Marina Núñez

L’obra de Marina Núñez (Palència, 1966) arranca a començament de la dècada dels noranta amb un clar posicionament entorn dels discursos de gènere i de la representació del cos femení, aspectes que començaven a tenir una presència important, i sobretot innovadora, en el panorama de l’art contemporani espanyol. Des dels primers treballs, en què pintava surrealistes natures mortes sobre tovallons, tovalles i draps brodats que mostren allò femení, mitjançant diverses metàfores, com un fet inquietant, sinistre, atraient i repulsiu alhora, fins al desenvolupament posterior de tota una galeria de dones histèriques, boges, mortes, monstresses de tota casta i ciborgs, Núñez ha anat posant de relleu tot de qualitats que l’imaginari simbòlic de la nostra cultura occidental ha anat associant insistentment amb la dona. A través de la pintura com a tècnica i de la pintura com a cànon (amb al·lusions constants a les representacions de la dona en la història de la pintura), s’embarca en un procés de deconstrucció del gran discurs de la ideologia patriarcal que ha estat durant segles la representació pictòrica. L’artista rescata de l’oblit i reinterpreta en diverses sèries tot un mostrari de monstresses mitològiques, harpies, meduses, malaltes, perverses, boges i histèriques de cossos convulsos i monstruosos, de ments irracionals i malèvoles. Tota una visió de la feminitat que evidentment la mirada masculina ha construït.

Amb la sèrie Ciència-ficció de finals dels noranta, el seu treball comença a evolucionar cap a una preocupació per allò humà, en un context en què la biogenètica, la robòtica i la cibernètica fan cada vegada més evident la dificultat de definir aquest concepte, la transformació, la superació d’algunes característiques d’allò pròpiament humà i fins i tot la possibilitat que acabe desapareixent. El cyborg, com a epítom de la hibridació entre la màquina i allò humà, podria ser la imatge d’aquesta reconfiguració que diversos filòsofs i pensadors han anomenat posthumana.

Encara que l’obsolescència de l’ésser humà i la necessitat que experimenta de disposar de pròtesis tecnològiques per observar, comprendre i controlar el món fa temps que es va formular, avui tota una sèrie d’avenços científics i tecnològics han permès reconfigurar el mateix cos humà. Allò corporal és ja avui un híbrid, una mescla de diversos elements protètics, mecànics, químics, una entitat inestable i permeable, on les distincions entre interior i exterior es difuminen.

Marina Núñez és de les escasses artistes que s’ha aventurat en aquesta mena de problemàtiques amb tan durs competidors en la creació de tot un imaginari sobre aquestes qüestions com ara el cine i la literatura de ciència-ficció. Aquests àmbits han estat els millors creadors d’una iconografia d’un futur posthumà, seguits de lluny per les arts visuals. Núñez, a diferència del caràcter espectacular del cine i els videojocs –dels quals també pren elements, com ara tècniques infogràfiques i programes de dibuix– creua les seues visions amb una altra sèrie de referents portats de la tradició humanista en què l’ésser humà era una veritat sòlida i estable, l’eix vertebrador del món, per tal de llançar-nos a un pou de reflexió filosòfica. Així, un emblema d’aquest cànon humanista com l’home de Vitruvi de Leonardo es transmuta en una de les seues videoinstal·lacions en un monstre de foc, simbolitzant la fi d’aquest model ideal. En altres treballs, tota una sèrie de microorganismes, de formes antropomòrfiques estranyes i deformes, de paisatges desolats, de misteriosos cementeris marins que ens recorden algunes escenes infernals del Bosch, ens situen enmig d’un món singular, a vegades apocalíptic, en què allò humà ha estat arrasat o s’està metamorfosant convulsament. Aquesta última etapa del seu treball es mou entre una certa tecnofília i la tecnofòbia, les seues instal·lacions i muntatges plantegen dubtes entre els avantatges i desavantatges de la unió entre allò humà, la màquina i la ciència, però, com la mateixa artista comenta, sobretot pretenen invitar a reflexionar sobre el que tots aquests canvis poden significar o ja signifiquen per a la nostra subjectivitat.

Jesús Martínez Oliva. Departament de Belles Arts, Àrea escultura, Universidad de Murcia.
© Mètode 63, Tardor 2009.