Entrevista a Esteve Fernández

«Hem avançat i ara el que no és normal és fumar»

Director de la Unitat de Control del Tabac de l’Institut Català d’Oncologia

Esteve Fernández

Esteve Fernández és director de la Unitat de Control del Tabac de l’Institut Català d’Oncologia, president de la Societat Espanyola d’Epidemiologia i professor d’epidemiologia i salut pública a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Ha estat director de la revista Gaceta Sanitaria i manté, des de 2012, el bloc Caixa de puros on parla, principalment, d’epidemiologia, càncer i tabaquisme. Fernández va participar el passat mes d’octubre al seminari Comunicar la salut. Oportunitats i reptes de la divulgació mèdica, organitzat per la UIMP i la revista Mètode, amb una conferència titulada «Tabac i salut: el paper canviant dels mitjans de comunicació». Aprofitem la seua estada a València per preguntar-li sobre aquesta qüestió fonamental per entendre el consum i l’actitud de la ciutadania cap al tabac.

Què destacaria de les xifres actuals de tabaquisme?

El primer que faig és una lectura positiva. Estem molt millor que estàvem fa deu, quinze o vint o quaranta anys. El tabaquisme és un problema que s’està controlant a Espanya. La proporció de fumadors ha disminuït molt en el cas dels homes, ja que partíem d’una xifra escandalosament alta als anys vuitanta. Ara, segons les últimes enquestes nacionals de salut, estem al voltant d’un 31% de fumadors homes i un 26-27% de dones. I la bona notícia és que en les dones també ha començat a disminuir, encara que les xifres entre aquest grup mai no van augmentar tant com en els homes. Això és una manera de veure-ho: el got mig ple. Però, atenció: no vol dir que no haguem de fer res perquè continua sent un problema. Malgrat que la prevalença de fumadors s’estigui controlant i vaig disminuint any rere any, s’han de seguir fent coses per controlar aquest gran problema de salut pública.

«Sempre dic que el que fumem avui no ens mata demà, ens mata d’aquí uns anys»

Sembla que cada vegada hi ha més malalties derivades del consum del tabac i més persones afectades amb malalties derivades del mateix.

És la pròpia història d’aquestes malalties. Sempre dic que el que fumem avui no ens mata demà, ens mata d’aquí un anys. La mortalitat atribuïble al tabaquisme no acaba de descendir encara que disminueix el consum perquè estem observant, ara, els efectes del tabac en la gent que venia fumant de fa trenta o quaranta anys. El tabac produeix càncer de diferents tipus, però no és un efecte immediat. Has d’haver fumat uns anys i després transcorre un temps de latència, que poden ser entre quinze o vint anys, per veure l’efecte del tabac. En el cas de les malalties cardiovasculars, com l’infart de miocardi, els vessaments cerebrals o els infarts cerebrals, l’efecte és més immediat. El temps de latència és més curt i s’han vist reduccions importants en el número de persones afectades per aquestes malalties després d’entrar en vigor les legislacions del tabac en alguns països.

«La indústria del tabac té moltes estratègies i maneres de contraposar-se al que científicament sabem»

Al llarg de la seua conferència, hem pogut observar a grans trets la influència que han tingut els mitjans de comunicació sobre el consum de tabac. Els mitjans de comunicació van amb bastant retard a l’hora d’informar i difondre els danys per a la salut que provoca el tabaquisme?

Aquesta és una de les paradoxes amb aquest i altres problemes de salut. En poc temps hem aconseguit molt de coneixement, però la translació a coses pràctiques és més lenta del que voldríem. En el cas del tabac les raons són clares: la indústria del tabac té moltes estratègies i maneres de contraposar-se al que científicament sabem i continua influint de manera que la gent continua tenint ganes de fumar. Es presenta com un estil de vida més bo, més lliure, que iguala homes i dones… La publicitat relacionada amb el tabac és molt important en aquesta qüestió. I així i tot s’ha progressat molt. El clima social en aquests moments no és favorable al tabac. Malgrat les reticències i els vaticinis sobre desastres econòmics que comportarien, les lleis del tabac, l’acció més recent a Espanya al respecte, han sigut positives. La gent és respectuosa i ningú es baralla per no poder fumar dintre d’un local o al seu lloc de treball. Hi haurà qui no compleixi però no ha causat fractura social i en això els mitjans sí que han contribuït: amb informacions objectives i proactives de cara a la salut de les persones i a la salut pública en general. Hem avançat: ara el que no és normal és fumar. Un guany, en part, gràcies als mitjans de comunicació.

Al Regne Unit ha entrat en vigor una llei que prohibeix que es fume dins dels vehicles quan viatgen menors d’edat. Ha hagut certa polèmica perquè es percebia com una intromissió en la vida privada però ha aconseguit obrir-se pas. Opina que podem importar aquesta mesura?

Seria un pas important, una mesura important. En alguns estats australians ja fa temps que tenen una llei així, també en alguns d’EUA, ara a Regne Unit… Cal tenir present que les concentracions de fum de tabac i dels seus tòxics i agents cancerígens són molt important en una ambient tancat i reduït com és un cotxe. Ho hem mesurat i està publicat i, malgrat que és una exposició curta en el temps, d’entre cinc i trenta minuts, les concentracions d’aquests compostos són molt elevades. Els països europeus van en aquesta línia i seria desitjable que nosaltres també ens ho plantegéssim. Igual com altres mesures que sabem que són bones com, per exemple, que la marca no sigui la marca i que s’utilitzi un empaquetat genèric. A Austràlia aquesta mesura es va posar en marxa fa dos anys i els seus efectes són molt positius.

A banda de campanyes de conscienciació, fan falta, llavors, més lleis per fer front al tabaquisme?

Seria desitjable que no hi haguessin lleis i que tothom fes les coses bé, però les regulacions hi són per a alguna cosa. Que envaeixen el terreny privat? Relativament. No es pot conduir i parlar pel mòbil, per exemple, i el tabac també és un factor causant de distraccions. Encara que el cotxe sigui un terreny privat, es pot legislar, igual com en el cas del cinturó, i el seu efecte és positiu. En el cas de les llars és més complicat, però es pot aconsellar. A Califòrnia i a altres estats dels EUA, s’ha fet campanya de conscienciació perquè els fumadors es posin normes internes de no fumar dins de casa. I han aconseguit que el nombre de cases lliures de fum, smoke free homes, vagi augmentant amb el temps. Són els pares fumadors els que són conscients que han de sortir fora i s’autoimposen aquesta limitació. Això es pot aconseguir amb campanyes de conscienciació.

«Baixar la guàrdia perquè estem anant bé i deixar d’invertir diners en campanyes als mitjans de comunicació és un error»

I en el cas dels joves, un estadi anterior al que comenta, com evitar que s’inicien?

Controlar la publicitat, els patrocinis esportius i musicals… Està prohibit i és bo que sigui així perquè els joves deslliguen coses que els motiven molt del consum de tabac. Per un altre costat, cal fer programes d’educació sanitària específics per a les escoles perquè s’ha vist que són eficaços. Tenen un bon impacte i s’ha d’intentar que la major part d’escoles ho puguin fer dintre dels currículums. Això és més feina per l’escola i en algunes comunitats es fa de manera sistemàtica però seguim lluny d’una cobertura bona. Tot això, acompanyat, evidentment, de campanyes mediàtiques adreçades a tothom. Baixar la guàrdia perquè estem anant bé i deixar d’invertir diners en campanyes als mitjans de comunicació és un error. En els països on es progressa es continuen mantenint campanyes mediàtiques a més dels diferents elements que hem comentat i que globalment incideixen de manera positiva i contribueixen a que els joves no s’inicien a fumar.

© Mètode 2016