Jutjar un article per la portada

time

Que la realitat no t’espatlle un bon titular. O una bona portada, podríem afegir. Aquesta frase, que s’acostuma a citar per parlar del periodisme més sensacionalista, s’ajusta al cas que ens ocupa. A principis del mes d’abril, la revista Time sorprenia amb una rotunda portada que deia en grans lletres majúscules: «COM CURAR EL CÀNCER». El titular, cosa poc habitual també, portava un asterisc (*) que remetia a la següent llegenda: «Sí, ara és possible –gràcies als nous dream teams del càncer que estan donant millors i més ràpids resultats».

Dir així, en portada, i sense més explicació que sí, que ara és possible curar el càncer, resulta exagerat i –en última instància- fals. Podem imaginar-nos el neguit que desperten aquesta mena de titulars en els pacients de càncer i els seus familiars que esperen un cura definitiva contra la malaltia. I així, mentre la major part de metges oncòlegs repeteixen allà on se’ls vol escoltar que no hi ha cap fórmula màgica i que el que cal és seguir treballant per conèixer millor cadascuna de les múltiples i variades manifestacions de la malaltia, portades com aquesta tiren per terra qualsevol intent d’acostament rigorós al tema. 

L’article, que dins de la revista es titula «La conspiració per a acabar amb el càncer», ve signat per Bill Saporito qui fa una introducció al tema en clau purament bèl·lica: «Actua (el càncer) com una gran força armada, de manera equivalent a atacar per aire, terra i mar amb sigil, i nosaltres pensem en destruir-lo, amb què? Amb un franctirador en bata blanca?». Cita l’investigador del MIT Philip Sharp per destacar que la malaltia «és molt més complexa del que hem estat tractant-la»  i que, per tant: «Això requerirà no un heroi, sinó molts. Sharp –el biòleg molecular i premi Nobel que estudia les causes genètiques del càncer- està reclutant unitats de forces especials per a combatre’l». Aquestes unitats de forces especials són els dream teams als quals fa referència en la portada i que, des de fa quatre anys estan promovent-se des de Stand Up to Cancer, un organisme dedicat a la lluita contra el càncer fundat per persones vinculades a la indústria de l’entreteniment amb capacitat per a recaptar grans sumes de diners.

Per descomptat, equips formats per investigadors de primera fila i amb un finançament potentíssim contribuiran a generar avanços importants per al tractament de determinats casos de càncer en un temps menor del que es necessitaria si no es tingueren els diners. En aquest sentit, són iniciatives remarcables i necessàries. Tot i això, relacionar directament l’existència d’aquests grups d’excel·lència científica amb una mena de fórmula màgica que permeta curar el càncer és, com a mínim, exagerat i poc rigorós.

Per totes aquestes raons, des d’alguns mitjans s’han aixecat veus crítiques contra el tractament informatiu que sobre el tema ha fet la revista. En un article a Slate.com, el periodista i escriptor Seth Mnookin es pregunta si no ens trobem davant la pitjor portada de l’any. També Paul Raeburn fa una anàlisi crítica de la portada i l’article a Tracker, el blog del Knight Science Journalism Program del MIT. Als mitjans espanyols, el metge i col·laborador d’El Mundo José Luis de la Serna, ha qualificat la portada «d’excés».

Una pràctica amb precedents

Per què aquesta necessitat d’arriscar tant quan es parla de càncer? Evidentment, la portada ha d’atraure suficientment l’atenció com perquè la gent s’interesse pels continguts. La qüestió és fins a quin punt es poden deformar i exagerar les idees. En aquest sentit, la revista ha buscat tindre un impacte important. El problema és que quan es parla de càncer s’ha de ser especialment rigorós perquè les expectatives que es generen són majors que quan es fa referència de manera sensacionalista a altres temes. El càncer afecta directament moltíssimes persones i de manera molt greu. Afirmacions com que és possible curar el càncer, en general i ja mateix, són massa agosarades com per fer-se des d’un mitjà amb tanta influència com la revista Time.

Però, de fet, no és la primera vegada que mitjans de prestigi «curen el càncer». Un interessant article de Gemma Revuelta a la revista Quark de 1998 analitza i reflexiona sobre el sensacionalisme d’aquest tipus de portades arran d’un altre cas protagonitzat pel prestigiós diari The New York Times. El mitjà va publicar en portada i en l’edició dominical un article excessivament optimista sobre un nou tractament que obria les portes a la curació del càncer i experimentat… només en ratolins.

Com s’afirma en un editorial a la revista Nature Clinical Practice Oncology (2007) els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental a l’hora de definir les actituds públiques envers el càncer: «Desafortunadament, la cobertura del càncer als mitjans és molt sovint de baixa qualitat. Aquest tipus d’informació pot reforçar el mite que el càncer es una sentència de mort automàtica, promoure la por i l’estigma, i difondre falses esperances promovent de manera acrítica “cures miraculoses”». Aquest darrer punt és especialment decebedor per als pacients i familiars que accedeixen a la informació.

Mitjans de comunicació amb la influència de la revista Time haurien de tenir present que la forma en què aborden aquest tema contribueix a fixar una determinada imatge de la malaltia en la societat. Contribuir a generar falses expectatives amb un titular cridaner pensant que després el text ja matisarà les exageracions, resulta erroni. És com si ja no calguera respectar certes normes o tenir en compte les formes. Una de les bases del periodisme rau en el «contracte» de credibilitat que s’estableix amb el lector. Sembla que aquest ha passat a ser una cosa més laxa i que la precisió pot deixar-se de banda quan destorba per a obtenir un bon titular.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures.
© Mètode 2013.

 

 

time2© Time
La polèmica portada de la revista Time.

 

 

«Contribuir a generar falses expectatives amb un titular cridaner pensant que després el text ja matisarà les exageracions, resulta erroni»

© Mètode 2013
Periodista. Revista Mètode.