Fuencisla Francés

Fuencisla Francés (Segòvia, 1954) realitza un procés creatiu invers en les seues obres: una vegada pintades les esmicola, i amb aquells fragments construeix una nova obra. El resultat és un collage que prové d’aquesta creativitat destruïda. Per a crear, Fuencisla necessita destruir. És en aquesta ambivalència del procés creatiu on rau bona part de la seua energia, i el que potser ens sedueix més. Aquestes obres destruïdes i reconstruïdes se’ns presenten com un esclat, com una imatge calidoscòpica, com alguna cosa en expansió. A mi em sembla un cosmos, uns instants després del big bang, quan tot naix del no-res, amb una màgia corprenedora. Però altres hi descobreixen la naturalesa, els arbres, les fulles, una visió idíl·lica del bosc-jardí, un repòs seràfic, de capaltard, de quietud vespertina. Alguns crítics associen la seua obra a l’expressionisme nord-americà, especialment a les creacions geomètriques de De Kooning, i és ben cert que Fuencisla té aquesta energia, aquesta força del creador neozelandès. Però a la seua obra al mateix temps hi ha un equilibri, una pau, un lirisme. Com escriu Juan Ángel Blasco Carrascosa: «Cert és que la sensibilitat exquisida, el lirisme i la sensualitat, la complementarietat entre el ple i el buit, la importància dedicada als fons blancs, la ductilitat i delicadesa del traç, l’equilibri dels elements, el fons de quiet silenci que exhalen aquestes obres elaborades mitjançant un idiosincràtic registre estilístic…, són trets propis d’artistes de tarannà meditatiu, que se senten, a vegades, il·luminats per conats de revelació instantània i intuïtiva sobre la naturalesa de les coses.» Es tracta tan sols d’una percepció, perquè aquestes obres, ja ho he dit, són fruit de la ràbia, de la destrucció. Vet ací el joc de l’artista.

Martí Domínguez. Director de la revista Mètode.
© Mètode 64, Hivern 2009/10.