La retòrica del bosó

retoricaboso
CERN

Un dels científics més mediàtics de l’any passat ha estat, sense dubte, Peter Higgs. El guanyador del Nobel de Física, junt a  François Englert, per anticipar l’existència del bosó que duu el seu nom allà pels anys seixanta, ha protagonitzat les informacions als diaris de tot el món. La física teòrica fa anys que està de moda. Des que el CERN va anunciar que es trobava més a prop de confirmar l’existència de l’esmunyedís bosó el 2011, la física va acaparar ràpidament l’atenció mediàtica.

Per què un tema tan abstracte ha generat un interès periodístic tan gran? Una explicació la podem trobar en l’anàlisi del discurs emprat pels propis mitjans de comunicació en el tema. I això precisament és el que fa un article publicat a Journal of Catalan Studies, dut a terme pels investigadors de la Universitat Jaume I de Castelló, Aina Monferrer i Vicent Salvador.

Els autors de l’estudi, entre les causes que han pogut dur a aquest interès n’apunten tres: l’aura de misteri que envolta el descobriment, la fecunditat metafòrica que ha permès al públic «fer-se una imatge» del fenomen i la polèmica suscitada entre ciència i religió a partir de l’assignació del nom «partícula de Deu».

 

 

«Per què un tema tan abstracte ha generat un interès periodístic tan gran? Els autors d’aquest estudi ofereixen una explicació des de l’anàlisi del discurs»

Jocs de paraules i metàfores

Entre els recursos emprats per presentar la narració del bosó, els autors identifiquen –a través del corpus de les informacions analitzades– quatre estratègies discursives. En primer lloc, troben la construcció de la figura de l’heroi, del geni solitari. Així, els diaris destaquen elements de la infantesa de Higgs que desperten l’empatia amb el lector com ara els seus orígens humils, la malaltia o el seu caràcter curiós: «Higgs va ser un nen amb una educació poc habitual. Per un problema d’asma, va faltar molt a l’escola i ho va haver de compensar amb feina a casa» (El Periódico, 5/7/2012). De la mateixa manera, s’incideix en la narració que va des de la incomprensió del geni (ja que en primera instància li va ser rebutjat l’article on desenvolupava la idea del bosó) al reconeixement final (amb el premi Nobel, honor màxim al qual pot arribar un científic).

Un altre element que Monferrer i Salvador apunten és el de l’activació de la intriga com a ingredient del relat. En aquest sentit, la recerca del bosó remet a la idea de trobar la peça que falta en el trencaclosques perquè tot encaixe en el camí que segueix la física actual. De la mateixa manera,  funciona com una narració detectivesca on les distintes pistes condueixen els detectius (CERN) a solucionar un enigma llançat seixanta anys abans (provar l’existència de la partícula).

En la narració de la intriga juga un paper destacat la gestió del temps, ja que es van desvetllant «capítols» que avancen finalment cap a la solució de la trama. Així, els investigadors destaquen tres dates clau. La primera, el 18 de novembre de 2011, quan els científics del CERN comunicaren que havien obtingut la franja de valors dins la qual s’esperava trobar el bosó de Higgs. Des d’aleshores, la presència del físic als mitjans de comunicació es fa constant. La segona data és un mes després, el 13 de desembre de 2011, quan s’informa de la troballa d’una partícula entre els valors predits de la massa de Higgs tot i que s’adverteix que el marge d’error és encara massa elevat. I la tercera és el 4 de juliol de 2012, quan es confirma el descobriment i el bosó adquireix un veritable protagonisme a tots els mitjans: «La troballa de la partícula de Déu inaugura una nova era de la física» (El Periódico, 5/7/12), «Un cop caçat el Higgs, ara toca la supersimetria» (El Punt Avui, 8/7/12).

 

 

 

«La recerca del bosó remet a la idea de trobar la peça que falta en el trencaclosques perquè tot encaixe en el camí que segueix la física actual»

El tercer element present en el discurs emprat pels mitjans de comunicació seria el del misteri. En les notícies sobre el bosó apareix tot un camp semàntic relacionat amb aquesta idea d’interrogant, de quelcom desconegut. «També hi ha la idea del bosó com la clau per obrir noves portes, que suscita la por atàvica al descobriment, la por a saber» afirmen els autors. Aquest coneixement, continuen a l’article, pot ser vist «com un pecat de supèrbia i, així mateix per l’equívoc del nom “partícula de Déu”».  Potser per això, l’Església va emetre un comunicat descartant que la troballa suposara una amenaça per a la fe catòlica: «Esta partícula es de Dios como lo somos todos» (La Razón, 12/7/12). 

Finalment, l’estudi es fixa en els altres recursos de literaturització emprats: jocs de paraules  («la partícula mal dita»), comparances i analogies («les partícules es veuen frenades de manera semblant a com l’aigua de la piscina frena un nedador») i metàfores (encaixar la peça del trencaclosques o la cacera del bosó –com si es tractara  d’un animal exòtic).

Dins d’aquests recursos, un altre element que es destaca és el de les imatges plàstiques. Els mitjans de comunicació necessiten il·lustrar la informació però, com es mostra al públic la partícula del bosó de Higgs? Una de les representacions visuals analitzades mostra l’explosió que genera la captura d’un indici del bosó.  Aquesta, segons els investigadors, és una imatge que recorda a les recreacions sobre l’explosió que va originar l’univers: «Aquesta analogia icònica no es casual, sinó que es basa en la hipòtesi que s’amaga darrere del Model Estàndard de la física: la supersimetria; és a dir, que els mateixos elements  i processos que es donen en un nivell mínim de partícules elementals tenen el seu equivalent idèntic però de proporcions infinitament grans».

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode. Universitat de València.
© Mètode 2014.

   
© Mètode 2014

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.