Aprendre a divulgar la ciència

aprendre-divulgar

«Aquest és un manual per a aquells qui han pegat portada a la torre d’ivori o mai han estat en ella». Amb aquestes paraules s’inicia la introducció al Manual de Comunicació per a Investigadors que, promogut per la Universitat de la Rioja, es pot consultar on line. I es que sempre s’ha acusat els científics de viure a les seues immaculades torres-laboratori, aïllats de la societat que els venera. Tot i que aquesta imatge ha canviat molt en els darrers anys, encara resulta evident que cal sumar esforços per reduir la bretxa que hi ha entre científics i ciutadania. En aquest sentit, l’objectiu del manual  és ajudar els investigadors a divulgar la ciència, donar-los unes pautes perquè sàpiguen com relacionar-se amb els mitjans de comunicació i amb el públic en general.

A la web s’aborden qüestions com la de redactar correctament un article divulgatiu, preparar-se per a una entrevista, elaborar notes de premsa, donar una xerrada o introduir-se en el món d’Internet, aspectes importants per a uns investigadors que, cada vegada més, necessiten comunicar allò que fan a la societat.

En un estudi publicada a Science Communication  s’ha proposat un mètode per a avaluar les habilitats escrites dels investigadors a l’hora de fer divulgació científica. En aquest treball es divideixen en set àrees els objectius d’aprenentatge: claredat i llenguatge, contingut, organització del coneixement, estil, analogia, narrativa i diàleg.

Tal i com s’afirma a l’article, el científic aprèn a ser-ho a través d’unes pautes determinades per la comunitat científica que impliquen un procés d’enculturació en una comunitat d’experts, amb un argot i un sistema normatiu propis. Això inclou un llenguatge més descriptiu, generalitzador i abstracte que no basat en exemples, històries o analogies. També a l’escriptura científica s’empra més la veu passiva… Això contribueix a que tota persona que no domine les característiques d’aquest llenguatge se senta exclosa i aliena al coneixement científic.

Divulgar la ciència a un públic ampli requereix, segons aquest estudi, un major aprenentatge de les habilitats per a emprar un llenguatge i unes normes no tècniques quan es tracta de comunicar més enllà de la comunitat científica. Si aprendre el discurs de la ciència es fonamental per arribar a ser científic, aprendre el discurs de la divulgació científica esdevé essencial per a aconseguir la implicació del públic. El problema rau en que no és fàcil trobar l’equilibri entre tots dos discursos perquè mentre un valora l’argot, l’altre el penalitza; si un demanda precisió, l’altre accepta aproximacions; si un aprecia la quantificació, l’altre la narració d’històries i anècdotes.

 «Divulgar la ciència a un públic ampli requereix un major aprenentatge de les habilitats per a emprar un llenguatge i unes normes no tècniques quan es tracta de comunicar més enllà de la comunitat científica»

Al científic li preocupa ser malinterpretat, no matisar suficientment les coses i, en definitiva, que el sentit de la seua investigació es devalue. Potser això passa perquè continua pensant en els seus iguals més que en un públic variat i llec en la matèria. Si es vol comunicar eficientment amb una àmplia audiència, haurà d’adaptar el discurs a aquesta, cosa que no equival a desvirtuar-lo ni, en cap cas, a frivolitzar-lo.

La divulgació del coneixement contribueix a la democratització de la cultura, aspecte de gran importància a les societats actuals. Les noves tecnologies han contribuït en els darrrers anys a la visibilitat de molts divulgadors que abans es limitaven a fomentar el coneixement científic des de parcel·les molt més minoritàries. Això està generant veritables xarxes de comunicació científica i els equips d’investigació són cada vegada més conscientes de la necessitat que tenen d’explicar allò que fan als seus iguals, però també al gran públic.  Les torres d’ivori, si és que encara en queden, tenen els dies comptats.

Més informació:

 

© Mètode 2013

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.