Entrevista a Pampa García Molina

Cap de redacció de l'Agència SINC

«Allò principal per a un periodista és tenir la inquietud i preocupar-se per comprendre com funciona la ciència»  

Pampa García Molina

Pampa García Molina és periodista especialitzada en ciència i tecnologia i vicepresidenta de l’Associació Espanyola de Comunicació Científica (AECC). Llicenciada en Física, és actualment coordinadora i cap de redacció de l’Agència SINC (Servei d’Informació i Notícies Científiques). Partint del principi que informació no és el mateix que divulgació, «el que fem és localitzar una recerca o un projecte innovador i el convertim en notícia per tal que arribe als mitjans nacionals», va assenyalar. Per això els continguts de SINC tenen una llicència Creative Commons 3.0, que significa que poden ser utilitzats sempre i quan se’ls cite com a font. Des de 2011 SINC ha experimentat un creixement del 145% en visites a la seua pàgina web i compta amb una audiència estimada de cinc milions i mig de persones a tot el món.

Parlem del paper de les agències de notícies en la divulgació de la ciència. Poden influir a la configuració de l’agenda mediàtica, tenint en compte el seu paper de proveïdores de notícies?

La capacitat d’influència és evident: allò que trau una agència arribarà als mitjans. Molts centres d’investigació saben que si l’agència SINC elabora la informació que ells produeixen i la difon a través de la web, arribarà molt més lluny que si envien notes de premsa directament al correu dels periodistes. És que als mitjans els dóna més confiança el fet de saber que la informació prové d’una agència consolidada com una referència al rigor informatiu. Per exemple, un cas recent va tenir a veure amb el Manual diagnòstic dels trastorns mentals (DSM), la quinta versió del qual va publicar-se fa poc als Estats Units. A Espanya no s’havia parlat gaire sobre açò, però arran que en SINC vam donar-li un tractament en profunditat va començar a eixir informació en castellà. La veritat és que tenim una forta responsabilitat cap a la societat perquè contínuament seleccionem allò que nosaltres considerem que s’ha de contar sobre ciència i recerca.

Pensa que és necessària aquesta mediació de las agències entre científics i periodistes?

Allò necessari és que es faça bé. Avui és inevitable que d’una manera o altra la ciència acabe als mitjans, contada per periodistes especialitzats o no, perquè els centres d’investigació ja han assumit que cal explicar als ciutadans què fan i compten amb unitats específiques preparades per a això. Però si els mitjans no compten amb professionals preparats i formats per contar la ciència no es farà una interpretació efectiva i eixirà publicat de qualsevol manera.

«La agència SINC pot ser un filtre, però els mitjans confien en ell perquè ens utilitzen com a font d’informació»

Al fil d’això, vostè és llicenciada en Física. Creu que la formació científica és requisit indispensable per a un periodista que treballa aquestes qüestions?

En absolut, això em sembla un mite. Què fa falta per a ser un periodista científic? Saber contar històries i tenir la paciència, curiositat i ganes per tal de comprendre què és allò tan complicat del que has de parlar quan ni tan sols tu ho entens. A més, la ciència és un camp tan extens…Quina disciplina estudies? En el meu cas, la formació m’ha ajudat a enfrontar-me a la lectura d’informació sobre física sense tenir por. I si a la primera vegada no l’entenc, m’ho prenc amb humor en lloc d’esglaiar-me. Però allò principal per a un periodista és tenir la inquietud i preocupar-se per comprendre com funciona la ciència.

Com a intermediaris de la comunicació entre científics, mitjans de comunicació i ciutadans, podria existir el risc que les agències esdevinguen un filtre que contribueix a la distorsió no malintencionada dels fets científics?

Nosaltres treballem de la manera més honesta possible. És veritat que la selecció de la informació no està lliure d’opinió, però vull creure que la seua elaboració i interpretació sí que ho està, encara que de vegades no resulta gens fàcil. Clar que allò que arriba als periodistes ja ha passat pel filtre de SINC, però també és veritat que aquests mitjans confien en el nostre filtre, perquè d’una altra manera no ens utilitzarien com a font d’informació. Però, a banda, caldria que el periodista reelabore la informació que li arriba d’agència, i que tinga el temps suficient per tal de fer un parell de trucades, contrastar les dades i contextualitzar-la.

«No podem pretendre que el lector es concentre quan llig informació sobre ciència: no està estudiant»

El leitmotiv de l’agència SINC és «la ciència és notícia». Quan es converteix la ciència en un fenomen noticiós?

Per diverses raons, encara que és molt difícil que arribe a portada, llevat que es produesca un fenomen que alerte la societat. Per exemple, en una situació de catàstrofe: hi ha hagut casos molt sonats com la crisi del cogombre, la carn de cavall o el desastre de Fukushima. En aquest darrer cas fins i tot arriba a portada. També les grans troballes científiques han protagonitzat portades, com ara el bosó de Higgs o l’arribada del Curiosity a Mart. Però en realitat aquestes gestes van aconseguir tanta cobertura per l’enorme equip de comunicació amb què contaven darrere. Moltes altres vegades, les investigacions es converteixen en notícia perquè hi ha periodistes darrere que aconsegueixen fer la informació accessible i comprensible, i al mateix temps que la societat se senta implicada.

Vostè ha afirmat en altres ocasions que les agències especialitzades en comunicació científica intenten «jugar entre allò rigorós i allò atractiu». Com s’aconsegueix?

Aquest és un dels problemes clau del periodisme científic. No es pot pretendre que el lector es concentre mentre llig informació sobre ciència, perquè no està estudiant ni s’ha d’examinar. Així que al periodista més li val aconseguir que l’article li entre pels ulls. No obstant, perdre el rigor és un risc enorme que es corre. Aconseguir l’equilibri és molt difícil, és qüestió d’experiència, paciència i diàleg entre les persones de la redacció. Sense anar més lluny, jo consulte sovint els meus titulars.

© Mètode 2013