Entrevista a Pilar Perla

pilarperla
© Carlos Muñoz

Pilar Perla Mateo (Saragossa, 1968) dirigeix Tercer Milenio, el suplement de ciència i tecnologia que edita el periòdic Heraldo de Aragón des de fa vint anys, un aniversari gens menyspreable en els temps que corren actualment per a la premsa impresa. Vicepresidenta de l’Associació Espanyola de Comunicació Científica, combina el periodisme amb la docència a diverses universitats. Ha rebut nombrosos premis i reconeixements per la seua trajectòria en l’àmbit del periodisme científic.

Tercer Milenio, el suplement de ciència que vostè dirigeix en el diari Heraldo de Aragón, compleix vint anys. Com ha aconseguit sobreviure un suplement científic durant tant de temps?
En el seu moment, Tercer Milenio va ser una iniciativa pionera com mitjà de difusió de la cultura científica i de la innovació que s’ha demostrat que, a més, tenia visió de futur. Des del seu mateix inici, a la voluntat d’Heraldo d’apostar per tindre entre els seus continguts vuit pàgines setmanals dedicades a la ciència i la tecnologia, es va unir el patrocini del Govern d’Aragó. La constància d’aquesta fórmula al llarg d’aquests vint anys és l’explicació que hi ha darrere de la seua longevitat. Durant aquest temps, Tercer Milenio ha sabut enfortir-se teixint una xarxa de col·laboradors especialitzats. Una altra clau de supervivència és, per descomptat, adaptar-se a cada moment mantenint ferm el rumb.

I com ha evolucionat el tractament de la informació científica al llarg d’aquests anys?
Des del principi posàrem molt alt el nivell de qualitat, amb igual exigència per a ser eficaços al comunicar-nos amb el lector –és a dir, clars i mai avorrits– que per a respectar el rigor científic i ser fiables. Aquesta actitud ens va fer anar guanyant la confiança de la comunitat científica, que es va convertir en col·laboradora directa del suplement i va aprendre a divulgar pensant en el lector. M’agrada dir que Tercer Milenio és un suplement fet per als lectors però amb els científics. Amb el temps, anàrem incorporant també enfocaments encara més divulgatius, de la mà d’un planter de periodistes científics i divulgadors amb llum pròpia. En aquest camí, hem anat trobant la nostra veu, que són moltes veus, un segell únic que es basa en la creativitat, amb enfocaments divulgatius que complementen la
informació científica que ja es dóna en altres pàgines del periòdic.

Com va sorgir la idea de fer un suplement científic?
Heraldo havia anat publicant durant els anys anteriors a 1993 una sèrie d’articles sobre tots i cadascun dels grups d’investigació aragonesos. D’aquest acostament a la comunitat científica va sorgir la idea de fer un suplement, que va nàixer lligat a un departament universitari, el d’Enginyeria de Disseny i Fabricació. Als pocs anys, aquella connexió es va estendre a tota la comunitat científica, i no només aragonesa, hem tingut col·laboradors de tota Espanya i també des d’altres països.

 

 

 

«Segueix havent desconfiança i desconeixement de les dinàmiques de treball dels mitjans»


Els científics acostumen a dir dels periodistes que simplifiquen massa la informació científica mentre que aquests es queixen que els científics no saben resumir ni de parlar dels seus treballs de manera atractiva. Com es pot treballar per a vèncer aquesta mútua desconfiança? Li va costar convèncer els científics de la necessitat de donar a conèixer al gran públic les seues investigacions?
És un treball artesanal. Si veuen que el periodista és tan exigent amb el resultat del seu treball com ells amb el seu, et respecten i confien en la professionalitat. Saben que establim un diàleg amb l’objectiu comú que el lector es llegesca l’article fins el final (el científic tendeix a pensar més en què dirà el company del despatx del costat). Quan ja hem treballat junts altres vegades, m’han arribat a dir: «Tu manes». Això no passa el primer dia… Per altra banda, en general, tot científic vol donar a conèixer el seu projecte, la seua investigació, però a vegades els demanem un context més ampli o volem un altre enfocament, això els costa més. En altres ocasions, cal convèncer-los que es pot divulgar el seu treball tot i que encara no tinguen cap resultat publicat. Potser més que mai és necessari fer visible la seua tasca, transmetre la importància que les investigacions necessiten anys i mitjans per a arribar a alguna part.

Creu que a Espanya els científics veuen la divulgació com una cosa necessària?
Cada vegada són més conscients que la societat només pot valorar allò que coneix i  que la via són els mitjans de comunicació. Però segueix havent desconfiança i desconeixement de les dinàmiques de treball dels mitjans. Els costa adaptar el seu llenguatge i posar-se en el lloc del lector. A tot això s’aprèn. Fa uns anys, la Universitat de La Rioja va elaborar un Manual online de comunicació per a investigadors, que vaig coordinar, que tracta de cobrir aqueixa mancança. A més, no afavoreix el fet que no hi haja un reconeixement curricular de la divulgació.

Qui exagera més a l’hora de presentar els resultats d’una investigació: els periodistes o els científics?
Dependrà del periodista i del científic. Especialment quan competeix amb la política o l’economia, la notícia científica ha de ser sensacional per a trobar un lloc; per això és tan important comptar amb espais propis per a comunicar la ciència. Sense dubte, el periodista científic ha de tindre sempre alerta el seu crític per a valorar l’abast real d’allò que es «ven» des de les fonts. En general, em preocupa que, des dels mitjans i des dels gabinets de premsa, dibuixem una imatge de la ciència lligada únicament a l’èxit. En realitat, la ciència necessita buscar molt fins trobar alguna cosa.

 

 

 

tercermilenio© Heraldo de Aragón
Portada especial de Tercer Milenio amb motiu del seu vintè aniversari.


La greu crisi que pateix la premsa en paper ha provocat la reducció de les plantilles en les redaccions. Com ha afectat això a la informació de caràcter científic?

La informació de ciència està patint especialment. La rendibilitat mana. Han desaparegut programes i suplements, experimentats professionals es veuen en l’atur, les col·laboracions han deixat de pagar-se i les condicions laborals empitjoren. Cada vegada hi ha més pressió sobre els professionals especialitzats que continuen en actiu; mantenir la qualitat és un esforç ímprobe. La informació científica és un contingut delicat i exigent, que necessita uns temps d’elaboració que no sempre entenen els qui decideixen.

Quines són les característiques que ha de tindre un bon periodista científic?
El periodisme és un ofici i s’aprèn caminant. Subscric una frase que li vaig escoltar fa temps a Alicia Rivera, periodista d’El País: «No cal saber de tot, sinó saber a qui preguntar». Una formació complementària és desitjable, però allò fonamental és l’actitud. Documentar-se bé abans de preguntar per a posar en context, relacionar, aprofundir, fer les preguntes que el ciutadà es faria i, un detall important, entendre-ho abans de contar-ho. El periodista científic ha de tindre molt clar que està al servei del públic, no del científic. I, sempre, tindre la curiositat «en funcionament».

També coordina el blog De cero a ciencia i manté perfil actiu en Twitter. Quin paper han jugat les xarxes socials en la divulgació científica i com creu que serà aquest paper en els pròxims anys?
Les xarxes socials fan que els mitjans pugen dialogar directament amb els seus lectors, no només escoltar-los, sinó fomentar una actitud activa. Permeten a més crear una comunitat de persones curioses, que gaudeixen amb la divulgació científica i que la demanden. El públic està en les xarxes, però molt segmentat; en les xarxes socials ens agrupem per interessos comuns. El repte futur serà arribar –i conquerir– a aquells que no estan interessats per la ciència. Per això una cosa molt valuosa que ofereixen els mitjans generalistes és ser la porta d’entrada per a tot el món cap a tot tipus de temes, fet que deixa un marge al descobriment.

 

 

 

«Quan competeix amb la política o l’economia, la notícia científica ha de ser sensacional per a trobar un lloc»

Un pont de lectures

Quins llibres de ciència acostuma a llegir?
Gaudesc amb les obres de divulgació que entreteixeixen la ciència amb tota la resta, com La cuchara menguante, de Sam Kean, el subtítol del qual és: Y otros relatos veraces de locura, amor y la historia del mundo a partir de la tabla periódica de los elementos; o Los caminos de la sal, de Pierre Lazslo.

I quina obra de caràcter literari recomanaria?
Últimament, m’ha emocionat la lectura, el tacte i la contemplació de Del enebro, un fosc conte dels germans Grimm, en una delicada edició de Jeckyll & Jill il·lustrada per Alejandra Acosta i prologada per Francisco Ferrer Lerín.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures, Universitat de València.
© Mètode 2013.

 

 

© Mètode 2013

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.