Entrevista a Charlotte Sleigh

«Als científics no els vindria malament una millor comprensió de la naturalesa social de la ciència»

Professora d’Història de la Ciència i de Comunicació de la Universitat de Kent (Regne Unit)

Charlotte-Sleigh1

Charlotte Sleigh és professora de la Universitat de Kent, on dóna classes d’Història de la Ciència i de Comunicació. També és codirectora del Màster de Ciència, Comunicació i Societat de la mateixa universitat. Ha publicat diversos llibres entre els quals destaquen Ant (traduït a l’espanyol : Hormiga, ed. Melusina, 2007), Six Legs Better. A Cultural History of Myrmecology, Literature and Science i Frog. Charlotte Sleigh ha rebut Mètode al seu despatx del campus de Canterbury per a parlar sobre ciència i literatura així com del paper dels mitjans de comunicació en la divulgació de la investigació i el coneixement científic.

En el seu llibre Literature and Science ens mostra que dues formes diferents de coneixement com són la literatura i la ciència tenen una història en comú, especialment durant els últims tres segles. Potser ambdues disciplines cerquen explicar el món però usen llenguatges diferents, el de la subjectivitat i el de l’objectivitat. Com pot funcionar això?

No hem d’assumir com a necessària la subjectivitat o objectivitat en aquestes disciplines. Les formes d’escriptura en relació a la subjectivitat i l’objectivitat s’han posat de moda una vegada i una altra. De fet, en el meu nou projecte de recerca, em centre especialment en la literatura creativa però documental del segle xx així com en la noció d’objectivitat o de ser testimoni dels fets. Encara es veuen escrits molt creatius en la literatura «objectiva» com, per exemple, The ancestor’s tale [de Richard Dawkins] de manera que no són característiques inamovibles sinó que s’han desenvolupat de forma activa i ha existit molta interrelació entre ambdues.

La relació entre dues disciplines tan diferents no sol ser simètrica, sempre hi ha una que domina el discurs de l’altra… Actualment, en una societat marcada per la tecnociència, com és la relació entre ciència i literatura?

Seria interessant respondre la pregunta en termes d’universitats, ja que aquestes han tingut un paper molt important durant centenars d’anys en la definició de jerarquies del coneixement i també en la formació de gent per a aquestes posicions de poder. En el Regne Unit, els Grans, els Clàssics, van ser el tema estrella durant tot el segle xix. Llavors van aparèixer les Ciències Naturals i, de fet, precedeixen al començament de la literatura moderna com a assignatura universitària i no a l’inrevés, com caldria pensar. La literatura anglesa com a assignatura emergeix a principis del segle xx, sorprenentment tard. Diem que la tecnociència és predominant culturalment avui dia i, en cert sentit, per descomptat que ho és. Però si mires la formació dels membres del Parlament, cap és científic. És a dir, si repasses la Cambra i comproves els seus currículums en Wikipedia, sol haver-hi un o cap amb un títol científic. Tenim un curs a Oxford anomenat «Política, Filosofia i Economia», i això és el que van estudiar molts d’ells. En certa manera, la tecnociència és el més important però, d’altra banda, no ho és en absolut. Em referesc al raonament de C. P. Snow que en determinats nivells socials està perfectament acceptat dir: «Ha, ha, no tinc ni idea de física». Però no s’accepta: «Mai he vist una obra de Shakespeare». I això continua sent cert!

Per tant, d’alguna manera, aquesta idea de Charles P. Snow, aquesta separació entre humanitats i ciència, continua avui en dia…

Sí, crec que en molts aspectes sí que continua. Les seues conferències són molt interessants. Fa uns anys, Melvyn Bragg [escriptor i conductor del programa de ràdio de la BBC El valor de la cultura] va assenyalar que, encara que Snow parlava de la distinció entre ciències i humanitats, l’impuls real de la conferència era l’obligatòria responsabilitat de les ciències d’aprofitar la seua força de progrés en el món en desenvolupament.

Pensa que els escriptors i els científics es comprenen millor ara?

Aquesta pregunta es pot interpretar a diversos nivells. Els escriptors saben més sobre ciència ara que abans? Sí, en molts casos sí. Tinc en ment a gent com Ian McEwan, per exemple. I, per descomptat, en la BBC anglesa, hi ha molta història de la ciència. O si mirem publicacions com London Review of Books, també inclouen molta ciència. Steve Shapin és un dels editors i Donald Mackenzie escriu molt per a ells.

Charlotte-Sleigh2I què hi ha de la relació entre científics i periodistes? Pensa que els mitjans de comunicació comprenen el treball científic i que els científics entenen la necessitat de divulgar-lo?

Sí, crec que les coses estan millorant molt. Quan els científics sol·liciten una beca han de demostrar sovint l’habilitat de comunicar el que estan fent. Això està bé, encara que als científics no els vindria malament una millor comprensió de la naturalesa social de la ciència i de com el coneixement es construeix en realitat mitjançant la comunicació, no abans de comunicar-se. És això el que intente explicar als meus estudiants del Màster en Ciència, Comunicació i Societat: la realitat no és que els científics creen el coneixement i després els mitjans el publiciten o malinterpreten. Els científics saben que han de divulgar, però crec que necessiten comprendre millor el procés complet: no es tracta d’anunciar el coneixement, sinó de crear-lo. La meua impressió és que els periodistes en aquest país, que és del que puc parlar, cada vegada es relacionen millor amb els processos científics. Tens a gent com Ben Goldacre, que analitza profundament la forma en què es duen a terme els estudis científics, i la forma en què es publiquen aquests estudis… També el debat sobre l’accés obert [open access] ha estat molt beneficiós en tant que ha centrat l’atenció dels mitjans en un tema prèviament omès: quin és el procés pel qual el coneixement es fa públic? Com funciona aquest assumpte de la publicació? L’eix central de la ciència és que si alguna cosa es publica en una revista és coneixement científic, però mai parlem del procés. O no ho fèiem, fins que l’accés obert ens en va fer parlar. Així que en els mitjans de qualitat, crec que estem començant a parlar de procés científic en lloc de parlar de dades científiques. Hem avançat una mica del periodisme científic servil que escrivia articles d’aquesta forma: «Escolteu tots, deixeu que us explique el que han aconseguit fer aquests científics tan intel·ligents».

Ha mencionat Ben Goldacre, que és un científic que escriu sobre ciència. Una altra pregunta controvertida és qui divulga millor, si periodistes o científics.

Bé, no m’agrada massa aquest terme [es refereix a popularize en anglès]. Jo pense: qui escriu sobre açò? Qui participa en el diàleg? I crec que són tots dos.

Aldous Huxley afirma en el seu llibre Literature and Science que la bona poesia es caracteritza per certa audàcia verbal. Podríem dir el mateix del llenguatge científic?

Es caracteritza la ciència per la seua audàcia verbal? Emm… [s’ho pensa]. Jo no escolliria el terme audàcia… però sí que es caracteritza per la brillantor verbal. M’explique. Crec que existeix la temptació de dir: açò és ciència real, que ocorre bàsicament en laboratoris, i açò són epifenòmens científics, que són coses com la ciència en televisió, els llibres sobre ciència… I cada vegada em convenç més que hem de tornar a unir aquests dos aspectes i hem de tractar-los a tots dos com a ciència. Alguna cosa semblant als programes de David Attenborough en televisió. Són bells, elegants, poètics i són part de la ciència. No crec que siguen epifenòmens de la ciència, són ciència. Hi ha un article magnífic de James Secord titulat «Knowledge in Transit» [“La circulació del coneixement”] i en ell, bàsicament, discuteix que el coneixement no és coneixement fins que es comunica. I aquesta idea em va arribar, va créixer i va madurar amb mi. I crec que ens anima a pensar en el coneixement científic com una cosa molt més gran, una cosa molt més pública.

Però avui dia sembla que alguns científics estiguen més preocupats per publicar en les revistes d’impacte i potser menys interessats a divulgar ciència…

Sí, els científics estan preocupats. Tothom es preocupa perquè en els mitjans de comunicació, qualsevol cosa que dius es pot tornar en contra teva. Històricament els científics han estat més prudents i previnguts, i han tingut més control sobre el que deien que la gent d’altres camps. Així que estan en el seu dret de tenir por. I han de fer-se a la idea. Però hi ha una cosa molt interessant, una cosa que crec que no s’ha tractat molt en comunicació científica: el fet que els grans laboratoris, les universitats i altres tenen departaments de relacions públiques molt actius. Així que no són «els mitjans» els que diuen allò que fan els científics. Hi ha un intermediari dins de les pròpies institucions de recerca que publica aquestes històries i els científics són necessàriament còmplices en la publicació d’aquestes històries… Una cosa que els dic als meus estudiants que facen a voltes és trobar els comunicats de premsa als quals es refereix la història publicada en els periòdics, i nou de cada deu vegades es troba literal, de manera que tot això que «els mitjans» baixen el nivell o venen fum o el que siga, no és cert. De fet, allò que es veu en els mitjans és la versió de la institució investigadora, pràcticament paraula per paraula.

Un pont de lectures

El llibre científic que recomanaria és Delusions of Gender, de Cordelia Fine. És una crítica molt entretinguda dels arguments científics que donen suport a les suposades diferències de gènere. Molt a prop li segueix Perfecting Sound Forever, de Greg Milner. Aquest llibre tracta una qüestió molt interessant: la tecnologia del so no ha intentat reproduir sons reals cada vegada amb major fidelitat com caldria esperar, de fet ha donat forma a les nostres expectatives respecte a com ha de sonar la música.

El llibre de literatura és Umbrella, de Will Self, on torna al seu personatge Zack Busner (una espècie d’Oliver Sacks que apareix en altres escrits de Self). Repassa una varietat increïble de temes d’història, ment i ciència.

© Mètode 2013

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.