Marcelo Fuentes

Entre les moltes virtuts que té Marcelo Fuentes sempre n’he apreciat una de manera particular: en la seua obra –es tracte d’un dibuix, un gravat, una aquarel·la o un llenç–, predominen els formats menuts o mitjans. Podria dir-se que és mostra de bona educació i de respecte cap a l’espectador i cap als escassos metres de paret que quasi tots patim. Petites finestres obertes, en suma. A més, si la necessitat i el gust ho aconsellen, es pot viatjar amb la seua obra en la maleta. Així ho he fet en alguna ocasió amb una bella aquarel·la de 15 per 19,50 centímetres que, com és freqüent en aquest artista, no està datada i no necessita cap geografia, encara que sé que la va fer a l’Estanyó, a les Marines. No sé si l’aquarel·la, que veig ara mentre escric aquesta nota, té potencial energètic, com sembla que succeeix amb els thangkes, amb aquells ornamentats rotllos de tela portàtils, però les barques i aquesta casa vora el mar de Dénia m’han ajudat en més d’una ocasió a civilitzar habitacions d’hotel i altres parets alienes i estranyes. També a recordar. Llums, persones, coses, emocions. La vida.

Aquesta xicoteta aquarel·la va ser realitzada en l’estiu de 1988. En aquell moment, Marcelo freqüentava Doro Balaguer, una relació iniciada alguns anys abans. Els quasi ocults llenços i dibuixos de Doro Balaguer i en particular de José Balaguer van ser la vertadera escola en què es va formar l’artista. Marcelo Fuentes va cursar estudis d’Història sense gaire convicció, i va veure rebutjat el seu ingrés en l’Escola de Belles Arts de València. La seua Acadèmia va ser l’atenta observació de l’obra de pintors com Mario Sironi o Jean-Baptiste Corot i, sobretot, la disciplina del treball. Pintor urbà, d’edificis i carrers, també ha freqüentat paisatges intermedis, per dir-ho a la manera de John Brinckerhoff Jackson, solitàries arquitectures de platja, i vestigis de cultura en la geografia rural. Al contrari que en els seus treballs urbans –fotografiats abans de portar-los al paper o a la tela–, les aquarel·les i dibuixos que ací veiem estan realitzades sobre el motiu, au plein air, amb la immediatesa calculada i precisa que exigeix la pinzellada amb aigua, la qual cosa obliga a tenir unes mans virtuoses.

Des de 1994, quan va presentar en la Universitat de València l’exposició Una ciutat, Marcelo Fuentes s’ha mantingut fidel a un programa de treball que, en el tall entre gèneres, insisteix a tractar el paisatge com a bodegó, a compondre unes particulars naturaleses mortes. L’atenció s’atura i s’entreté en edificis solitaris, trenats els uns amb els altres i convertits en taques de llum i d’ombra. Un programa que de vegades ha compartit amb fotògrafs com Juan Peiró o Bernard Plossu.

Les geografies en què ha treballat són molt variades. València, les platges del Saler i el Perelló, Nova York –sempre revisitada–, Porto, Estocolm, terres de Terol, entre Albentosa i Olba, Bilbao, Òstia… I encara que sembla desentendre’s del geni del lloc, hi ha treballs que han adquirit, sense ell pretendre-ho, algun valor documental. Així s’esdevé amb els quadres i dibuixos de l’abandonada arquitectura industrial del Camí de les Moreres, en la València de començament dels anys noranta.

Certament, no li fa res el lloc en què dibuixa o pinta. En aquestes arquitectures deshabitades o abandonades no sembla que passe res de bo. Tot esdeveniment s’ignora. Tan sols interessen els volums, aquelles formes creades en l’esquiu joc de les llums i les ombres. Em conforme de provocar una petita sensació, va declarar una vegada a Elvira Lindo. Sensació o emoció, que ací és també una forma de coneixement. De coneixement portàtil.

Salvador Albiñana. Crític d’art. Professor titular d’Història Moderna, Universitat de València. Director del Col·legi Major Rector Peset.
© Mètode 68, Hivern 2010/11.

«Marcelo Fuentes s’ha mantingut fidel a un programa de treball que, en el tall entre gèneres, insisteix a tractar el paisatge com a bodegó, a compondre unes particulars naturaleses mortes»