Jesús Méndez: «Al voltant de la ciència hi ha moltes històries que contar»

«El professional mèdic en las redaccions: passat, present i futur». Aquest va ser el títol de la ponència de Jesús Méndez  al seminari Comunicar la salut. Oportunitats i reptes de la divulgació mèdica organitzat per la revista Mètode i la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. Jesús Méndez és metge, doctor en Bioquímica i periodista freelance. Com a divulgador ha escrit per a Agencia SINC, El País i El Heraldo de Aragón, entre altres, i a més, és cofundador de la web Dixit Ciencia. En 2014 va obtenir el Premi Boehringer al Periodisme en Medicina (categoria digital) i el Premi Institut Roche al Periodisme en Medicina Personalitzada. Aprofitant la seua visita a València ens va contar les seues impressions sobre el periodisme científic en el panorama mediàtic actual.

«El periodisme científic té una tasca informativa però també educativa»

Per què és important el periodisme dedicat a la salut, i a la ciència en general, en els mitjans de comunicació?
Per a molta gent la ciència només arriba a través dels mitjans de comunicació, de manera que el periodisme científic té una tasca informativa però també educativa. A més, particularment la salut té una implicació molt directa amb la vida de la gent i el fet d’estar ben informat és molt important tant per a la forma de vida de les persones com per a la relació amb els seus metges.

Què pot aportar un investigador al periodisme de salut?
En la mentalitat d’un investigador hi ha una posició inicial i una intuïció major sobre quines són les fortaleses i les febleses de la recerca, i això ajuda a l’hora de valorar i contrastar la importància i la informació d’una publicació. Però al mateix temps pot suposar un obstacle, ja que no tots els investigadors comuniquen correctament i molts utilitzen un llenguatge massa especialitzat. De totes formes, hi hauria dues fases. Una, la del periodisme en general. De l’altra fase, l’anomenada «tercera via», hi ha un dèficit a Espanya. Es tracta de la necessitat de publicacions intermèdies que servesquen tant per al públic que ja està interessat en la ciència com per al propi expert, que no disposa de temps suficient per a llegir tots els articles científics però que sí que pot informar-se d’una manera ràpida i, al mateix temps, fiable. Però, per desgràcia, pareix que no resulta rentable.

Foto: Laura Sanantonio

Sovint es parla de la falta de confiança entre l’investigador i el periodista. Com es podria fomentar una millor relació?
Molts científics demanen l’article al periodista abans que aquest es publique. Jo no crec que el científic haja de manar sobre el treball del periodista, però sí que ha de tenir la possibilitat de revisar les pròpies declaracions. D’eixa forma es va establint un clima de major confiança. També és important, moltes vegades, l’actitud i l’aptitud del periodista.

«Un dels reptes per al periodisme de ciència es que tinga major ressò, perquè sense cap dubte està desprestigiat als mitjans de comunicació»

Com es pot actuar front a la informació no contrastada?
És difícil, perquè el públic massiu moltes voltes no té les armes suficients i es deixa portar per titulars cridaners. Supose que es tracta de tenir les antenes despertes quan vas llegint i percebre si s’està volent causar més sensació que informació. El públic hauria de tenir una tasca més activa i el periodista buscar una evidència més enllà de les paraules que arriben des dels gabinets de premsa que tracten de vendre la informació d’una forma atractiva. És important que el periodista tinga intuïció per a veure on estan els punts febles. També és necessària una agenda de contactes en què confies per que et done una visió crítica i fiable. Quan vaig començar a col·laborar amb l’Agència SINC, Pampa García Molina, cap de redacció, em va posar una condició: que cada reportatge portara almenys dos fonts. Òbviament, no es tracta d’una qüestió matemàtica, però apunta al fet que la informació ha d’estar contrastada per a dotar de riquesa l’article. Tot això, tenint en compte que també, de vegades, pot haver una «ideologia científica».

Quins són els errors més freqüents del periodisme especialitzat en salut?
La creació de notícies molt compactes. Normalment els mitjans volen fer veure que les investigacions científiques aborden problemes complexos que es ressolen a la perfecció d’una forma molt sofisticada i intel·ligent. La ciència moltes vegades no treballa d’aquesta forma,  però això és el que es transmet. Tampoc se sol parlar dels efectes que porta una investigació: les despeses d’un nou tractament, els efectes secundaris…. perquè la gent no ho vol escoltar. Un altre error és que no es forma suficientment als periodistes en estadística. En el periodisme en general, i en el de ciència en particular, és molt necessari. Amb dades estadístiques ben fetes però confuses es pot donar fàcilment una imatge que no es correspon a la realitat.

Foto: Laura Sanantonio

Quins mecanismes pot utilitzar un periodista per a distingir unes dades manipulades o enganyoses d’unes dades fiables?
La intuïció és molt important. La intuïció és un procés lògic accelerat, no és una cosa màgica, i moltes vegades naix de tenir una certa experiència.

«El concepte “escriptor científic” s’hauria de treballar més, perquè al voltant de la ciència hi ha moltes històries que contar»

Quines són les dificultats i els reptes que desafien al periodisme científic en l’actualitat?
Un dels reptes per al periodisme de ciència és que tinga major ressò, que estiga més reconegut, perquè sense cap dubte està desprestigiat en els mitjans de comunicació. Hi ha molts mitjans que ni tan sols tenen una secció pròpiament de ciència i, si tenen alguna informació científica, la publiquen amb una altra etiqueta de forma que aquesta queda difuminada.

«En les carreres universitàries científiques s’haurien d’incloure més assignatures de comunicació, i en el periodisme assignatures perquè tots els comunicadors tingueren unes nocions bàsiques de ciència»

També és molt important construir històries. En anglès està l’expressió science writer, i ací estan els periodistes o divulgadors. Crec que el concepte d’«escriptor científic» s’hauria de treballar més, perquè al voltant de la ciència hi ha moltes històries que contar que no són simplement les d’un article científic: les històries humanes, les històries dins d’una mateixa investigació… D’aquesta forma s’arribaria més a la ciència, i es faria veure que és molt més que freds números.

Qui ha de comunicar la ciència: el científic o el periodista?
L’única resposta possible és «qui ho faja bé». La qüestió és que, per a fer-ho bé, en les carreres universitàries científiques s’haurien d’incloure més assignatures de comunicació, i en el periodisme assignatures per que tots els comunicadors tingueren unes nocions bàsiques de ciència que els ajudaren a l’hora d’interpretar gràfics i demés instruments estadístics i a donar-los un enfocament més encertat.