Ambient, 2011. Les fruites perdudes. Capítol 660. RTVV. Burjassot. Disponible en <http://www.youtube.com/watch?v=WkIAbIPfb-U>
Muntané, J. et al. , 2010. La casa, la feina, la vida quotidiana de la Catalunya septentrional (Capcir, Cerdanya i Conflent). Institut d’Estudis Ceretans. Puigcerdà.
Rivera, D. et al., 1997. Las variedades tradicionales de frutales de la Cuenca del Río Segura. Catálogo etnobotánico (1): frutos secos, oleaginosos, frutales de hueso, almendros y frutales de pepita. Universidad de Murcia. Múrcia.
Sarmede, P., 2003. Il quaderno delle nostre grappe. Kellermann. Vittorio Veneto.

Daniel Climent. Catedràtic de Secundària de Ciències de la Natura. IES Badia del Baver (Alacant).

«En quasi tots els països europeus podem trobar aranyons macerats en alcohol, en vi o en aiguardent, amb sucre o sense, i amb additius diversos. Però El licor d’aranyons més conegut a la Península Ibèrica és el patxaran»

Podeu trobar aquest article i altres quinze en Herbari. Viure amb les plantes, una monografia a cura de Daniel Climent i Ferran Zurriaga publicada per Mètode amb la col·laboració del Jardí Botànic de la Universitat de València. El llibre es pot adquirir a la Llibreria de la Universitat.

 
© Mètode 2015

Catedràtic de secundària de Ciències de la Natura.
IES Badia del Baver, Alacant.