Ángel Carracedo (1955) és catedràtic de Medicina legal i director de l’Institut de Medicina Legal de la Universitat de Santiago de Compostel·la. És expert de referència internacional en genètica forense i membre d’organismes reguladors com el Forensic DNA Regulator UK o la Societat Internacional de Genètica Forense, de la qual va ser president entre 1999 i 2005. En l’àmbit estatal també és president de la Societat Espanyola de Farmacogenètica i Farmacogenòmica. El seu treball ha estat requerit en casos famosos d’investigació forense com el tsunami del sud-est asiàtic o l’11M. En medicina genòmica ha participat en la identificació de gens del càncer de colon, tiroides i mama. També ha participat en la detecció de bases moleculars de malalties psiquiàtriques com l’esquizofrènia i altres malalties com l’Alzheimer o l’autisme.
Aprofitem la visita del professor Carracedo a València per a participar en les jornades Del laboratori al tribunal, organitzades per l’Institut de Medicina Legal de València el passat març, per poder parlar amb ell. Un dels temes que més interès va suscitar en genetistes i magistrats va ser el tractat pel doctor Carracedo, que no va deixar indiferent ningú en una conferència sobre la interpretació de la prova d’ADN on va demostrar les seues dots de divulgador. En ella, el professor de la Universitat de Santiago de Compostel·la, va tractar d’explicar els assistents el significat real de la probabilitat en genètica forense, la qual presenta com un estàndard per a estimar la versemblança. En acabar la seua xerrada, el professor Carracedo, amb molta predisposició i el mateix to amable i tranquil de la seua conferència, ens va dedicar uns agradables minuts en les instal·lacions ja pràcticament buides de la Ciutat de la Justícia, on vam poder conversar sobre medicina, genètica i divulgació de la ciència.
La genètica ha produït canvis en molts àmbits de la biologia. Fora de la investigació biològica, fins a quin punt ha afectat la genètica a la pròpia llei? La investigació criminal sempre va ser una necessitat: buscar proves objectives perquè els jutges pogueren valorar millorar. Però el boom de la genòmica és una revolució tan gran en tants camps que no ens adonem. En medicina forense ja hem anat del no res a poder resoldre o ajudar en un percentatge molt gran de casos. En genòmica clínica és impressionant, com els avanços en farmacogenòmica. El coneixement del genoma inclús ha revolucionat el coneixement de la història, i ara podem entendre millor les migracions de poblacions humanes. Realment no ens adonem però tot açò ha afectat la nostra vida en molts aspectes, i a la justícia per suposat.
I en un futur pròxim, aquestes noves eines que la recerca genètica ofereix, com seguiran modificant o condicionant el fet de veure un procés judicial? Em referisc, per exemple, a les eines com els bancs genòmics, que són ja una realitat en països desenvolupats tecnològicament. Què pot anar més enllà d’això? Primer, en allò referent als bancs de dades d’ADN, estan efectivament legislats en la major part dels països desenvolupats tecnològicament, però també existeixen en països on no hi ha llibertats democràtiques. I hem de pensar també molt bé en totes les conseqüències ètiques que aquest tipus de coses poden tenir. L’equilibri entre la seguretat i l’autodeterminació de la informació, la llibertat en definitiva, és molt delicat i són coses que hem de meditar prou. En quant a l’àmbit forense, el que més ens interessa en aquest moment és la predicció de característiques físiques a partir d’una mostra de contacte de qualsevol vestigi biològic: intentar predir el color dels ulls –que ho fem molt bé– o altres aspectes en els quals encara queda molt per investigar. Hi ha moltes coses a fer en el món forense i en el món mèdic, perquè estem en els inicis d’una revolució en la comprensió de la malaltia.
Creu que és necessària una millor preparació per part dels magistrats per a entendre aquestes noves proves que ens ofereix la genètica o són els científics els que han d’acostar més la seua postura per fer-se entendre? El més important que ha passat en el món forense, més que la introducció de l’ADN,ha sigut poder valorar quina és la incertesa de la nostra opinió, és a dir, donar una probabilitat. Açò ha estat molt important. Els perits encara tenim moltes dificultats i moltes discussions en saber calcular la probabilitat d’una coincidència de perfils en casos complexos. És un repte molt gran que encara tenim. Però tenim un repte major, saber comunicar-lo bé sense induir a fal·làcies en el jutge. Espanya és dels països on s’està fent un major esforç per a saber comunicar açò millor. És vital que s’introduïsca l’enteniment d’una probabilitat en els programes de formació de magistrats, jutges i fiscals, perquè és l’única manera que hi ha de poder valorar bé allò que diu el perit. Tots hem de fer un esforç.
Vostè ha col·laborat en casos mediàtics on han estat necessàries eines d’identificació genètica com el cas de les xiquetes d’Alcàsser, l’11M o la identificació de restes a Las Quemadillas en el caso Bretón. Ha sentit cap tipus de pressió mediàtica o social a l’hora de treballar en aquests casos? Sí, i això és el que m’ha mogut cada vegada més al món clínic i a deixar en mans de la part forense pericial. La pressió mediàtica em resulta en molts casos insuportable. Em sembla que compromet molt la llibertat pericial i judicial, i em preocupa. Com conciliar això amb el dret d’informació és complex. Per això des de fa anys, encara que continue tenint moltes responsabilitats internacionals en la part forense, m’he dedicat més a la genètica clínica i dorm moltíssim millor [riu].
Qüestions com l’autisme en xiquets… L’autisme és un tema que em preocupa molt perquè és una malaltia, un trastorn o espectre de diferents trastorns que té un component genètic molt gran perquè l’heretabilitat és enorme. En molts casos podem trobar quina és la causa genètica que hi subjau. Açò fins fa poc no se sabia i suposa un pas molt important per comprendre millor l’autisme, buscar teràpies, estratificar la malaltia… i per suposat per a proporcionar consell genètic als pares que volen tenir un altre fill i no volen que siga autista. Açò ha estat una gran revolució, l’autisme i les discapacitats intel·lectuals són dos camps on s’ha progressat molt i en què estem aprenent molt.
Creu que des de la recerca s’han deixat de banda les malalties psiquiàtriques i el seu component genètic? Sí, són malalties que han estat clàssicament estigmatitzades i se’ls ha prestat menys atenció. Però no només en recerca, també en atenció social, sanitària… Si per exemple un xiquet es trenca una cama, la resta de companys van a visitar-lo a l’hospital o li signen l’escaiola. En canvi, ja no dic amb una esquizofrènia infantil, però amb una anorèxia ja és considera millor que no se sàpiga. I són malalties tan biològiques com altra qualsevol i a més, en aquest cas, amb un component genètic important.
«Realment no ens adonem, però la genòmica ha afectat la nostra vida en molts aspectes, i a la justícia per suposat»
«És vital que s’introduïsca l’enteniment d’una probabilitat en els programes de formació de magistrats, jutges i fiscals, perquè és l’única manera que hi ha de poder valorar bé allò que diu el perit»
«La pressió mediàtica em resulta en molts casos insuportable. Em sembla que compromet molt la llibertat pericial i judicial, i em preocupa»
Pepa Granados
Com de lluny, o de prop, estem d’aquesta medicina genòmica o personalitzada i quines conseqüències tindrà? Per a mi és un tema d’una extraordinària importància. La genòmica fins ara ha tingut un impacte brutal en les malalties mendelianes, tot allò que és heretable. Però el més important que ocorrerà en medicina, de mans de la genòmica i altres òmiques i la biologia de sistemes, és una classificació de les malalties completament diferent: estratificada i basada no en signes i símptomes, sinó en bases moleculars. Ja no direm hipertensió o artritis o esquizofrènia, que al capdavall són símptomes, sinó que d’ací no res direm que té hipertensió com qui té febre, però allò que li passa és tal cosa i necessita aquest medicament concret. Açò comença a ser una realitat ja. Hi ha alguns medicaments personalitzats, però serà una revolució enorme en un futur molt pròxim. És molt important anar preparant el sistema sanitari i la societat en general per a aquesta revolució.
Quina creu que és la percepció de la genètica forense pel públic general? Per a començar, crec que hi ha molt «efecte CSI». La gent considera que la prova d’ADN és sempre 100% segura. Normalment té molt de valor, però algunes vegades no val tant. En general, en ciència, és molt important l’educació, fer-li-la entendre als xiquets. Entenem poc el món que ens rodeja, però és vital entendre allò que sabem, perquè és l’única manera de ser més lliures i poder jutjar millor les coses. És sinómim de llibertat.
De fet, vostè està molt involucrat en projectes i activitats de divulgació científica per als més joves, és necessari introduir la ciència en la cultura popular? És vital. Totes les setmanes tinc viatges, conferències o consorcis europeus o internacionals als quals he d’assistir. Però tot i això, i la vida tan complicada que tinc, almenys una vegada a la setmana vaig a un institut o centre educatiu. Li donem més importància a la divulgació que a un article en Nature o Science. Malauradament no es valora curricularment, però com jo ja estic per damunt d’aquestes coses puc fer l’esforç [riu]. Em sembla vital, com revistes com Mètode, una cosa fonamental.
Creu que aquestes noves aplicacions com la medicina genòmica podrien tenir un cert rebuig social tal i com han tingut aplicacions d’altres disciplines de la genètica? Parle, per exemple, dels productes provinents de la biotecnologia. No ho crec, però haurem d’explicar-lo molt bé perquè no passe això. Sí que pense que, des del punt de vista ètic, igual que en el seu moment van ser els transgènics els «roïns de la pel·lícula», hi ha moltes exageracions o molts desenfocaments ètic, i de vegades hi ha més dificultats de les que es podria esperar. Però jo no espere un rebuig dels ciutadans, encara que dependrà un poc de com siguem capaços d’explicar nosaltres les coses i per això l’educació i la divulgació són tan vitals, per no ser manipulats. Per exemple, les bases de dades d’ADN que tenim, les volem de tot el món des del seu naixement? Què n’opina la societat? Només una societat ben informada podria prendre lliurement una decisió, i el mateix ocorrerà amb la medicina personalitzada. Per això és lògic, que siga necessari donar-li més importància a la divulgació.
Creu aleshores en aquest nous conceptes de «ciència ciutadana» o «ciència participativa» en referència a que la ciutadania opine activament sobre la recerca científica? Crec que és molt important que tota la ciutadania reflexione sobre les aplicacions de la ciència. Però açò passa per una ciència ben informada, per evitar que les persones siguen manipulables. Són coses que venen absolutament lligades. Per això és tan important educar bé i crec que ací sí que importa molt un canvi del model educatiu. Però no com el plantegen els partits, que sempre creen una assignatura o una prova selectiva més.
O la lleven… O la lleven. És molt més profund. Es tracta d’ensenyar d’altra manera. D’ensenyar la realitat del món que et rodeja, el que no coneguem. Estimular la curiositat i la creativitat. Ací només compta la memòria i el treball, que no està malament, però hi ha altres qualitats que cal explotar. Cal entendre allò bàsic. Igual no és necessari saber que un eriçó de mar té la llanterna d’Aristòtil i cinquanta mil noms més, però sí que pot ser necessari veure’l i saber com es comporta en el medi o perquè desapareix. Cal entendre tot millor. Com dic, en açò ens va la llibertat.
Aleshores també estarà a favor d’acabar amb les dues cultures de les quals parlava C. P. Snow. Totalment.
«El més important que ocorrerà en medicina, de mans de la genòmica i altres òmiques i la biologia de sistemes, és una classificació de les malalties completament diferent»
«Entenem poc el món que ens rodeja, però és vital entendre allò que sabem, perquè és l’única manera de ser més lliures i poder jutjar millor les coses»
«Crec que és molt important que tota la ciutadania reflexione sobre les aplicacions de la ciència. Però açò passa per una ciència ben informada, per evitar que les persones siguen manipulables»
Pepa Granados
Pepa Granados
