Entrevista a Miguel Ángel Sabadell

Miguel Ángel Sabadell, editor de la revista Muy Interesante, ens parla de la cerca de l’interès en el lector de ciència i de com, en paraules del editor, «la ciència ven». En l’actualitat, Muy Interesante és la tercera revista de ciència més llegida a Espanya i la més seguida en Twitter. Com aconsegueixen tanta popularitat? Miguel Ángel Sabadell ens mostra les claus de la divulgació científica en la seua revista.

Un dels problemes que els sorgeixen als periodistes és com tractar la informació científica per a fer-la atractiva i divulgativa. Quines creu que són les claus per atraure al lector?
Aquest problema es troba present en qualsevol altre tema a tractar pels periodistes. Com fas que siga llegible un reportatge de política? Primer s’ha de conèixer la matèria, i després, la part creativa: buscar un enfocament diferent, cuidar el titular, l’inici de l’article, perquè és l’única  manera d’enganxar al lector perquè continue llegint. I aquestes tècniques no només són per al periodisme científic, sinó per a qualsevol altre. Has de conèixer quins són els interessos de la gent, però el més important és la creativitat i el coneixement previ del tema.

Quines creu vostè que són les principals diferències entre el món de la ciència i el del periodisme? Són irreconciliables?
Per a mi, la principal diferència és que tenen dos objectius molt diferents. El científic el que busca és conèixer el món i el reconeixement dels seus companys, i el periodista busca entretenir i informar, però sobretot, busca uns nivells d’audiència. L’equilibri entre ambdós mons és molt inestable. I el científic de vegades oblida una qüestió molt important: el que interessa al científic no té per què interessar-li al públic. I el científic tampoc sap relacionar-se amb un periodista. Depèn del mitjà: si parles per a la televisió, tens trenta segons, per a ràdio és un altre enfocament. El periodista també ha de conèixer el món de la ciència per a escriure bé un article. I de totes aquestes qüestions venen els xocs entre aquests dos mons.

Quina d’aquestes dues opcions creu que és preferible per a la seua revista de divulgació científica: periodista amb nocions de ciència o científic amb coneixements de periodisme?
Necessites un divulgador. Personalment, em dóna igual d’on vinga i la formació que tinga. Si divulgues bé, dóna el mateix d’on procedesques. Que sàpigues de ciència no implica que sàpigues divulgar, i que sàpigues divulgar no implica que sàpigues fer-ho sobre ciència. Aleshores, has de saber divulgar ciència, independentment d’on procedesques.

Les xarxes socials i l’era de la informació han modificat la realitat comunicativa. Què ha canviat en la seua revista amb les noves tecnologies? Creu que en el seu àmbit, el periodisme imprès té futur?
És curiós, perquè al llarg dels últims anys, hem rebaixat l’extensió dels nostres articles. Es publica menys text i més fotografia i ara estem vivint l’era del coneixement dèbil: en els 140 caràcters de Twitter, que no donen per a molt. Has d’adaptar-te a aquests nous mitjans, però tenint en compte que hi ha coses que cal contar amb cura i detall, i això no es pot perdre. Jo crec que el mitjà escrit que no trobarem a Internet és el de reflexió, el que aprofundeix i et dóna el panorama complet. La resta és per a informacions puntuals que no et donaran una reflexió global.

La vostra revista és la mes seguida en Twitter. Com explica vostè aquesta gran popularitat?
La gent que ho du s’està dedicant plenament a això i ho està fent molt bé. Jo crec que és l’efecte «ovella mansa»: ningú no sap perquè funciona, però al final en el ramat mana algú, encara que no se sàpiga qui ho fa. S’ha apostat molt fort per això. Hem sigut la primera revista que ha eixit per a iPad a Espanya. I la gent, quan els dones coses interessants i que els agraden, respon.

Eva Maria Javier. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 2013.

«El científic de vegades oblida una qüestió molt important: el que li interessa a ell no té per què interessar-li al públic»

«Al llarg dels últims anys, hem rebaixat l’extensió dels nostres articles. Es publica menys text i més fotografia i ara estem vivint l’era del coneixement dèbil»