Javier Riera

El treball artístic que Javier Riera desenvolupa durant els últims anys s’articula clarament entorn de tres eixos ideals i igualment formals, que, al mateix temps, s’interrelacionen entre si: geometria, paisatge i llum. A aquestes estratègies, que si fa no fa actuen com els pigments conceptuals amb què estructura la seua obra, s’uneix la utilització de la pictòrica, representada per aquestes projeccions de llum pintada sobre el paisatge, com l’aglutinant i el vehicle físic i psicològic que l’executa, perquè, no ho oblidem, pictòrica ha estat sempre la formació i la mirada d’aquest artista, des del principi de la seua trajectòria. Però anem a pams, i també per arts…

Naturaleses interiors

«Allò sublim –dirà Kant en la seua Crítica del juí– no és contingut en cap objecte de la naturalesa, només en la nostra ment, ja que podem fer-nos conscients de la nostra superioritat respecte a la naturalesa exterior en tant que ho hem estat respecte a la nostra naturalesa interior.»

Aquesta idea-pulsió d’allò sublim, que des de finals del segle xviii, i coincidint amb l’emergència del romanticisme, empentarà tants artistes a emprendre el llarg viatge de cercar-lo a través de, per, per a i en la naturalesa, trobe que és igualment present en aquestes últimes obres. Paisatges que plantegen un atraient i complex diàleg entre el món encès i el món, en aquest cas incendiat (mai millor dit, donat el paper capital que la llum, com veurem, representa en el seu treball) del paisatge d’Agullent. Un diàleg que habita a parts iguals en la mirada de l’artista i en els escenaris externs de la naturalesa mateixa. Un altre explorador d’allò sublim, Gaspar David Friedrich, ens dirà també: «Un pintor ha de pintar no sols el que veu davant seu, sinó també el que veu en l’interior de si mateix.» I això és el que pense que són en essència aquests paisatges: un retrat introspectiu i dual d’allò que Riera veu en l’interior de si mateix o, per dir-ho d’una altra manera, una mena d’instantànies mentals producte del que provoca dins seu la contemplació de la naturalesa. 

Aquest caràcter d’interioritat es complementa també amb el fet que es tracta d’un treball realitzat expressament en un lloc determinat, en aquest cas Agullent, al qual l’artista es desplaça amb un desplegament tècnic que li permet realitzar una intervenció lumínica específica i d’acord amb la seua experiència en l’espai desolat (per bé que a recer de la nit, que amb la seua foscor disfressa en part l’absència de vida) que conformen aquests pins cremats.

Madame Geometria

Com assenyala encertadament Dan Pedoe en La geometría en el arte, aquesta ha exercit una secular fascinació i una atracció permanent sobre nombrosos creadors (no cal sinó recordar noms com Vitruvi, Leonardo, Dürer o, més pròxims a nosaltres, els cubistes), conscients del seu potencial per a resoldre problemes vinculats a l’ordre, la proporció, l’equilibri i la perspectiva.

En aquest sentit, Riera aplica en el seu treball determinades idees vinculades a la creença en les propietats sanadores i simbòliques de Madame Geometria. D’aquesta manera, un bon nombre de les formes que utilitza projectant-les sobre el llenç de la naturalesa responen a figures geomètriques que procedeixen d’estructures naturals i energètiques. Aquestes estratègies de sanació es complementen amb una voluntat regenerativa, igualment característica de certes formes geomètriques. Així, articula una doble intervenció en aquells espais naturals sobre els quals desplega les seues imatges lluminoses: d’una banda, els signa plàsticament i estèticament i, d’altra banda, busca aplicar sobre ells unes propietats de regeneració.

En el cas concret d’aquest últim projecte realitzat sobre un bosc cremat a Agullent, aquesta voluntat regenerativa aconsegueix un nou nivell d’intensitat conceptual projectant distintes formes i figures geomètriques sobre un espai destruït que mira de ser restaurat, reviscut. 

Pintar amb llum

La llum és la tercera pedra angular sobre la qual s’edifica aquest interessant projecte. Sabem que la llum, entesa –i sentida– com a metàfora, energia, concepte i símbol, ha il·luminat amb la calor i el color dels seus raigs bona part del nostre planeta Art, possibilitant que s’encenga i s’incendie  –com una llum intangible i inefable– amb el ritme i el concurs de la matèria lumínica. 

Una llum que, com assenyala Juan Eduardo Cirlot en el seu Diccionario de símbolos, «és identificada tradicionalment amb l’esperit, que es reconeix immediatament per la seua intensitat lluminosa. […] És també força creadora, energia còsmica, irradiació…»

En aquestes obres Javier Riera –literalment– pinta el paisatge amb llum (sens dubte, la pintura és un ofici de llums… i d’ombres) projectant-la a través d’aquelles formes geomètriques, però de la mateixa manera rebla aquest procés relacionant la llum artificial amb la natural, treballant després del capvespre o amb els primers reflexos de l’albada. I encara més, en aquesta última proposta ha aprofitat la llum astral de la lluna plena, prenent les seues fotografies justament i precisament durant les nits del 18 i 19 de març passat, moment en què va assolir, gràcies a la proximitat a la Terra, la major grandària dels últims vint anys. Llum de lluna, una altra singular matèria artística per a una altra mirada.

Francisco Carpio. Comissari, crític i col·laborador d’ABC. Professor d’Estètica i Art Contemporani, Universitat Francisco de Vitoria de Madrid .
© Mètode 70, Estiu 2011.