Antoni Miró

La mirada crítica d’Antoni Miró

Antoni Miró va nàixer a Alcoi l’1 de setembre de 1944. Des de ben jove s’ha dedicat a la seua principal afició: la pintura. D’igual manera, ha conreat altres activitats artístiques paral·leles, com l’escultura, la cartellística, la ceràmica, el dibuix. Tot això, amb la consistència d’un treball minuciós i marcat per les referències cíviques, pel compromís social d’un artista que creu en la utilitat i en la capacitat de persuasió dels intel·lectuals. La trajectòria artística d’Antoni Miró és paral·lela a la biogràfica. La seua major dedicació ha estat la pintura des del 1966. Eren els darrers anys del franquisme i, davant de la manca de llibertat, Miró dissenyava diverses sèries d’influència expressionista, com «Les nues», «La fam», «Els bojos», «Biafra», «Vietnam», «Mort» o «Realitats». Miró optava per una línia incisiva i brusca que emfasitzava les formes de les imatges reproduïdes. Amb sèries com «L’home», a partir de 1968, i amb «Amèrica negra», Miró establia les bases dels seus treballs posteriors, a partir de l’experimentació visual en el camp del pop-art i del realisme social. El pintor sempre ha fet compatible la intenció del contingut social i la recerca d’un nou imaginari producte d’un relleu visual. L’obra resultant se situa dins del marc expressiu de l’anomenat realisme social; tot partint del medi quotidià o de la narració històrica, cerca, a través de la recerca de les arrels populars i de la identitat col·lectiva, un llenguatge plàstic adequat a la voluntat de denúncia de qualsevol dominació del poder. Les sèries posteriors han estat, en certa mesura, hereves d’aquesta finalitat crítica que preocupa l’artista en el seu àmbit personal.

Des de l’aïllament dels seus diversos estudis, bé des d’Altea, bé des del mas del Sopalmo, a la comarca de l’Alcoià, ha estat connectat constantment amb la intel·lectualitat més destacada de cada moment, tant a àmbit nacional com internacional, un repte que el porta a mantenir una relació epistolar constant de gran interès: escriptors com Salvador Espriu, Joan Fuster, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés; artistes plàstics com Picasso, Arcadi Blasco, Eusebi Sempere, Pablo Serrano, Joana Francés, Bruno Rinaldi, Manolo Boix; crítics d’art com Daniel Giralt, Wences Rambla, Romà de la Calle, Ernest Contreras, i Fèlix Cucurull. Miró se’ns presenta com un artista que no es preocupa en absolut per la crítica dels sectors més conservadors, que no entenen el seu missatge i que, en diverses ocasions, han intentat impedir l’exhibició lliure del seu art. Una dedicació constant per a un pintor que es defineix com a «treballador de l’art», a la manera que altres persones són proletaris de les indústries o de les empreses.

Antoni Miró esdevé una persona preocupada pel pas del temps; els seus projectes continus, producte d’una activitat mental incessant, li fan sentir l’angoixa –a la manera de Proust i dels escriptors psicologistes– davant de la inaturabilitat de l’avanç cronològic: «El temps passa tan ràpid que sembla que vivim a una velocitat cada dia més gran. Un any d’ara em sembla un mes de la meua infantesa», escriu al seu dietari. La millor manera de superar aquest sentiment és deixar constància del seu pas per la vida. «Ja tinc quasi seixanta anys i tinc tantes coses a fer encara», afirmava l’artista davant del seu seixantè aniversari. L’escriptora Isabel-Clara Simó, una de les seues principals amigues, se n’ha referit en diverses ocasions: «L’Antoni Miró és un pintor incòmode, dels que no fan concessions, i extremadament crític», i potser que la seua figura siga incomoda per la militància constant que professa. El que és cert és que l’interés per la seua obra creix a tot arreu. Un reconeixement que, a poc a poc, va arribant des de tots els vessants culturals. Una figura que es consolida, al nostre costat, com un referent perenne de la nostra cultura i de la nostra identitat. Una mirada crítica, la seua, que provoca l’espectador davant de les injustícies i de la manca de llibertat del ser contemporani.

Carles Cortés. Professor de literatura catalana contemporània a la Universitat d’Alacant i autor de l’estudi biogràfic Vull ser pintor! Antoni Miró (Edicions 3i4, València, 2005).
© Mètode 2010


Número 61
(2009): Ciència i exili
{rokbox album=|1784| text=||}images/stories/MetodArt/Antoni_Miro/01MIRO.jpg{/rokbox}{rokbox album=|1784| text=||}images/stories/MetodArt/Antoni_Miro/02MIROa.jpg{/rokbox}{rokbox album=|1784| text=||}images/stories/MetodArt/Antoni_Miro/03MIROa.jpg{/rokbox}{rokbox album=|1784| text=||}images/stories/MetodArt/Antoni_Miro/04MIROa.jpg{/rokbox}{rokbox album=|1784| text=||}images/stories/MetodArt/Antoni_Miro/05MIROa.jpg{/rokbox}
Antoni Miró. El Massilia, 2009. Sèrie «L’exili 1939». Tècnica mixta, 39 x 53,5 cm.Antoni Miró. Dones, 2009.
Sèrie «L’exili 1939». Tècnica mixta, 39 x 53,5 cm.
Antoni Miró. De la Salle, 2009. Sèrie «L’exili 1939». Tècnica mixta, 39 x 53,5 cm.Antoni Miró. El Sinaia,  2009.
Sèrie «L’exili 1939». Tècnica mixta, 39 x 53,5 cm.
Antoni Miró. Stanbrook, 2009.
Sèrie «L’exili 1939». Tècnica mixta, 53,5 x 39 cm.
{rokbox album=|1784| text=||}images/stories/MetodArt/Antoni_Miro/06MIROa.jpg{/rokbox}
Antoni Miró. Xiquets, 2009. Sèrie «L’exili 1939». Tècnica mixta, 39 x 53,5 cm.
© Mètode 2011

Profesor de literatura catalana contemporánea en la Universitat d’Alacant y autor del estudio biográfico Quiero ser pintor! Antoni Miró (Edicions 3i4, Valencia, 2005).