Per la teoria del pensament interdisciplinari, tothom hi sent simpatia, però la pràctica pocs l'exerceixen. Es reconeix com a fecunda però sempre s'ajorna mitjançant la simple estratègia d'evitar la proximitat de la frontera.
La física no depèn de qui la miri. És pura estètica: la ciència pot ser falsa, però no lletja. I aquesta estètica és pura simetria: no hi ha observadors de privilegi.
El temps s’anirà frenant cada vegada més fins a aturar-se del tot. El temps morirà i desapareixerà i el món quedarà congelat en una darrera instantàni.
El mèrit d'una bona resposta no és sempre el d'ajustar-se a una pregunta sinó que es troba en la noble facultat de reconduir o refrescar un gran debat, quasi sempre pel procediment de rebutjar una pregunta i plantejar-ne una altra.
Segons sembla moltes plantes aquàtiques han adquirit la propietat superhidrofòbica per selecció natural. Però cap amb la perfecció, la convicció i la intensitat de la Nelumbo nucifera.
La humanitat ha viscut moments en què científics i artistes s’han interessat els uns pels altres. Aquests moments són, de llarg, els més creatius de la seva història.
Fa uns dies el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) em va demanar que comentés un quadre de la seva col·lecció per a un programa de televisió. Vaig triar una pintura de Feliu Elias, un artista postmodernista català que a més va ser caricaturista, editor i crític d’art.
La museologia va començar tancant-ho tot en vitrines, però també ha evolucionat fins trobar el seu propi llenguatge. És la selecció natural de la selecció cultural.