Publicar o no publicar: és aquesta la qüestió?

publicar-no-publicar-2
Mètode
La discussió sobre el paper que juguen les revistes científiques, convertides en eina d’avaluació de la producció d’un científic o d’un equip d’investigació, no és nova.

L’aspiració de la major part d’investigadors és arribar a publicar en l’elit de les revistes científiques, com ara Nature, Cell i Science. Un article editat a les seues pàgines permet l’equip investigador passar a jugar en la lliga dels grans, en la Primera Divisió de la ciència. No és d’estranyar, doncs, que les crítiques llançades recentment pel premi Nobel de Medicina de 2013, Randy Schekman, denunciant «la tirania» d’aquestes «revistes de luxe», hagen fet córrer rius de tinta.

En un article aparegut al diari The Guardian, Schekman arremetia contra aquestes publicacions afirmant que «promouen de manera agressiva les seues marques, de forma més enfocada a vendre subscripcions que a estimular la investigació més destacada». El científic es mostrava també contrari a un sistema d’avaluació de la producció científica que mira més on s’ha publicat l’article que la qualitat d’aquest.

De fet, el Nobel ha manifestat la seua negativa a seguir publicant en aquestes revistes i ha animat altres científics a actuar de la mateixa manera.

    

Un debat que no és nou

La discussió sobre el paper que juguen les revistes científiques, convertides en eina d’avaluació de la producció d’un científic o d’un equip d’investigació, no és nova. El factor d’impacte mesura les citacions que rep cada article després de la seua publicació en una revista científica. Se suposa que si una investigació és molt bona, rebrà moltes citacions. Però això, és la teoria. Com afirma el propi Schekman, un article pot ser citat perquè és un bon treball «o bé perquè és cridaner, provocador o erroni».

Hi ha estudis que mostren que els articles que han tingut ressò en els mitjans de comunicació són més citats amb posterioritat pels propis científics. No resulta estrany, doncs, que les revistes amb factor d’impacte tinguen, cada vegada més, potents departaments de relacions públiques que elaboren comunicats de premsa adreçats a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació. I això mateix, pot constituir una temptació per publicar una investigació cridanera o, fins i tot errònia, abans que una altra? «No crec que es publiquen errors conscientment tot i que resulta sorprenent el nombre d’articles dels què han de retractar-se» afirma José Pío Beltran, coordinador institucional del CSIC a la Comunitat Valenciana. L’investigador, tot i estar d’acord amb Schekman amb que aquestes revistes tenen molts punts criticables, considera que tampoc cal dur la crítica a l’extrem: «És cert que marquen tendència, que seleccionen temes i que poden quedar fora investigacions de valor, però em sembla molt més veritat el respecte que la comunitat científica tenim per aquest tipus de revistes».

També José Enrique Pérez Ortín, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València considera que l’afany per aconseguir l’atenció de les revistes científiques (i aquestes, la dels mitjans de comunicació) pot haver incrementat la tendència de publicar investigacions que tinguen major repercussió: «Segurament quan ell va començar [Schekman], la deriva que assenyala no era tan accentuada com ara. I no és que el que es publique siga dolent sinò que,  d’entre allò que és bo, se selecciona el que té major impacte».

 

 

publicar-no-publicar-1
 James Kegley
En un article recent, el Nobel Randy Schekman arremetia contra publicacions com Nature, Cell i Science per considerar que distorsionen la investigació científica.

 

«La discussió sobre el paper que juguen les revistes científiques, convertides en eina d’avaluació de la producció d’un científic o d’un equip d’investigació, no és nova»

Publicar en obert

Schekman ha defensat les revistes de lliure accés (open-access journals) com a fórmula per a acabar amb el poder de les publicacions amb major factor d’impacte: no imposen limitacions artificials al nombre d’articles que accepten «i no tenen unes cares subscripcions que promoure». Ell mateix és el director d’una d’aquestes: eLife.

Un dels arguments que s’esgrimeix sovint a favor de les revistes open-access és que la investigació científica, finançada en gran part per fons públics, ha d’estar accessible des del primer moment per a tota la societat. En aquest model de revistes, que ofereix els seus continguts gratuïtament, normalment és l’autor o l’equip investigador qui paga per publicar. Si en les revistes de subscripció és la institució la que assumeix el cost d’aquesta, en les de lliure accés és el grup científic qui ha de fer-ho. Això implica que només s’ho puguen plantejar aquells que compten amb el suficient pressupost en els seus projectes de recerca.

D’altra banda, cada vegada que es parla de l’open-access, emergeix el tema de la qualitat. Són més rigoroses en la seua revisió les revistes de subscripció que les de lliure accés? Per a José Pío Beltrán, revistes com Cell, Nature i Science tenen el respecte assegurat, tot i que puntualitza que «el prestigi no està guanyat per a sempre i, per tant, cal mantindre el nivell d’exigència elevat. En les publicacions de lliure accés, caldria mirar cas per cas cada revista».

Pérez Ortín, que junt amb el seu grup ha publicat tant en Cell com en Plos One (d’accés lliure), afirma que depèn de la revista: «Les d’alta qualitat en open-access no crec que siguen menys estrictes. Plos One, per exemple, manté el criteri fonamental del treball ben fet i publica coses que poden no ser cridaneres o rellevants en aquest moment, però que estan ben fetes».

 

 

 

 

 

«És cert que marquen tendència i que poden quedar fora investigacions de valor, però em sembla molt més veritat el respecte que la comunitat científica tenim per aquest tipus de revistes»

José Pío Beltrán

Rigor i qualitat

Fa uns mesos, Science va publicar un especial sobre comunicació científica on s’incloïa el resultat d’una investigació feta pel biòleg i periodista John Bohannon. Aquest havia escrit i enviat un article fals i ple d’errades a 304 revistes de lliure accés: 157 havien donat per bo el manuscrit farcit d’incongruències. Tot i que els més crítics es pregunten quins resultats s’hagueren obtingut d’enviar aquest mateix fals article a un nombre semblant de revistes de subscripció, la qüestió és que més d’un centenar de publicacions de lliure accés van donar per bons uns resultats que contenien greus errors.

Tot i això, les revistes de major prestigi no són immunes als errors i també han de retractar-se i retirar articles. Plagis, inconsistència metodològica, resultats excessivament sorprenents, són alguns exemples del que es pot trobar darrere d’un article retirat. Fins i tot hi ha un blog, Retraction Watch, des del qual seguir l’actualitat de les retractacions científiques.

La controvèrsia, fins i tot l’error i la retractació, formen part de la ciència. Però també l’exigència i la comprovació. Aleshores, és tota la culpa de les revistes? O la pressió per publicar pot conduir a que en alguns casos es presenten investigacions sense les validacions necessàries? Qüestionaments ètics a banda, José Pío Beltrán considera absurd actuar així perquè «qualsevol cosa que aparega en revistes com Nature, Cell o Science, serà replicada al moment per altres equips i es descobriran els errors».

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«No és que el que es publique siga dolent sinò que,  d’entre el que és bo, se selecciona allò que té major impacte»

José Enrique Pérez Ortín

La imperfecció d’un bon sistema?

Altra de les crítiques de Randy Schekman apuntava a l’excessiva importància que té el factor d’impacte d’aquestes revistes en els comitès encarregats d’avaluar la producció científica d’un científic o grup investigador. El fet és admès per les pròpies publicacions. Nature, que s’ha defensat dels atacs del Nobel dient que la selecció d’articles que fan està únicament basada en la importància de l’article, reconeix que la comunitat científica té una «sobredependència» creixent respecte del factor d’impacte de les revistes.

José Pío Beltrán també fa una crítica també als propis científics: «l’error el cometem quan, a l’emetre judicis, ens fixem més en la revista en què ha estat publicat l’article que en la qualitat d’aquest». En el mateix sentit, Pérez Ortín considera que «el que anomenem impacte és un factor subjectiu perquè un tema pot no semblar rellevant i no generar l’interés de ningú, i d’ací uns anys canviar la situació».

En definitiva, són diversos els científics que des de fa temps reconeixen que el factor d’impacte no és un sistema perfecte, però que és el millor disponible. En una carta publicada a la revista Allergy en 1998, C. Hoeffel afirmava: «el factor d’impacte no és una ferramenta perfecta per a mesurar la qualitat dels articles però no hi ha res millor […] L’experiència ha demostrat que, en cada especialitat, les millors revistes són aquelles en les quals és més difícil que t’accepten un article i aquestes són les que tenen un factor d’impacte elevat. La majoria d’aquestes revistes existia molt abans que el factor d’impacte fos ideat».

El propi Eugene Garfield, un dels pares de l’índex de citació (Science Citation Index), constatava en un article publicat en 2006 que «l’ús del factor d’impacte de les revistes a l’hora d’avaluar a les persones té els seus perills inherents». I afegia : «En un món ideal, els avaluadors llegirien cada article i farien un judici personal». Caldrà doncs esperar a que es donen les circumstàncies d’aquest món ideal? Potser la reflexió i el debat públic, com el llançat per Schekman, siguen una bona manera d’avançar en aquest sentit.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode. Universitat de València.
© Mètode 2013.

   
© Mètode 2013
Periodista. Revista Mètode.