Els éssers humans, i els mamífers en general, només som capaços de produir dues menes de pigment, dos tipus de melanina: l’eumelanina, de color marró fosc, gairebé negre; i la feomelanina, de color vermellós groguenc, bastant més clara. De la combinació dels dos pigments en surt tota la infinita varietat de colors de cabell que van des del negre fins al color ros més clar, incloent-hi la manca de color que manifesten les persones amb alguns tipus d’albinismes, que no poden acumular pigment.
Avui en dia coneixem uns 700 gens (dels aproximadament 20.000 que tenim) que representen un 3 % de tot el nostre genoma i que són els que, directament o indirectament, són els responsables del color de cabell que tindrem. I també del color de la pell i dels ulls que mostrarem. La major part dels habitants de la Terra presenten colors de cabell foscos, propers al negre. Aquesta és la tònica general a l’Àfrica, a l’Amèrica del Sud i a Àsia. En tots aquests països és molt rar trobar una persona que no tingui el pèl negre, ben fosc. Aquest és molt probablement el color que tenien els nostres avantpassats, els homínids ancestrals dels quals derivem la població humana actual, fos aquest origen africà o asiàtic, tal com estan discutint recentment els paleontòlegs José María Bermúdez de Castro i María Martinón-Torres, del Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (CENIEH), a Burgos.
La varietat de colors més clars, que habitualment anomenem castanys o rossos, amb una gradació quasi infinita de tonalitats, la trobem essencialment a Europa. I naturalment s’estén als països que històricament es van nodrir d’emigracions europees, com són els d’Amèrica del Nord i Austràlia, per exemple.
Per què tenim a Europa la més alta varietat de colors de cabells? Quin és el fet diferencial que va fer que la gran varietat de cabells castanys, rossos i pèl-roigs es produís a Europa i no en cap altre lloc del món? Una possible explicació té a veure amb l’adaptació de les poblacions que van emigrar des d’Àfrica o Àsia i que van anar arribant progressivament als territoris del nord d’Europa, a les illes britàniques, als països escandinaus.
Els homínids ancestrals tenien la pell fosca i els cabells i ulls igualment foscos. Aquestes eren unes característiques molt adients per a protegir-se del sol que, sense massa protecció, els cremava la pell constantment. A més, la capa de pigment a la pell impedia la degradació d’una vitamina, B8, essencial pel correcte desenvolupament embrionari i per la reproducció. Ara bé, quan aquests homínids van arribar a les terres del nord, on durant sis mesos a l’any gairebé no veien el sol, aquella pell fosca que els protegia a Àfrica es va convertir en un problema. També necessitem el sol per a completar la síntesi de la vitamina D. Per tant, aquells homínids que van acumular mutacions que aclarien la pell van tenir clars avantatges i van deixar més descendència. Passats molts anys, els caràcters que feien perdre el color fosc de la pell es van acabar imposant i disseminant entre la població.
La mutació d’un sol gen, el gen MC1R, és probablement la que va tenir més influència de totes. Aquesta mutació fa que les persones deixin de produir eumelanina fosca i només produeixin feomelanina clara, cosa que es manifesta amb una disminució considerable del color de la pell, que es torna molt blanca (i capaç d’aprofitar el poc sol que tenien al nord). Els ulls redueixen igualment la seva pigmentació i els veiem com de color blau i, finalment, els cabells adquireixen aquest color tan característic feomelànic dels pèl-roigs. Efectivament, els homínids pèl-roigs van aparèixer al nord d’Europa, on avui en dia encara hi ha zones amb un 30 % de persones amb aquestes característiques. I si barregem el color pèl-roig amb la funció d’altres gens que aclareixen el to tindrem una gradació de taronges des del ros més clar al marró fosc.
Els colors de cabell rossos són els que acumulen més mutacions de tots. Per això el color ros de cabells és relativament minoritari en general, però majoritari als països del nord. Especialment a les dones. Hi ha més dones amb el cabell ros que homes, donat que algunes d’aquestes mutacions estan associades a trets sexuals que encara no comprenem del tot.
Pregunta enviada per Quique López.
Respon Lluis Montoliu, investigador del CSIC i sotsdirector del Centre Nacional de Biotecnologia, a més de pertànyer al CIBER de Malalties Rares (CIBERER-ISCIII). Recentment ha publicatel llibre Genes de colores (Next Door Publishers), on explica amb tota mena de detalls i fent servir un llenguatge entenedor la funció de tots aquests gens que determinen el color de la nostra pel, dels nostres ulls i dels nostres cabells.
«Els Perquès de Mètode» és un consultori de ciència on lectors i lectores envien la seua pregunta o dubte científic i una persona experta els respon. Podeu enviar les vostres preguntes a través d’aquest formulari. Entre totes aquelles que publiquem sortejarem un lot de publicacions de Mètode al final de cada trimestre.
