Entrevista a Ana Galarraga

«No som diferents, però tenim detalls que ens diferencien», assegura la codirectora de la revista Elhuyar, Ana Galarraga. I és que Elhuyar és la revista de divulgació científica per excel·lència al País Basc. En paraules d’Ana Galarraga, des de la revista pretenen «demostrar que es pot parlar de ciència en eusquera». Una revista «oberta al món però que observa el nostre entorn més proper». Parlem amb la codirectora sobre la divulgació científica, l’idioma i les particularitats de la seua revista.

Un dels problemes que els sorgeixen als periodistes és com tractar la informació científica per a fer-la atractiva i divulgativa. Quines creu que són les claus per atraure al lector?
Jo crec que les claus per atraure al lector quasi no varien en funció del tema tractat. Serien les clàssiques del periodisme: l’interès humà, l’impacte social, la novetat, la polèmica, l’originalitat, l’emoció… En el nostre cas, afegiria el rigor, que em pareix imprescindible a l’hora d’abordar temes científic-tecnològics, però sense oblidar les anteriors. Concretament, en la nostra revista tenen especial rellevància la ciència i la tecnologia produïdes en el nostre entorn més proper, i els seus protagonistes.  Creiem que la revista Elhuyar és una eina útil per a reflectir l’activitat científica del País Basc, crear xarxes entre els agents implicats (universitats, centres tecnològics i institucions) i crear llaços amb la societat. Tractem temes específics que sabem que tenen bona acceptació entre els nostres lectors, però que, potser, no tenen interès per a altres. Per exemple, temes relacionats amb el funcionament de la ment de les persones bilingües o amb expressions pròpies de la cultura basca, com és el bertsolarisme (discussió dialèctica rimada, improvisada i cantada).

Quines creu vostè que són les principals diferències entre el món de la ciència i el del periodisme? Són irreconciliables?
Certament, són sistemes molt diferents: per exemple, mentre la ciència es regeix pel mètode científic, el periodisme és una disciplina social regida per un codi deontològic. Però ambdós coincideixen en que busquen comprendre i interpretar la realitat i per a això es basen en l’observació i la investigació, entre altres procediments. A més, des del punt de vista de la societat, són àmbits absolutament complementaris. Això no vol dir que la relació siga sempre fàcil: per exemple, treballen a ritmes quasi oposats. Però, per al món científic, el periodisme és una eina per a comunicar a la societat el treball que realitzen. I per la seua part, els i les periodistes troben en el món científic temes realment interessants que poden tindre un fort impacte en la societat i en el pensament o la forma de veure i entendre la realitat.

Quina d’aquestes dues opcions creu que és preferible per a la seua revista de divulgació científica: periodista amb nocions de ciència o científic amb coneixements de periodisme?
En el nostre cas, la major part dels redactors tenim estudis científics, i ens hem format professionalment com a periodistes. Açò ens permet tindre uns coneixements bàsics que ens ajuden a comprendre i calibrar la informació que rebem a través de revistes especialitzades i mitjançant persones expertes a les que consultem per completar o contrastar la informació. De totes maneres, encara que aquest és el nostre cas, no crec que haja de ser així necessàriament. Podria ser igualment vàlid en l’altre sentit.

Les xarxes socials i l’era de la informació han modificat la realitat comunicativa. Què ha canviat en la seua revista amb les noves tecnologies? Creu que en el seu àmbit, el periodisme imprès té futur?
L’augment de les xarxes socials i la supremacia d’Internet ens han donat l’oportunitat d’acostar-nos encara més als lectors i interactuar amb ells i, a més, oferir una informació més completa, gràcies a la inclusió dels hipervincles, àudios i vídeos. Creiem que tot açò contribueix favorablement a captar un públic més jove, que és, precisament, el més interessat en temes relacionats amb la ciència i la tecnologia, segons l’última enquesta de percepció social de la ciència al País Basc, realitzada l’any passat per la Fundació Elhuyar. Quant a la segona pregunta, si sapigués la resposta, seria endevina, i això no és gens científic… Supose que tindrà un futur paregut a la resta de la premsa impresa i, segons els gurus de la comunicació, encara que perda gran part del seu espai actual, no desapareixerà del  tot, com tampoc ho ha fet la ràdio amb la televisió, ni la televisió amb Internet. Però està per veure. De moment, sobrevivim gràcies a la fidelitat dels nostres lectors, als que estem molt agraïts.  

Moltes publicacions científiques elegeixen l’anglès per als seus escrits. Creu vostè que l’idioma és una barrera per a divulgar la ciència?
El llenguatge de la divulgació ha de ser, en la meua opinió, el llenguatge habitual de la societat a la qual es dirigeix. De fet, crec que és l’eina principal per aconseguir una comunicació natural i efectiva. Això no té res a veure amb el llenguatge dels articles especialitzats dirigits al món científic. En aquest context, el llenguatge utilitzat majoritàriament és l’anglès, l’actual lingua franca. Però nosaltres no fem ciència, sinó divulgació científica, i ens dirigim a la societat basca; per això, naturalment, escrivim en la nostra llengua, l’eusquera.

Eva Maria Javier. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 2013.

«En la nostra revista tenen especial rellevància la ciència i la tecnologia produïdes en el nostre entorn més proper»

«Nosaltres no fem ciència, sinó divulgació científica, i ens dirigim a la societat basca; per això, naturalment, escrivim en la nostra llengua»