|
L’escriptor Antonio Muñoz Molina (Úbeda, Jaén, 1956) acaba de ser guardonat el premi Príncep d’Astúries de les Lletres. D’idees rotundes, acostuma a no defugir la polèmica en les seues declaracions. Recentment ha publicat l’assaig Todo lo que era sólido (Seix Barral), una crítica al balafiament econòmic dels últims anys. Literat, articulista i defensor de la cultura científica, reflexiona en aquesta entrevista sobre les relacions entre ciència i periodisme.
Per què creu que no sol haver informació sobre ciència als mitjans de comunicació generalistes?
En primer lloc, la gent que treballa en ells sol haver estudiat periodisme, que és una carrera molt superficial, i, a més, «de lletres». En segon lloc, els mitjans pateixen en Espanya un procés irreversible de trivialització que fa que coses com la ciència, igual que la literatura, sembla que no venguen. Això contrasta molt amb un periòdic com The New York Times, per exemple, que publica cada dimarts un suplement de ciència extraordinari. Hi ha excepcions honroses, clar. En El País, Alicia Rivera y Javier Sampedro escriuen molt bé de ciència.
Creu que la relació periodistes-científics, excepte algunes excepcions, és irreconciliable? Quines són les principals discrepàncies entre ells segons el seu punt de vista?
No tindria per què. Els dos se suposa que comparteixen la curiositat com element fonamental dels seus respectius oficis. Hi ha una discrepància de fons, clar, i és que el científic en principi no té prioritat d’atraure el interès immediat del públic.
Per què li interessa la ciència? Com començà el seu interès per ella sent periodista?
Bé, jo periodista no sóc. Vaig deixar la carrera a penes començada, i mai he treballat en una redacció. De jove em cridaven molt menys l’atenció aquestes coses. M’importava la literatura de ficció i l’art, i gairebé res més. Les persones de la meua generació, com que teníem complex de ser de poble, volíem ser més urbanites, i solíem tenir el posat de menysprear la naturalesa. A això s’afegeix que a l’escola i en els primers anys de batxillerat que vaig fer, la ciència s’ensenyava molt mal. Les classes de física i química i de matemàtiques al col·legi de capellans on jo vaig anar eren un malson. El meu interès va sorgir poc a poc, crec que en descobrir l’excel·lent divulgació científica que s’escriu en anglès.
A l’article «Qüestió de mètode» publicat en Muy Interesante al gener de 2012, creu indispensable la cultura científica per tal d’evitar alguns desastres en la vida pública i crear una ciutadania democràtica. Relaciona d’alguna manera la ciència amb el sentit comú? Creu que la societat seria més assenyada si hi haguera una educació científica de millor qualitat?
Estic segur, tot i tenint en compte la propensió de la ment humana al deliri, al fanatisme i a les certeses indestructibles. La democràcia s’assembla al mètode científic: es prova un governant, i si no funciona se n’escull un altre. La transparència serveix per a que les decisions errònies es puguen corregir. I quanta millor capacitat de raonament i millor informació sobre el món real tinga un ciutadà més difícil ha de ser, en principi, que els missatges toscs de la política calen.
Creu que la metodologia científica es podria aplicar a tots els aspectes de la vida?
En certa manera, sí. Aprendre a mirar el món tal com és i a distingir entre els desitjos i la realitat, i fixar-se en els indicis que ens permeten comprendre millor a les persones.
Hi ha un distanciament generalitzat entre els científics i la resta del món? Per què creu que ha ocorregut açò i com es podrien acurtar distàncies?
Hi ha una falta de consciència general del que significa el mètode científic, o l’aproximació racional i empírica a allò real. Imagine totes les barbaritats que creu la gent sobre astrologia o sobre la història dels pobles… La ment humana és mandrosa: prefereix acatar allò que li diuen i no esforçar-se en posar-ho en dubte. Però una bona educació racionalista, que fomente la curiositat, també innata en nosaltres, serviria molt.
L’eterna batalla entre ciències i lletres, està justificada? Podríem dir que lluitar contra aquest conflicte és un dels seus propòsits quan escriu «Les dues cultures»?
Aquesta batalla és una bajanada sense fonament. Les humanitats i les ciències estan unides de manera inseparable en la consciència humana. Els dos adjectius que solen emprar els científics per a descriure una bona teoria –elegància i senzillesa– al·ludeixen a principis estètics. Niels Bohr deia una cosa impressionant, que quan es tracta d’àtoms, el llenguatge sols es pot utilitzar com en poesia.
Creu que els científics es preocupen massa en buscar l’exactitud i la precisió de les coses inclús d’allò que no és tan predictible?
Els científics fan el que els és propi: mesurar, pesar, computar, formular hipòtesis que han de ser corroborades o desmentides per una experimentació comprovable. A mi em fascina aprendre que fins i tot allò indeterminat o allò caòtic ho és d’acord amb certs patrons predictibles. Clar que la ciència també s’ha equivocat moltes vegades, precisament per la creença que es podien mesurar o classificar coses inexistents: les anomenades races humanes, la predisposició al crim, l’aplicació d’una versió espúria del darwinisme per a justificar les desigualtats socials. També els científics han d’estar molt vigilants.
Als seus articles sol incloure moltes anècdotes i experiències pròpies. Sol sorgir d’allò quotidià la seua inspiració per a escriure sobre ciència?
És que la meua ment funciona així: mitjançant l’associació de idees. Alguna cosa molt trivial o immediata em porta a una cosa més general, o a un altre camp del coneixement, o a una lectura. Un article és una construcció literària, la modesta finalitat del qual és que el lector el lliga sencer.
Després d’haver llegit i escrit sobre tants temes, podria dir el que més li ha impactat o alguna cosa que li haja resultat fascinant, en sentit negatiu o positiu?
El que més m’impressiona és com de poc fiable resulta la intel·ligència humana, la manera que té de funcionar amb processos incompatibles entre sí. La cultura, el saber científic, poden no servir de res. Persones d’una intel·ligència enlluernadora en un camp són imbècils en un altre. Persones amb una destresa suprema en l’ús de la tecnologia creuen alhora en bruixes o en extraterrestres. Científics brillants tenen posicions polítiques brutals. Cal una vigilància constant.
Ha canviat en alguna cosa la seua percepció de l’ésser humà?
Curiosament, la ciència m’ha ajudat a adquirir una idea de l’ésser humà que és semblant a la d’algunes savieses orientals, el budisme o el taoisme sobretot i que no tenen res a veure amb misticismes new age, per cert: la primacia de l’esdevenir sobre l’ésser, la interconnexió amb altres espècies animals i amb la naturalesa, una humilitat que és el contrari d’aquesta espècie de monarquia sobre les criatures que mostra la Bíblia.
Mar Sanjuán Santonja. Graduada en Periodisme.
© Mètode 2013.
|
|
«La gent que treballa en els mitjans de comunicació sol haver estudiat periodisme, que és una carrera molt superficial, i, a més, “de lletres”»
«La democràcia s’assembla al mètode científic: es prova un governant i, si no funciona, se n’escull un altre»
|
