Qui parla de clonació humana?

celulesmare
© OHSU Photos
Extracció del nucli d’un òvul.

Des del cas de l’ovella Dolly, el primer mamífer clonat a partir d’una cèl·lula adulta l’any 1997, no s’havia assistit a un enrenou mediàtic semblant. L’obtenció, per part d’un equip d’investigadors nord-americans, de cèl·lules mare embrionàries humanes amb la tècnica de transferència nuclear, la mateixa que es va emprar amb la famosa Dolly, ha revifat els vells temors d’una possible clonació humana.

El cas és que l’article publicat el passat 15 de maig per un equip de la Universitat d’Oregon a la prestigiosa revista Cell evita la paraula clonació. Només cal fixar-se en el títol triat, purament descriptiu: «Cèl·lules mare embrionàries humanes obtingudes per transferència nuclear de cèl·lules somàtiques». Malgrat la voluntat dels autors de l’estudi de passar de puntetes per les possibles implicacions que aquest èxit suposava per a una hipotètica i futura clonació humana, el debat es va obrir de seguida.

Aquell mateix dia, els mitjans de comunicació electrònics i audiovisuals de mig món recollien la història. L’endemà, als diaris espanyols, si atenem a les portades, la majoria van destacar precisament aquesta possibilitat d’una futura clonació humana. Així, El País (16/5/2013) titulava: «Més a prop de la clonació humana. Científics d’Oregon aconsegueixen cèl·lules mare amb la tècnica que va crear Dolly». El diari El Mundo (16/5/2013) deia: «La rèplica de cèl·lules mare embrionàries obre la porta a la clonació humana».  

L’ABC (16/5/2013) va titular: «Primera clonació de cèl·lules embrionàries d’éssers humans». I afegia un subtítol «El  cap de l’equip científic, de la Universitat d’Oregon, nega a ABC que el seu objectiu siga clonar persones». També destacava en portada l’editorial: «Ciència i ètica han de ser compatibles». Hi va haver,  doncs, una voluntat explícita per part del diari de deixar ben clara la seua postura sobre la qüestió. La Razón (16/5/2013) va apostar per un titular més interpretatiu: «El salt al buit de la clonació humana».  El subtítol aclaria també la posició del diari davant el tema: «Aconsegueixen clonar cèl·lules mare embrionàries a partir d’un adult. La comunitat científica alerta que l’experiment no és eficaç ni ètic».

La Vanguardia i El Periódico van optar per un enfocament que parava més l’atenció en les possibilitats terapèutiques de la investigació. Així, La Vanguardia (16/5/2013) deia: «Avanç històric en la clonació amb fi curatiu». I el diari El Periódico (16/5/2013): «Clonació de cèl·lules humanes. Un equip d’Oregon aconsegueix una fita que obre la porta als autotrasplantaments».

Posicions per al debat

Durant els dies següents, gran part dels diaris van fixar postures —com correspon en un tema que suscita tal debat social— a través dels seus editorials.  

El diari El País rebia amb optimisme la notícia. A l’editorial «Clonació terapèutica» (17/5/2013) es mostrava convençut que: “L’èxit de la tècnica en éssers humans suposa un gran salt per a la medicina regenerativa». Destacava, de fet, el paper que aquesta tècnica pot arribar a tindre en la reparació i trasplantament de teixits: «S’obre, per tant, una nova possibilitat per a intentar crear òrgans per a trasplantament o per a reparar teixits danyats. Al tindre la mateixa càrrega genètica del pacient, aquests teixits no provocarien rebuig».

A La Vanguardia, el director José Antich, en la seua columna editorial titulada «Clonació i bioètica» (16/5/2013) afirmava que la notícia «ha estat rebuda per la comunitat científica com una fita sense precedents en l’àmbit de la genètica». Tot i que reconeixia que la investigació «suposa una injecció d’esperança en el camí per a trobar una solució a algunes malalties», feia una crida a la cautela: «Però convé que no ens precipitem. Como és lògic, i des del punt de vista de la bioètica, aquest important avançament intensificarà el debat obert sobre els límits de la investigació científica. Fins on es pot arribar?». I acaba dient: «Precisament per això, mai no és sobrer acompanyar les bones notícies que es produeixen en el camp de la investigació amb la imprescindible revisió ètica».

 

 

«L’obtenció de cèl·lules mare embrionàries humanes amb la tècnica de transferència nuclear ha revifat els vells temors d’una possible clonació humana»

El mateix diari, dies després (20/5/20103) publicava a la pàgina d’opinió un editorial, «El debat de les cèl·lules mare», on s’incidia: «Cal aclarir que el descobriment científic d’Oregon és un pas important en l’ús terapèutic de la genètica, però és lluny de ser definitiu. Per això els científics recomanen no aixecar gaires expectatives». L’article refermava la postura d’equilibri mantinguda pel diari: «S’obre així una porta al futur. Però també és cert que els recels ètics i fins i tot el temor d’un ús pervers no són qüestions banals. Davant el benefici de tot avenç humà de vegades s’aixequen resistències pels riscos que comporta».

A l’editorial de l’ABC, titulat «Ciència i ètica han de ser compatibles» (16/5/2013) es deia: «La clonació humana esta expressament prohibida per la llei espanyola de Reproducció Assistida, la qual cosa està plenament justificada per raons morals i jurídiques». I especificava que «a l’empara de les necessitats de la medicina no és admissible la degradació de l’ésser humà fins convertir-lo en simple material de laboratori».

El diari, de caràcter conservador, defensava establir uns límits bioètics i alertava sobre els perills que hi veia en aquest tipus d’experimentació: «És imprescindible recordar certs projectes científics al servei de règims totalitaris per a prendre consciència de les possibles repercussions socials i polítiques d’una extensió sense control d’aquests experiments. Per tant, benvinguts siguen els avanços dels científics, no dels aprenents de bruixot, sempre que els governs, l’opinió pública i els propis investigadors siguen conscients que la Humanitat ja ha viscut els estralls d’aquells qui sempre justifiquen els mitjans per aconseguir les seves finalitats».

Soroll i reflexió

L’enrenou pot ser positiu si serveix, finalment, per a aclarir conceptes i reflexionar des de diversos punts de vista sobre la qüestió. El problema és si resulta possible un debat seré amb tant de  soroll tot i que, de fet, també ha permès publicar articles de caire més divulgatiu sobre les cèl·lules mare, com aquest signat per Cristina Eguizabal al digital Materia.

A l’article publicat a Cell es parla de transferència nuclear de cèl·lules somàtiques i no de clonació. El propi director de l’equip d’investigació, Shoukrat Mitalipov, reconeix que es va evitar el concepte (El País, 20/5/2013) : «La veritat és que nosaltres mai ho anomenàrem clonació, perquè les cèl·lules no es clonen. Es clonen els éssers vius, i nosaltres mai ens plantejàrem crear éssers humans». I més endavant, afegeix: «…si es fixa en l’article no apareix la paraula clonació en tot el text, només es parla de reprogramació».  Això demostra que el debat és tan present que no cal ni emprar la paraula clonació. L’adjectiu d’aquestes cèl·lules mare, «embrionàries», és suficient per despertar la controvèrsia. La notícia ha servit a l’església catòlica i altres grups per tornar a enarborar la bandera dels perills d’una ciència sense control, que avance més ràpidament que el debat ètic i social.

Faltaria fer un estudi comparatiu que analitzara el ressò que ha obtingut la notícia en altres països i el debat que s’hi ha generat. A Espanya la investigació ha tingut un interès afegit: el de l’embriòloga Nuria Martí, qui va arribar a l’equip de Mitalipov després de ser acomiadada del Centre d’Investigació Príncep Felip de València en un ERE l’any 2011. La jove s’ha convertit així en paradigma de la situació provocada per les contínues retallades en ciència que han propiciat la fuga de joves altament qualificats cap a grups d’investigació estrangers. Una qüestió científica que potser requeriria també ser abordada des d’una perspectiva ètica.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode, Universitat de València.
© Mètode 2013.

 

 

«L’enrenou pot ser positiu si serveix, finalment, per a aclarir conceptes i reflexionar des de diversos punts de vista sobre la qüestió»

© Mètode 2013

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.