Dels neutrins superveloços a la «partícula de Déu»

higgs-neutrins

© 2008 CERN

Peter Higgs, el descobridor del bosó que porta el seu nom, ha manifestat en diverses ocasions el seu rebuig cap al terme «partícula de Déu». La imatge va ser presa durant una vísita del físic al Gran Col·lisionador d’Hadrons (LHC) del CERN.

Amb motiu del guardó Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica a Peter Higgs i Françoise Englert pel descobriment del Bosó de Higgs, repassem dos dels temes de la física de partícules que més han cridat l’atenció dels mitjans als darrers temps: els neutrins superlumínics i el Bosó de Higgs.

Si en ciència no poden haver enunciats últims, que no puguen ser contrastats i –per tant–refutats (com defensava Popper), i si acceptem el coneixement científic com «provisional» o com aquell que «encara no ha estat falsat», no haurien de causar tanta agitació experiments que semblen contradir enunciats establerts i acceptats. Les històries de teories que acaben superades per altres més exactes ens atrauen perquè s’adeqüen perfectament a la imatge que tenim de la ciència com a disciplina en avanç continu. Aquesta idea ens ajuda a perpetuar la fe en un progrés il·limitat i un demà millor. Ara bé, què ocorre si aquestes «novetats» qüestionen el gran Einstein? Com a mínim, que corren rius de tinta. Ocasions per enderrocar figures mítiques no es presenten cada dia.

Això és el que va passar quan el 23 de setembre de 2011 el CERN va comunicar que, en experiments realitzats amb el detector del Laboratori del Gran Sasso (Itàlia), els neutrins podien haver superat la velocitat de la llum. Si aquest resultat es demostrava finalment correcte, qüestionava la teoria de la relativitat especial postulada per Einstein.  Això obria la porta a imaginar, fins i tot, viatges al passat. Un tema massa atractiu com perquè els mitjans de comunicació el deixaren córrer així que s’hi van llançar de cap mentre la comunitat científica acollia la notícia entre la perplexitat i l’escepticisme. Des del CERN es va demanar prudència perquè un resultat així requeria contrastar de nou les dades, però l’anunci feia difícil aturar les especulacions generades davant una possible confirmació dels resultats obtinguts.

En novembre de 2011 es va repetir l’experiment i els neutrins tornaren a ser més ràpids que la llum. Es va insistir en que calien noves comprovacions com, efectivament, així es va demostrar: en febrer de 2012 s’aportaren noves dades que qüestionaven aquests primers resultats. L’error apuntava a una mala connexió de la fibra òptica entre la unitat de recepció de GPS i la targeta d’entrada/eixida d’un ordinador.

Un estudi recent de Martí Domínguez, professor de Periodisme de la Universitat de València, publicat a la revista Science Communication analitza aquesta controvèrsia des del punt de vista de l’humor gràfic a diversos diaris europeus. Les vinyetes són un instrument d’anàlisi de la realitat social i contribueixen a valorar com es reben les notícies, com són interpretades socialment.

La velocitat dels neutrins

Segons l’estudi i pel que fa a països, la premsa italiana és la que dedicà més atenció a la notícia. No s’ha d’oblidar que el detector de neutrins on es van dur a terme els experiments donats a conéixer des del CERN està situat al Laboratori del Gran Sasso, als Apenins. Per temes, diverses vinyetes comparaven la velocitat dels neutrins amb la dels polítics, especialment amb la figura de Silvio Berlusconi. L’extraordinària velocitat dels neutrins és un altre aspecte utilitzat per fer referència a altres temes d’actualitat com la crisi econòmica.

A França, les vinyetes projectaven una diversitat temàtica més àmplia. Les referències a l’excés de velocitat, els polítics (des de Gadaffi a Strauss-Khan), el món de l’esport (Usain Bolt) i l’economia (evasió d’impostos) són una bona mostra de l’ampli ressò aconseguit pel tema. L’humor és més contingut i amb menys referències polítiques a les vinyetes angleses en què va predominar la personalització del neutrí. Pel que fa a les vinyetes en espanyol, molts dels temes anteriors es repeteixen: excés de velocitat, comparació amb polítics que s’escapoleixen dels seus compromisos…

La representació dels neutrins també resulta interessant. Normalment apareixen representats com una bola, una massa amorfa o uns éssers diminuts de grans ulls, mentre que la llum –amb qui competeixen– és vista en forma de bombeta amb cames, de raig i, fins i tot, d’arc de Sant Martí. Els científics acostumen a aparèixer caracteritzats per la bata blanca, el gest seriós i fent declaracions sobre els neutrins.

 

 

«No haurien de causar tanta agitació experiments que semblen contradir enunciats establerts i acceptats»

vinyeta-einstein2
Una vinyeta de Javad Alizadeh que reflecteix la possibilitat que Einstein estiguera equivocat.
   

Einstein estava equivocat

Si el descobriment científic no haguera implicat la refutació d’Einstein, la qüestió no s’hauria revestit de tanta importància. Einstein és una icona a l’imaginari col·lectiu. La revista Time el va triar en 1999 com a «personatge del segle XX». El fet que el gran científic poguera estar equivocat era una opció massa atractiva com per renunciar-hi o no aprofitar-la al màxim.

Hi va haver, per tant, tota una sèrie de vinyetes que explotaren aquesta vessant de l’Einstein perdedor davant quelcom tan intangible com uns neutrins entestats a viatjar més ràpid que la llum. Malgrat la cautela mostrada per la comunitat científica, els humoristes van considerar interessant la batalla Einstein vs. neutrins. Així decidiren mostrar el científic trist, amb orelles d’ase o traient la llengua mentre científics del CERN li la trauen a ell.

D’altra banda, la possibilitat que Einstein estiguera equivocat s’entenia com un qüestionament de la fiabilitat científica. Si les teories d’Einstein es demostraven falses, quina certesa podia quedar-li a la ciència? El procés de falsabilitat es va interpretar així com una feblesa més que com una garantia per a l’avanç del coneixement. En lloc de mirar-se com un triomf de la ciència, la constant revisió de les seues lleis es va presentar com que no s’havia de donar importància a cap resultat científic. En una vinyeta de James Whitworth un xiquet li diu al seu mestre: «Si un neutrí pot desafiar les lleis de la física, jo puc entregar tard els meus deures». Després del desmentit del CERN, l’assumpte ja no va generar tant d’interès per part dels dibuixants. De les 127 vinyetes estudiades, només 29 es van dedicar al desmentit.  

La partícula de Déu

El Bosó de Higgs és altre tema que ha atret l’atenció dels mitjans als darrers anys. El 4 de juliol de 2012 el CERN afirmava haver descobert una partícula que, segons les comprovacions, era el bosó de Higgs. La revista Science  destacava aquell any la descoberta com la més important de l’any per a la ciència. En març d’enguany el CERN ha aportat noves dades que reafirmen la hipòtesi que, efectivament, es tracta del bosó de Higgs.

La partícula també es va popularitzar, arran del llibre del físic L. Lederman, amb el nom de La Partícula de Deú. El títol, proposat per l’editor del llibre amb el propòsit de fer-lo més atractiu per als lectors, mai ha quallat entre la comunitat científica que veu amb recel un concepte que apel·la a la divinitat. El propi Higgs ha manifestat en diverses ocasions el seu rebuig cap al terme. Tot i això, el nom sempre ha trobat ressò als mitjans de comunicació i a dies d’ara continua emprant-se de manera habitual.

De fet, el passat 29 de maig de 2013, quan es va anunciar que el premi Príncep d’Astúries d’Investigació anava als descobridors del Bosó de Higgs, els físics Peter Higgs i Françoise Englert, algunes agències i diaris optaren per fer referència directa a la partícula divina: «Los padres de la partícula de “dios” y el CERN, Príncipe de Asturias de Investigación» (EFE, 29/5/2013) , «Peter Higgs reivindica l’altre “pare” de la “partícula de Déu”», «La “partícula de Déu”, premi Príncep d’Astúries d’Investigació» (El Periódico de Catalunya, 29/5/2013), «Los padres de ‘la partícula de Dios’, Príncipe de Investigación» (Levante, 29/5/2013).

Major divulgació?

Tota aquesta atenció mediàtica, ha servit de vehicle divulgador de ciència o més bé s’ha utilitzat la informació de manera sensacionalista eixamplant la bretxa del coneixement entre científics i públic? Hi ha ara més gent que sàpiga què és un neutrí? En realitat, allò que ha donat importància a aquesta notícia ha estat la vinculació amb la teoria de la relativitat d’Einstein. La possibilitat que estigués equivocat va estimular la imaginació dels dibuixants.

De la mateixa manera, no hi ha dubte que el fet d’anomenar el Bosó de Higgs com partícula de Déu va incrementar l’interès cap al tema per part dels mitjans de comunicació.  De fet, malgrat el rebuig explícit del propi Higgs i dels físics en general al nom, segueix emprant-se de manera habitual als mitjans de comunicació. Però aquest ús, s’ha traduït en un millor coneixement del bosó de Higgs? Com afirma la periodista Alicia Rivero a l’article d’El País «”La partícula de Dios”: un mote que no gusta» (20/12/11) : «aquest malnom no aclareix res, no ajuda a la divulgació o a l’aproximació col·loquial de la idea, com el Big Bang, els forats negres o la matèria fosca, perquè no es correspon amb cap concepte de física. La divinitat no evoca cap idea que ajude a comprendre què significa la partícula de Higgs…»

En definitiva, dues històries de la quals aprendre tots: periodistes i científics. El director d’investigació del CERN, Sergio Bertolucci, va dir en referència als neutrins: «El succés captà la imaginació del públic i donà a la gent l’oportunitat de veure el mètode científic en acció, un inesperat resultat posà l’estudi sota l’escrutini públic i permeté la col·laboració de diferents experiments per a verificar els resultats. Així és com avança la ciència» (La Vanguardia, 8/6/2012). Aquestes benintencionades declaracions mostren una idea del coneixement i la col·laboració científica que, tanmateix, es pot qüestionar amb la pròpia història dels neutrins. El tema de la prioritat (i la precipitació) a l’hora de donar una notícia de tal impacte, la desconfiança entre la pròpia comunitat científica i, finalment, la dimissió del cap i del coordinador científic de l’experiment són també mostra de les contradiccions que es donen al sí de la ciència.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode, Universitat de València.
© Mètode 2013.

 

 

«La possibilitat que Einstein estiguera equivocat s’entenia com un qüestionament de la fiabilitat científica. Si les teories d’Einstein es demostraven falses, quina certesa podia quedar-li a la ciència?»

© Mètode 2013

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.