Per què tenim pèl púbic els éssers humans?

pèl públic en humans

Pregunta enviada per ONOFRE GISBERT (Vistabella del Maestrat). PAU CARAZO respon:

Com vam explicar en una resposta anterior sobre per què els homes tenen més pèl que les dones, els nostres ancestres van patir un procés de pèrdua de pèl corporal que ens va convertir en l’únic mico nu del planeta. No obstant, som també l’únic mico que cobreix les seus parts púdiques amb una ostentosa i gairebé excessiva mata de pèl gros. Per què? Si, tal com vam explicar, la pèrdua del pèl corporal va ser evolutivament beneficiosa per als nostres ancestres, per què no vam perdre el pèl púbic en el transcurs de l’evolució?

La resolució d’aquest enigma passa per fer una ullada a l’arbre genealògic d’uns insectes gens populars, els polls. Com tots els paràsits, els polls que avui corren pel nostre pèl corporal han anat evolucionant junt als seus hostes, els nostres avantpassats, al llarg de la nostra història evolutiva. Per exemple, els polls que trobem en els goril·les, del gènere Pthirus, van divergir dels polls que trobem en humans i ximpanzés, del gènere Pediculus, poc després que els goril·les i l’ancestre comú a ximpanzés i humans se separaren. De la mateixa manera, l’espècie de poll que avui combatem en els cabells dels nostres fills, Pediculus humanus capitis, es va separar del que trobem en els ximpanzés aproximadament en el mateix moment en què ximpanzés i humans van prendre camins evolutius distints, fa uns 6 milions d’anys. Des de llavors, fins fa entre 80.000 i 170.000 anys, els polls del cabell humà van sobreviure refugiats a la nostra testa sense poder colonitzar nous ambients, ja que el nostre escàs pèl corporal els impedia expandir-se. No obstant, fa entre 80.000 i 170.000 anys (depenent de la població humana a la qual ens referim) els humans vam començar a cobrir el nostre cos amb roba i això va permetre als polls del cabell recolonitzar el nostre cos per convertir-se en els polls del cos humà (Pediculus humanus corporis).

Aquesta interessant genealogia paràsita no només reflecteix un fet evolutiu molt comú, com és la coevolució de paràsits i hostes, sinó que ens proporciona algunes pistes sobre l’origen del nostre pèl púbic. Concretament, ho fa la posició que en ella ocupa una espècie molt particular de poll del qual encara no hem parlat, i que alguns desafortunats humans acullen en el seu pèl més íntim. Es tracta de la lladella (Pthirus pubis), també coneguda com el poll del pèl  públic. Doncs bé, resulta que aquesta espècie no pertany al grup que va evolucionar amb ximpanzés i humans (Pediculus), com podríem esperar si haguera evolucionat en el pèl púbic del nostre ancestre comú. Sorprenentment, pertany al grup dels polls dels goril·les (Pthirus; un grup que s’especialitza en pèl més gros que el dels nostre cabells), del que hauria divergit fa tan sols 3,5 milions d’anys. El que suggereix això és que la lladella del pèl púbic hauria recolonitzat el nostre cos directament des dels goril·les (molt després que goril·les i humans prenguérem camins evolutius distints) aprofitant la presència d’una nova classe de pèl, convenientment gros, en la nostra espècie.

genealogia polls

Figura reproduïda de Weiss, 2009, i adaptada de Reed et al., 2007.

En resum, l’arbre genealògic dels polls suggereix que el nostre «exagerat» (si el comparem amb qualsevol altra espècie de mico del planeta) i gros pèl púbic va aparèixer molt després de convertir-nos en un mico nu, i per tant molt probablement per a servir una funció completament distinta a la de la resta del nostre pèl corporal. Quina? Em tem que ací tornem a xafar terreny altament especulatiu. Les característiques del nostre pèl púbic i el fet que aquest aparesca durant la pubertat han portat a alguns antropòlegs a suggerir que es tracta d’un ornament sexual que podria estar relacionat amb la transmissió de feromones sexuals (substàncies químiques atractives per al sexe oposat). Aquesta possibilitat encaixa bé amb la presència de glàndules apocrines en la regió del perineu (entre l’anus i els genitals), que a més creixen en mida i s’activen durant la pubertat alhora que creix el pèl púbic. Aquest tipus de glàndules de suor estan relacionades amb la secreció de feromones sexuals en molts mamífers, on amb freqüència van acompanyades de flocs de pèls que serveixen literalment per a atrapar les feromones emeses, afavorint així la seua detecció per part d’altres individus. No obstant, i malgrat aquests paral·lelismes, (encara) no existeix evidència ferma que demostre aquesta funció en humans, per la qual cosa el pèl púbic roman de moment com un enigma més del nostre cos. Una cosa sí que sabem, estudis recents suggereixen que la guerra que, a base de depilacions brasileres i armats amb modernes màquines d’afaitar, lliurem avui contra el pèl públic està portant conseqüències no sempre positives. Encara que està reduint considerablement les infestacions per lladelles, en incrementar el contacte pell a pell durant les relacions sexuals l’absència de pèl púbic sembla estar afavorint la transmissió de diverses malalties de transmissió sexual. Teniu-ho en compte la propera vegada que brandeu la fulla d’afaitar.

Pau Carazo. Investigador Marie Curie en el Departament de Zoología de la Universidat d’Oxford.

Reed, D. L.; Light, J. E.; Allen, J. M. i J. J. Kirchman, 2007. «Pair of Lice Lost or Parasites Regained: the Evolutionary History of Anthropoid Primate Lice». BMC Biology, 5:7. DOI: 10.1186/1741-7007-5-7.

Weiss, R. A., 2009. «Apes, Lices and Prehistory». Journal of Biology, 8:20. DOI: 10.1186/jbiol114.

© Mètode 2014