Pregunta enviada per TAMAR ARENAS (Belfast). PAU CARAZO respon:
Es tracta aquesta d’una pregunta trampa, ja que en realitat amaga una pregunta fàcil i altres dues molt més «peludes». La primera es respon breument: els homes no tenen més pèl que les dones. El que passa és que al cos humà l’adornen dos tipus molt distints de pèl: el pèl gruixut i pigmentat que cobreix el nostre cap, pubis i (en molts homes i algunes dones) parts del nostre abdomen i rostre, i el pèl fi i despigmentat que, a penes visible, entapissa la resta del nostre cos. En el que diferim homes i dones és en la quantitat del primer d’aquests dos tipus de pèl. De fet, si comptabilitzarem ambdues classes, els humans no seríem molt menys peluts que els nostres cosins més propers, els ximpanzés. No obstant, resulta obvi que s’hauria de sotmetre la mona Xita a una intensa sessió de depilació abans de fer-la passar per humana. El motiu?, que en algun moment del nostre passat evolutiu els nostres ancestres del gènere Homo van iniciar un procés de miniaturització del pèl corporal. Un procés pel qual vam transformar gran part del nostre hirsut pèl simiesc en una imperceptible catifa de borrissol que ens ha fet guanyar el famós sobrenom «el mico nu».
És ací, una vegada realitzats els precisos aclariments, on ens topem amb dues preguntes més complexes. La primera consisteix en explicar el motiu pel qual ens vam transformar en un «mico nu», i en aquest cas la majoria de les hipòtesis que manegem tenen a veure amb els avantatges tèrmics que es van derivar d’aquest fet. Quan vam abandonar els frondosos boscos selvàtics per a caminar drets per la sabana vam transitar cap a un ambient molt més exposat de per si, i ho vam fer a més mentre assumíem una nova forma de locomoció, la bípeda, que exposa una part major del nostre cos al sol. El resultat va ser un brusc increment en el grau d’insolació, un context en el qual la «pèrdua» de pèl ens hauria permès regular molt millor la nostra temperatura. Aquest procés va tenir, a més, l’avantatge afegit d’evitar el setge de molts dels paràsits que encara avui turmenten els nostres familiars més peluts.
La segona pregunta ens porta de nou al principi, a la necessitat d’explicar per què aquest procés de miniaturització del pèl va ser més acusat en les dones que en els homes. Doncs bé, diversos estudis indiquen que molts dels trets que els homes generalment consideren atractius en les dones solen estar associats a la fertilitat i la bona salut, com uns llavis carnosos, una pell immaculada de taques i arrugues, uns pits ferms i simètrics, o uns malucs en forma de rellotge d’arena. Donada aquesta relació, l’evolució hauria afavorit aquells cervells masculins que es van veure atrets per aquests caràcters senzillament perquè els seus portadors haurien tingut més i millor descendents. Això, al seu torn, hauria seleccionat no només a aquelles dones de major «qualitat genètica», i per tant més atractives, sinó a aquelles que haguessen estat més eficaces a l’hora d’exhibir el seu atractiu. La raó, de nou, és que les dones més atractives haurien estat capaces d’aparellar-se amb els homes de major qualitat, i tenir més i millors descendents.
En definitiva, pensem que l’evolució podria haver afavorit una major «pèrdua» de pèl en el rostre i abdomen dels nostres avantpassats femenins simplement per a deixar més a la vista aquells atributs que els permetien aconseguir les millors parelles. I és que, malgrat la coneguda alegria que segons el nostre patrimoni idiomàtic porta amb si el pèl, no descobrim res de nou si afirmem que generalment resulten més atractives les dones poc peludes.
Per concloure, convé ressaltar que aquesta última hipòtesi se sustenta purament en indicis circumstancials, per la qual cosa nos estem ni remotament a prop de poder confirmar-la. M’acomiadaré, doncs, tractant de cobrir aquesta nuesa de coneixement amb més pèl, aquell que hem esmentat abans breument i que adorna les nostres parts més íntimes. Aquell que distingeix la nostra espècie de tota la resta d’espècies de micos del planeta, ja que cap altra cobreix les seues vergonyes amb un excés de pèl púbic. Algú s’anima a preguntar per què?
Pau Carazo. Investigador Ramón i Cajal de la Universitat de València i investigador associat de la Universitat d’Oxford.
