La gestió del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa

Des de l’any 1982, en què el Parlament de Catalunya declarava el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, són trenta anys llargs de gestió que, malgrat que en cap moment no han estat exempts de dificultats, han donat lloc a un model generador d’experiències exitoses reconegudes internacionalment i sovint capdavanteres, en l’àmbit de tot l’Estat espanyol i d’Europa.

Avui, certament la gestió de la zona volcànica de la Garrotxa s’enfronta a algunes especificitats que li són pròpies com, per exemple, la demanada d’infraestructures, serveis i altres activitats derivades de la singular humanització de la zona, però tampoc no és aliena als canvis que s’esdevenen més enllà dels seus límits. El canvi climàtic, els canvis de tendència en el sector agropecuari, els nous corrents en el camp del turisme i l’ús social de la natura, o els mateixos compromisos derivats de la implantació de la xarxa Natura 2000 i altres mandats internacionals en són bons exemples.

En un context de canvi global, tant en l’àmbit social, econòmic com ambiental, la gestió dels espais naturals ha de ser necessàriament adaptativa i s’ha de poder ajustar en cada moment en funció dels canvis en l’entorn i del grau de consecució dels objectius de conservació que posin de manifest els programes de seguiment i avaluació. Igualment, la gestió ha d’incorporar fórmules d’entesa i complicitat que impliquin les administracions locals, les entitats ambientals i també propietaris, particulars i altres agents privats, en funció de les característiques i necessitats de cada territori.

«La gestió del Parc requereix augmentar la participació individual i col·lectiva en la seva conservació»

Afortunadament, ara per ara, a la zona volcànica garrotxina es donen dues circumstàncies que són bàsiques per afrontar el futur amb garanties. Per una banda, l’existència d’una població local conscienciada, que aprecia i valora el patrimoni natural privilegiat que l’envolta i, per l’altra, el fet que la protecció d’aquest patrimoni amb l’existència del Parc Natural i altres figures de protecció és una realitat plenament acceptada i, cada cop més, viscuda com un actiu territorial en termes socioeconòmics en un entorn, alhora, excepcionalment humanitzat i amb una intensa activitat econòmica, fortament industrial.

Aquest fet no és anecdòtic perquè la gestió requereix ampliar la conscienciació de les persones en relació amb el patrimoni natural i la biodiversitat i, paral·lelament, augmentar la participació individual i col·lectiva en la seva conservació.

L’instrument propi de planificació i gestió del Parc, el Pla especial de la Zona Volcànica de la Garrotxa (2010), ja recull la necessitat del foment de la participació i de la gestió concertada, i disposa que l’actuació dels òrgans del Parc s’adreçarà a assolir la màxima participació dels sectors públics i privats en la seva gestió mitjançant la cooperació i la concertació.

Un bon exemple en aquesta direcció és el conveni signat recentment amb l’Associació Cercle EURAM Garrotxa, una associació sense ànim de lucre que compta, entre els seus socis, amb empreses i entitats de la comarca, i que té com a finalitat contribuir a la millora de la realitat socioeconòmica de la Garrotxa, en el si de l’eurodistricte de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM). Aquest conveni té per objecte establir un marc de col·laboració entre les parts que permeti establir una relació activa i positiva entre el Parc Natural i el sector industrial, amb el qual conviu en el mateix territori, per tal de coordinar i impulsar accions conjuntes que puguin reportar beneficis i oportunitats tant per a la indústria com per al mateix espai protegit. Tot plegat es basa en el convenciment que la natura és motor de desenvolupament local i de dinamització econòmica i amplifica els beneficis i les oportunitats econòmiques en tots els sectors.

Aquesta experiència, que també implica el suport econòmic d’accions i projectes concrets, entronca directament amb una altra de les qüestions cabdals de la gestió del Parc en els anys vinents: el finançament. Òbviament aquesta qüestió depassa el Parc i probablement implica implantar, amb caràcter general, instruments financers i de fiscalitat favorables a la conservació del patrimoni natural. Però, caldrà treballar també per explorar fonts de finançament properes i complementàries com el conveni ja descrit, les taxes i preus públics per determinades activitats i serveis, o sistemes de retorn econòmic de l’activitat turística (visitors payback) que són habituals en altres entorns.

«Resulta fonamental trobar instruments perquè les activitats agràries i forestals integrin la conservació de la biodiversitat en els seus models d’explotació»

A propòsit del turisme, com a activitat que compta amb el medi natural com a actiu en moltes de les seves modalitats, s’ha de destacar la importància de la integració dels objectius de conservació de la natura en les polítiques sectorials. Com la turística, l’activitat agrícola i l’activitat forestal són àmbits econòmics que es recolzen fortament sobre el medi natural i els seus recursos. Per tant, resulta fonamental trobar mecanismes i instruments perquè les activitats agràries i forestals integrin la conservació de la biodiversitat en els seus models d’explotació.

Aprofundint en el fenomen turístic, és un fet reconegut que el turisme de natura és una de les modalitats que més ha augmentat en la darrera dècada: el seu creixement anual s’acosta al 20 % i suposa en l’actualitat un 15 % de la totalitat del turisme mundial. Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT), per al 66 % dels clients del sector ecoturístic, la visita a un espai natural protegit és el principal motiu per triar una destinació.

A la Garrotxa, i segurament en major proporció a l’interior del Parc Natural, en els últims deu anys el nombre de visitants s’ha incrementat en un 2,17 % anual de mitjana. A més, l’activitat econòmica generada pel turisme a la Garrotxa contribueix al producte interior brut entre un 7 i un 9 %. Resulta evident, doncs, que l’activitat turística ha pres un paper central en la gestió de la zona volcànica, i el mantindrà.

Probablement aquest és l’aspecte de la gestió en el qual més s’ha avançat en la integració dels conceptes que s’han apuntat fins aquí. I s’ha fet gràcies a l’aplicació dels principis de la Carta Europea del Turisme Sostenible (CETS), a la qual el Parc Natural de la Zona Volcànica es va adherir el 2001 essent, en aquell moment, un dels primers parcs a obtenir-la. La Carta Europea del Turisme Sostenible (CETS) als espais protegits és un programa de bones pràctiques que promou la Federació Europarc. La Carta vol ser l’expressió concreta d’un compromís contractual i voluntari entre gestors d’àrees protegides i els empresaris turístics que encoratgi el desenvolupament del turisme en harmonia amb la gestió sostenible dels recursos naturals d’aquests espais. Per això, la CETS pren el màxim valor com a instrument de gestió en uns entorns on el turisme significa alhora una oportunitat i un risc, i on el gestor ha de compatibilitzar el deure legal de protegir uns valors naturals qualificats amb el deure de promoure’n el coneixement i el gaudi. Tot això, a més, en un moment de fort creixement d’altres activitats en el medi natural com les esportives i de lleure, amb un caràcter no estrictament turístic en el sentit tradicional d’aquest terme.

És en aquest context, de línies i fronteres molt fines, on més que mai prenem consciència de la necessitat d’establir la màxima comunicació i coordinació entre l’ampli ventall d’actors que intervenen en l’activitat turística en els espais protegits, des de l’administració ambiental i l’administració turística passant per l’administració local, l’administració educativa, el sector privat i el teixit associatiu.

«S’ha de compatibilitzar el deure legal de protegir uns valors naturals qualificats amb el deure de promoure’n el coneixement i el gaudi»

Un altre exemple il·lustratiu de com pot articular-se una gestió adaptativa i col·laborativa es desenvolupa sobre l’activitat agrària. Les activitats agrícoles i ramaderes presents al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa tenen un paper fonamental en el manteniment del territori mitjançant la conservació d’hàbitats agraris i de paisatges singulars que combinen, de forma harmoniosa, volcans, boscos, conreus i pastures. Per tant la incidència d’aquestes activitats en el medi natural fa que es tinguin en compte i siguin integrades com a elements clau en la gestió global del Parc Natural. L’objectiu principal d’aquesta gestió és el de mantenir, millorar, valorar i diversificar l’activitat agropecuària present al Parc Natural de manera compatible amb la preservació i conservació de la biodiversitat.

En aquesta línia i seguint un esquema contractual, amb certes semblances a la CETS, s’està treballant en l’establiment d’un marc de cooperació amb el sector agrari sota el lema «Fet al Parc» amb l’objectiu de vincular l’activitat agrària i ramadera pròpies de la zona amb la conservació dels valors naturals del Parc Natural. En aquest procés, es pretén, paral·lelament, impulsar el reconeixement social de l’activitat agrària i ramadera, difondre socialment la tasca i el compromís de les explotacions adherides a «Fet al Parc» amb la conservació del Parc Natural, i contribuir a una millor valorització i reconeixement dels productes obtinguts en aquestes explotacions. Són molts els aspectes de la gestió que cal repensar de cara al futur, començant segurament per com incrementar el coneixement sobre els elements del patrimoni natural, avaluar el seu estat i com fer-ne el seguiment des d’una perspectiva temporal per a fer possible les accions de conservació adients en el nou escenari de canvi global.

Les línies de gestió descrites són només alguns primers resultats de com entenem la gestió futura de la zona volcànica. Però s’ha de dir que, de forma paral·lela, caldrà recuperar tot el potencial perdut a causa de la crisi econòmica i, sobretot, a causa de la manca d’aposta política en matèria d’espais naturals i protecció i conservació de la natura. Només amb els recursos legals, econòmics i humans necessaris es podrà dur a terme una gestió activa i efectiva. Tenim al davant grans reptes de futur però, del que podem estar segurs és que si, en aquell llunyà mes de març de 1982, el Parlament de Catalunya no hagués aprovat la Llei de Protecció, la Zona Volcànica que tindríem davant nostre seria molt diferent de la que avui tots tenim la sort de poder viure i gaudir.

Aquest text és una col·laboració especial de Francesc Xavier Puig i Oliveras, director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, a la monografia Estimats volcans. El vulcanisme, del Pacífic a la Garrotxa publicada recentment per Mètode. Més informació de com adquirir la monografia al següent enllaç.