Patricia Fernández de Lis no és una nouvinguda en el món del periodisme científic, malgrat que la seua web Materia està en funcionament des de fa poc més d’un any. Va escriure durant molt de temps a El País i va ser redactora cap de la secció de ciència de Público. Va ser en aquest diari on va exercir més lliurement el seu amor per la ciència, creant un espai àmpliament guardonat per la seua important tasca informativa. Dels últims vestigis d’aquesta secció, sobtadament desapareguda amb la mort de Público en paper, va nàixer el seu propi mitjà: Materia. Un portal web on prima el rigor i la serietat que vol ser l’alternativa adequada a tota la «pseudociència» que hi ha a la xarxa, tal i com afirma la mateixa Patricia. Però, quina és la situació actual del periodisme científic a Espanya? És Internet un mitjà adequat per a la divulgació científica? Com és la relació entre científics i periodistes? Patricia coneix de primera mà com és de difícil avui dia portar endavant un projecte en Internet. I encara més, com és de complicat trobar l’espai adequat per a la ciència dins dels mitjans tradicionals. Aprofitant la seua participació al seminari «La premsa i la ciència», organitzat per Mètode, parlem amb ella sobre aquests temes i altres.
Quines qualitats ha de tindre un bon periodista científic? Jo crec que un periodista científic ha de tindre el mateix que qualsevol altre periodista: curiositat i sentit comú. Són dues coses comuns a qualsevol tipus de periodisme. Però en el de ciència és especialment important, perquè sense curiositat no pots arribar a entendre la base de la ciència, que és la creativitat, el descobriment, allò nou. I sense sentit comú no pots ser capaç de distingir la pseudociència, la mala ciència, la publicitat encoberta o les notes de premsa d’allò que és un veritable avanç científic rellevant. És per això que ha de tindre aquestes dues coses de base. També ajuda molt que siga un periodista a qui li agrade la ciència i que en llegesca. I si a més té formació científica, encara millor. Se sol discutir molt sobre la importància que els periodistes científics siguen científics o no. A mi realment no m’importa què siguen. És a dir, si són científics està molt bé, però el que és realment important és que siguen bons periodistes.
Però malgrat la seua importància, el panorama al qual s’enfronten en la actualitat els periodistes científics no pareix massa esperançador. Per què creu que a les redaccions estan desapareixent més periodistes científics que de qualsevol altra especialitat? El problema és que durant les crisis, i ara estem dins d’una crisi brutal, no tan sols econòmica sinó una crisi de model dels diaris, la majoria de mitjans tendeixen a centrar-se en la informació en la qual competeixen i no en la que els diferencia. És un poc absurd, però si ens hi fixem ara mateix, els grans mitjans dediquen pràcticament tot el seu espai a política, economia i esports, perquè és allò que interessa a tot el món. També donen espai a la premsa rosa, per exemple. A tot allò que siga entreteniment. I lamentablement, la informació que els diferencia, que en aquest cas és la de ciència, salut o medi ambient, està desapareixent. Això significa que a les redaccions hi ha cada vegada menys periodistes científics que estiguen formats i informats i que siguen capaços de diferenciar, entre el tsunami d’informació que els arriba, la informació científica realment rellevant. Aquesta situació és perjudicial per a tots.
I la desaparició de la informació científica dels mitjans pot fer creure que el problema és que al públic en general no li interessa llegir sobre ciència, no? Clar, però això és totalment fals. De fet, quan vaig ser redactora cap de la secció de ciència del diari Público, que era molt àmplia i on tots els dies teníem de quatre a sis pàgines de ciència, sempre aconseguíem que entre les deu notícies més vistes de la web hi haguera dues de ciència. Com a anècdota, el dia que Espanya va guanyar el mundial de futbol, en totes les webs les deu noticies més vistes eren de futbol o d’Iker Casillas i Sara Carbonero. Semblava que en tot el món no hi havia una informació més important per als espanyols que aquesta [riu]. I no obstant això, aquell dia en Público es va colar al sèptim lloc de les notícies més vistes una sobre una missió de l’Agència Espacial Europea. És a dir, que a la gent li interessa la ciència moltíssim, perquè la ciència és vida. La ciència és descobriment, la ciència és curiositat. La ciència ho és tot. El que passa és que com tots els mitjans, lamentablement, cada vegada ofereixen menys informació, arriben a la conclusió que hi ha cada vegada menys gent interessada. Però no és així. El que passa és que la gent interessada en la ciència està en altres llocs com Mètode o Materia. Busquen informació en altres llocs perquè saben que els grans mitjans no la tenen.
Vostè va ser la redactora cap de la secció de ciència del diari Público. Una secció que, a més, va guanyar molts premis i va situar al diari como un dels més importants dins d’Espanya en quant a informació científica. Però després del precipitat tancament de Público en paper, com naix la idea de crear Materia? La idea de crear Materia naix després de la lamentable mort de Público. Nosaltres ens vam quedar sense treball i vam rebre moltíssims missatges a les xarxes socials i mitjançant el correu, de molta gent que trobava a faltar Público. Molta gent també ens escrivia perquè temia que la ciència dels mitjans despareguera. I en reflexionar sobre aquests missatges, que no eren tan sols dels nostres amics i familiars, sinó de moltíssims lectors anònims, vam pensar que podíem o havíem de continuar fent el nostre treball pel nostre compte. Va ser llavors quan crearem Materia. Ho vam fer en format web perquè estàvem convençuts que era el present de la comunicació científica. A més crèiem que existia un buit molt evident per a Materia. Hi ha molta divulgació i molts blogs, però potser feien falta notícies, informació científica en Internet i en espanyol. Per això vam decidir llançar aquest projecte.
Vostè afirma que el present de la comunicació científica està a Internet. Tanmateix, alguns experts encara es mostren un poc reticents davant aquest mitjà. Quins desavantatges creu vostè que té Internet enfront als mitjans tradicionals? Internet obri moltíssimes portes de la comunicació als joves periodistes, als divulgadors, per a parlar directament amb els lectors. És un mitjà molt potent. El major desavantatge que té és la impossibilitat de distingir la bona divulgació de la pseudociència. Necessitem eines per a aconseguir diferenciar la mala divulgació de la bona. Abans, per a bé o per a mal, teníem quatre o cinc mitjans de referència en paper, ràdio o televisió dels quals sabíem que ens podíem fiar. Ara ha tingut lloc una eclosió de mitjans, que és una cosa bona perquè augmenten les possibilitats d’estar informat, però també és negatiu perquè dins d’aquesta eclosió hi ha molts mitjans mediocres. Hi ha molta mala ciència. El problema fonamental per a mi és aquest, el soroll i la pseudociència que es cola per les escletxes de tots els mitjans de comunicació. I informar-se de ciència requereix certa col·laboració per part del lector, no és fàcil. No és llegir sobre l’últim crim comès, sobre un gol de Cristiano Ronaldo o sobre els enamoriscaments d’un famós. És per això que molta gent de vegades es deixa seduir per la informació fàcil i sensacionalista. Hem de lluitar cada dia perquè nosaltres volem colar-nos per les escletxes per les quals es cola la pseudociència. Perquè si ens podem colar nosaltres, millor.
A Mètode estudiem la relació entre les dos cultures, la científica i la periodística, i com es nodreixen l’una de l’altra. A Materia, quina és la seua experiència en el tracte i la col·laboració amb els científics? Nosaltres valorem aquesta relació com molt positiva. Jo crec que, a més, cada vegada hi ha més científics que són conscients del poder transformador dels mitjans de comunicació i que volen col·laborar i ajudar en aquesta transformació. Nosaltres la veritat és que tenim molt bona relació. Evidentment, al ser un mitjà en Internet, amb canvis molt ràpids i una gran interacció dels lectors, moltes vegades els científics perden el control de les seues investigacions i estan una mica incòmodes amb açò. De vegades et demanen revisar el text, que faces canvis o fins i tot que esborres comentaris que no els agraden… És a dir, alguns d’ells se senten un poc incòmodes encara. Però açò està canviant, sobretot en els científics més joves que estan ara fent divulgació als seus propis blogs. Cada vegada hi ha més científics que s’estan acostumant a divulgar ells mateixos.
Andrea González Garrigas. Periodista. © Mètode 2013.
|
|
«Un periodista científic ha de tindre el mateix que qualsevol altre periodista: curiositat i sentit comú»
«Cada vegada hi ha més científics que són conscients del poder transformador dels mitjans de comunicació i que volen col·laborar i ajudar en aquesta transformació»
|