2064: predir l’impredictible

Quan hom fa prediccions té moltes probabilitats d’equivocar-se… especialment quan pretén predir el futur! No només s’equivoquen els que fan travesses i els astròlegs; també els científics, que se suposa que fan prediccions sobre bases més sòlides, l’espifien sovint. A risc d’espifiar-la, però, m’atreviré a fer algunes prediccions.

Hi ha dues maneres d’enfocar les previsions: 1) mirar pel retrovisor, és a dir, creure’s les tendències i extrapolar-les: si la població mundial ha crescut els darrers decennis d’aquesta manera, si el petroli s’està exhaurint d’aquesta altra, si els morts de gana (o guerra, o malalties, etc.) augmenten anualment així, si l’esperança de vida ha crescut moltíssim, en el futur el que pot passar és més del mateix; 2) acudir al deus ex machina, és a dir, fer intervenir aspectes contingents, aleatoris, amb els que hom no comptava: de la mateixa manera que els ordinadors personals, els mòbils, internet, etc. han obert àrees de comunicació, càlcul, informació, ensenyament, recerca, etc. impensables fa pocs anys, qui sap si la invenció d’un nou giny, la descoberta d’un element (molècula, mineral, etc.) o d’una forma d’energia desconeguts ens obrirà un món nou impensat fins ara.

«El creixement demogràfic no anirà acompanyat del creixement dels recursos necessaris la qual cosa vol dir més gana, guerres per recursos bàsics, epidèmies i migracions»

És clar que si no podem predir els aspectes del segon apartat només ens queden els del primer. Aquí les prediccions primàries són senzilles (en realitat, ja hi ha qui les ha fet): la població creixerà fins a tants milers de milions, no més (?); la Xina passarà davant dels Estats Units com a potència mundial; la temperatura global augmentarà tants graus, i amb ella el nivell del mar, la desertificació, l’acidificació dels oceans, etc.; tal o qual minerals escassos es faran caríssims, etc. Les prediccions secundàries (conseqüència de les primàries) ja són un pèl més compromeses: el creixement demogràfic no anirà acompanyat del creixement dels recursos (de tota mena) necessaris per mantenir la població, ni amb conreus transgènics ni conreant més àrees naturals, la qual cosa vol dir més gana, guerres per recursos bàsics (com l’aigua), epidèmies, migracions econòmiques, bèl·liques, etc.; els centres industrials d’avui seran demà com avui són les colònies industrials: s’emmirallaran amb Detroit; els millors vins seran els suecs, canadencs  i grenlandesos; les estacions d’esquí dels Pirineus i els Alps es traslladaran a l’Himàlaia i l’Antàrtida, etc.

Les prediccions terciàries, resultat de les secundàries, són encara més difuminades: quins països, regions, ciutats creixeran i quins s’enfonsaran com a conseqüència de les noves situacions. El canal de Suez, la Mediterrània (i Barcelona, Tarragona i València), es quedaran sense el tràfic marítim de mercaderies des d’Àsia a Europa, que serà més ràpid i barat fer per l’oceà Àrtic sense gel? Els actuals litorals turístics del món cediran el seu lloc a les costes de països ara massa freds, o políticament inestables, que s’escalfaran o s’estabilitzaran políticament? Els sistemes polítics i econòmics diferents del capitalista, que han fracassat o estan a punt de fer-ho, dependran cada cop més de dictadures militars i religioses, de multinacionals, d’un sistema financer allunyat de l’economia real? Quin paper tindrà la veritable democràcia en un món que l’està pervertint de manera generalitzada? Chi lo sà!

«Quin paper tindrà la veritable democràcia en un món que l’està pervertint de manera generalitzada?»

En canvi, algunes prediccions són més fàcils de fer, ara que ja tenim prou indicacions (sense oblidar, però, la contingència). Els avenços de la medicina potser permetran allargar molt la vida (per a uns pocs poderosos, és clar); el projecte Gilgamesh va més enllà: produirà pràcticament persones immortals. Els viatges interplanetaris, en canvi, no seran tan fàcils com ens els cantaven: la radiació, la ingravidesa, la manca d’exercici deixaran el cos dels astronautes malmès i atuït, incapaç de recuperar-se. Adéu per sempre, Mart, Venus, Europa, Tità…! L’espai Schengen desapareixerà, assetjat per centenars de milers i milions de refugiats de tota mena que arribaran a les costes europees des del sud, l’est i de tot arreu, i que obligarà els governs europeus a «tancar» el continent com els Estats Units ha tancat les seves fronteres.

És convenient recordar que el resultat d’alguns processos de lenta acumulació és un espetec destructiu rapidíssim (i imprevisible); de la mateixa manera que un bosc que ha trigat segles a arribar a un estat de maduresa pot cremar-se de cop en unes hores, un augment lent però uniforme (de la concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, del nombre de persones empobrides i desheretades per les desigualtats econòmiques, de l’esfondrament de les pesqueres mundials, etc.) pot acabar amb l’espetec climàtic, social o de biodiversitat corresponent.

Sempre ens quedarà, però, l’esperança que es produeixi un esdeveniment casual, imprevist, que resoldrà tots aquests i altres problemes (o gairebé) d’una manera serendípica que ningú no haurà previst. Un científic no hauria de creure en miracles, però haver arribat com a espècie fins el 2014, després de moltes extincions, colls d’ampolla genètics, guerres i epidèmies globals o gairebé, és un dels miracles més grans i inexplicables (i impredictibles) que s’han produït en aquest món.

Joandomènec Ros. Professor del Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans

«Els viatges interplanetaris no seran tan fàcils com ens els cantaven: la radiació, la ingravidesa, la manca d’exercici deixaran el cos dels astronautes malmès i atuït»