Miquel Navarro

La ciutat i el cos són els dos eixos fonamentals que han vertebrat l’obra de l’escultor valencià Miquel Navarro (Mislata, 1945) durant més de trenta anys. Des de la contundent instal·lació que va fer al Col·legi d’Arquitec-tes de València, titulada La ciutat (1974), ha reflexionat sobre la distribució i articulació de l’espai a partir de l’estructura de les ciutats com un tot orgànic i metafòric. Les seues ciutats-escultura són formades per una sèrie de volums bàsics repetits modularment i distribuïts en l’espai simulant l’entramat urbà. L’escultura expandida en l’espai o instal·lació, les relacions entre escultura, urbanisme i arquitectura, la maqueta com a escultura o els jocs d’escala són algunes de les aportacions més rellevants de Navarro, Premi Nacional de Belles Arts el 1986, a la important renovació de la pràctica escultòrica dels vuitanta al nostre país.

Aquella ciutat primera era formada per incomptables peces de terracota, el que la feia semblar arqueològica, quasi mítica, com un primer fruit de la trobada de la terra amb els primers homes sedentaris. Moltes ciutats més van seguir aquesta i Navarro hi va anar experimentant amb altres materials com la fusta, el zinc o el ferro colat. En totes se solapen i mesclen referències a diversos escenaris urbans, entorns industrials, paisatges llevantins o ecos de les grans urbs d’antigues civilitzacions mediterrànies com ara Mesopotàmia, Egipte o la Grècia clàssica. Les seues ciutats no són mimètiques, són sempre imaginàries i metafòriques.

Aquests volums geomètrics que formen petits paisatges urbans a manera de maquetes –en què es trasllueix la influència de l’escultura de Julio González, del constructivisme rus o de l’art africà– s’expandeixen pel terra fent-nos experimentar mentalment des de la petita escala les experiències espacials de la gran escala, de la monumentalitat de les ciutats. Quant a les composicions, n’hi ha de molt diverses, però se sol repetir una mateixa estructura centrífuga entorn d’una sèrie d’elements verticals i monumentals –pel canvi d’escala– que semblen torres, guerrers, tòtems o elements fàl·lics que organitzen jeràrquicament els conjunts. Amb el temps aquests elements s’han independitzat adquirint protagonisme propi i fins i tot en moltes ocasions, passats a gran escala, han estat instal·lats en l’entorn urbà convertits en fonts o escultures, com les seues conegudes Pantera Rosa i Parotet a la ciutat de València.

Navarro no està interessat en la labor del l’urbanista fred i racional que traça les seues ciutats amb escaire i cartabó. Sent fascinació per la màquina de la ciutat: la relació orgànica entre les parts per formar el tot, les relacions quasi eròtiques entre l’horitzontalitat de la seua extensió en contrast amb la verticalitat fàl·lica d’alguns elements o el mer fluir de la ciutat com un organisme viu. Les ciutats, com les arquitectures, tenen similituds amb el cos humà; com declara el mateix artista, les ciutats tenen cervell, fluids i artèries com qualsevol cos humà. Aquestes relacions entre la carn i la pedra es fan encara més evidents en una sèrie d’escultures en què el cos humà es transforma en arquitectura: figures de terracota que representen guerrers, fal·lus i sintètics tòtems que es converteixen en edificis, fonts i torres, o potser al revés. Aquestes hibridacions dels seus treballs més recents són metàfores ben potents que aporten una nova clau per a lectura del conjunt de la seua obra en què la ciutat s’humanitza i esdevé un transsumpte de les seues obsessions i vivències personals.

Jesús Martínez Oliva. Departament de Belles Arts, Àrea escultura, Universidad de Murcia.
© Mètode 63, Tardor 2009.

  
Número 63 (2009): Les pors a la ciència

{rokbox album=|1808| text=||}images/stories/MetodArt/Miquel_Navarro/01MIQUEL_NAVARRO.jpg{/rokbox}{rokbox album=|1808| text=| |}images/stories/MetodArt/Miquel_Navarro/02MIQUEL_NAVARRO.jpg{/rokbox}{rokbox album=|1808| text=| |}images/stories/MetodArt/Miquel_Navarro/03MIQUEL_NAVARRO.jpg{/rokbox}
Miquel Navarro. Braç amb cactus II, 2000. Fotografia. Miquel Navarro. Cactus cipencia I, 2009. Collage escultòric, 21×28 cm. Miquel Navarro. Cactus amb escarabat, 1998. Serigrafia sobre llenç, 240×140 cm.

Número 47
(2005): Del natural

{rokbox album=|1808| text=| |}images/stories/MetodArt/Miquel_Navarro/insectos.jpg{/rokbox}
Miquel Navarro. Insectes, 1998. Aquarel·la, 41×31 cm.
© Mètode 2011

Professor del departament de Belles Arts, Àrea escultura, Universitat de Múrcia.