«Lab lit»

Els científics de ficció solen ser de dues menes. Hi ha el megalomaníac d’ulls esbatanats i hi ha l’inadaptat social que s’entrebanca amb els cordons de les sabates. No sol passar que els personatges científics siguin de carn i ossos, i que la seva feina sigui representada amb versemblança. Segurament això és perquè no hi ha gaires científics que escriguin novel·les. Metges, advocats i escriptors escriuen sobre ells mateixos amb regularitat, en novel·les de qualitat, però no hi ha gaires investigadors que hagin triomfat en aquesta tasca.

La solució és cobrir aquesta mancança amb els propis recursos. L’aparició de novel·les sobre ciència no ha deixat d’augmentar des dels anys vuitanta del segle passat. L’any 2001 Jennifer Rohn va anomenar aquest gènere lab lit, jugant amb el doble sentit de lit com a literatura i com a il·luminat. No és ciència-ficció, sinó ciència-en-la-ficció, ficció que posa el focus sobre les històries que passen allà on es fa ciència.

A casa tenim exemples il·lustres d’aquest gènere, des del Virus de la glòria de Marià Alemany o El gen escarlata de Pere Puigdomènech, fins el més recent Codi genètic d’Amàlia Lafuente. La mesura de l’èxit del gènere serà que alguna d’aquestes novel·les arribi al públic lector general, el que compra llibres de lladres i serenos de tres en tres. Fins ara no podem dir que això hagi passat a casa nostra. A nivell global hi ha Ian McEwan, que ha introduït a les seves novel·les Dissabte i Solar arguments i personatges científics i ha tingut bona acceptació.

Un dels primers exemples de lab lit que conec –i un dels millors llibres que he llegit mai– és una novel·la coral que té com a personatge central un físic que treballa al programa nuclear dels soviètics mentre al seu voltant es desenvolupa la Segona Guerra Mundial. Viktor Shtrum és un científic fictici absolutament creïble, i les peripècies que li passen a dins i fora del laboratori són l’eix de Vida i destí de Vassili Grossman. Grossman era químic i va escriure aquesta obra mestra a final dels cinquanta a partir de material recollit mentre va fer de corresponsal de guerra. Vida i destí mostra que una bona novel·la pot incorporar arguments científics i ser un èxit de vendes.

Si han de tenir una mínima versemblança, aquesta mena de novel·les només les poden escriure els científics –ja sabem què passa quan algú que no sap com és un laboratori introdueix un científic a la seva obra de ficció–. La ciència és difícil de dominar, però la literatura tampoc no és arribar i moldre. Com en tantes altres coses, si volem anar ben servits ens caldrà aprendre a fer-nos el llit.