Itinerants, desplaçats, migrants
Recuperem el monogràfic 'Itineràncies' de Mètode pel Dia Mundial del Refugiat
En Itineràncies: Dispersió, migració i diàspora (primavera 2014) vam assumir (Ester Desfilis i Domingo Pujante) l’arriscat repte llençat per Mètode d’abordar de manera contrastiva els desplaçaments animals i humans per demostrar que, malgrat les grans diferències i aproximacions des dels distints camps de les ciències naturals, socials i humanes, el moviment i la cerca d’un entorn favorable, individual i grupal, és el principi bàsic de la vida al nostre planeta.
El tema de les migracions humanes és òbviament molt actual. Les nostres preocupacions actuals, dins de l’ambient de les ciències humanes i del Grup d’Investigació HYBRIDA (Hibridacions culturals i identitats migrants) se centren en investigar noves formes de creació que tenen com a motor noves identitats, diaspòriques o transfrontereres, sorgides del contacte de diferents cultures, com a contacte dels processos migratoris, prenent com a referència els estudis culturals, postcolonials, de gènere i sexualitat. Les migracions, voluntàries o forçoses, són un fenomen complex i dinàmic que provoca transformacions socials, culturals i identitàries en les persones migrants i en les societats receptores, contribuint, per tant, a la diversitat, a la modificació dels patrons i a l’evolució de les manifestacions culturals en un sentit ampli.
Aquesta evidència sembla no trobar una resposta sociopolítica adequada. És fàcil constatar que les necessitats demogràfiques i de ma d’obra dels països «rics», així com el dret de milions de persones a cercar una vida més digna, activen la majoria dels actuals moviments migratoris, a banda de la complicada realitat dels refugiats. Les reaccions a aquest fenomen han estat diverses, però sens dubte –incentivades per les crisis actuals de distinta natura i els discursos de la por– aquelles que han tingut més repercussió han estat les de rebuig cap als immigrants –especialment cap als musulmans– per posar en «perill» les conviccions occidentals.
Assistim a una proliferació per tot arreu de murs de la infàmia, reals i imaginaris. Hui en dia, en plena era global, de la «sobremodernitat» (Marc Augé) i de la «metaciutat» (Paul Virilio), transcorreguts més de quinze anys del segle XXI, els continus fluxos migratoris són una duríssima realitat quotidiana per a moltes persones que arrisquen la seua vida, aparentment desproveïda de valor, pel mirall de la terra promesa. Els seus drets es regeixen suposadament per criteris solidaris i universals propis de països, antics colonitzadors, creadors, defensors i guardians dels drets humans, però en realitat depenen dels seus passaports i del color dels seus diners. L’únic viatge que semblen tenir garantit pels engranatges sociopolítics actuals és el de tornada en el millor dels casos, o bé augmentar l’immens ossari que jau als nostres mars. Horrible contradicció i vergonya per a la història.
Des d’aquella primera migració que va portar alguns grups a abandonar el continent africà d’origen i colonitzar el planeta, els desplaçaments geogràfics d’individus o grups són una constant històrica (a pesar de les limitacions que imposen actualment les polítiques de control de fronteres).
