Arturo Larena és periodista mediambiental i treballa per a l’agència de notícies EFE des de fa més de vint anys. Premi Nacional de Medi Ambient 2005, aquest professional de la informació va participar al seminari coorganitzat per la revista Mètode a la UIMP «La prensa y la ciencia», on va explicar com contribueix EFE Verde, de la qual n’és director, a la divulgació científica. La plataforma de periodisme ambiental que dirigeix Larena compta amb capacitat «de generar contingut mediambiental a quasi qualsevol part del món», va assegurar el periodista. I malgrat que tracten d’adaptar-se a la irrupció de les noves tecnologies amb la incorporació de contingut multimèdia a la plataforma, a EFE Verde són dels que encara es consideren «fidels als valors del millor periodisme clàssic».
Parlem del paper de les agències de notícies en la divulgació de la ciència. Poden influir a la configuració de l’agenda mediàtica, tenint el compte el seu paper de proveïdores de notícies? Enormement, per una senzilla raó. Les agències tenim una capacitat molt forta de produir contingut. En el cas d’EFE, podem elaborar informacions científiques parlant directament amb les fonts de la investigació de totes les disciplines del saber a qualsevol part del món. A més, comptem amb una gran capacitat de distribució d’aquests continguts. És a dir, som un gran mercat d’abast de notícies per a aquests mitjans: els facilitem informació que poden publicar directament, encara que també poden agafar-les com a base per elaborar els seus propis temes. Però les agències de notícies científiques no solament marquen l’agenda dels mitjans, sinó que tenen un efecte sobre la societat. Com a intermediaris de la comunicació entre científics, mitjans de comunicació i ciutadans, podria existir el risc que les agències esdevinguen un filtre que contribueix a la distorsió no malintencionada dels fets científics? Qualsevol filtre, ja siga el periodista d’agència o el d’un mitjà determinat suposa certa modificació d’aquesta realitat. Intentaran presentar-la de manera atractiva per al lector sense desvirtuar-la, però evidentment es perden matisos. Fins i tot, el fet de seleccionar una recerca en concret entre moltes altres que s’estan produint o centrar-se en un aspecte d’ella per a abordar, constitueixen filtres. No és fàcil resumir en cinc-centes paraules un projecte que porta desenvolupant-se vint anys. Trobar el punt adequat entre la informació i la vulgarització és difícil, però ací seria interessant tancar els científics a una redacció i demanar-los que resumesquen en tres quarts d’hora la investigació del company del costat. Probablement ens entendríem millor els uns als altres. Existeix una demanda d’informació científica per part dels mitjans de comunicació? Pràcticament tots els mitjans de comunicació publiquen alguna informació sobre ciència i medi ambient, però, sent realistes, el periodisme científic i mediambiental no és l’estrela de la redacció, sinó més bé una cosa marginal. És cert que cada vegada desperta més interès i que els estudis d’audiència realitzats pels mitjans revelen que la societat demana aquest tipus de continguts. Lamentablement, aquest interès no es veu reflectit: continua predominant la informació política, d’esports… Perdó, de futbol [bromeja]. Què poden fer aleshores les agències de comunicació especialitzades en la divulgació científica per aconseguir que la ciència puga tenir major presència als mitjans generalistes? En el cas d’EFE, fer allò que hem fet més de vint anys: defensar cada dia aquests temes en igualtat de condicions front a informació de política, successos o economia a les reunions de previsions. L’ecologia i la preservació del medi ambient són tendències que cada vegada s’assenten més a la consciència dels ciutadans, bé traduïdes en grups polític o bé personificades en associacions cíviques, entre altres. Creu que el periodisme ambiental pot ser responsable d’aquest auge? Jo estic convençut d’això. Encara que puga sonar un poc autocomplaent, els periodistes, i en concret la tasca realitzada per l’agència EFE durant aquests anys, té molt a veure amb el fet que avui hi haja una major consciència mediambiental entre la societat espanyola. Fa uns anys era molt habitual demanar els partits polítics que inclogueren qüestions mediambientals als seu programes. Avui aquestes demandes estan a tots els programes. I no només això, sinó que existeixen polítics especialitzats en aquestes qüestions, el medi ambient ja impregna l’àmbit d’actuació de la Unió Europea i les administracions nacionals, autonòmiques i locals. Potser arribe un moment en què ja no siga imprescindible la tasca del periodista ambiental perquè els propis mitjans interioritzen aquest tipus d’informacions. Quin tipus d’informació ambiental agrada més als mitjans de comunicació? Existeix predilecció per la catàstrofe? És sempre positiva la informació a economia, successos o política? Hi ha una màxima anglosaxona que diu «good news no news», i al periodisme mediambiental ens movem pels mateixos patrons. Però a EFE Verde estem convençuts que també hi ha bones notícies que mereixen ser contades. No som periodistes ancorats especialment al catastrofisme, el que passa és que, malgrat haver millorat molt, el medi ambient encara és font de molts problemes i la nostra missió és transmetre-ho.
Laura Garsando. Periodista. © Mètode 2013.
|
. |
«Seria interessant demanar a un científic que resumesca en 45 minuts la recerca d’un company»
«La tasca d’EFE Verde ha influït en el fet que avui existesca major consciència mediambiental»
|